Resulta difícil, molt difícil, poder encaixar els dolorosos efectes, tant personals com socials i econòmics, que està produint la pandèmia de la Covid-19: les morts doloroses de molts éssers estimats agreujades per la solitud i sense l’acompanyament de la seva família; la incertesa que acompanya els milers de persones contagiades, que es compten ja per milers al nostre país i per milions al món; la sensació de por que es percep en una bona part de la societat; l’immens nombre de treballadors que cada dia fan augmentar les llistes de l’atur; i un llarg etcètera. Però hi ha una dada que sens cap dubte col·loca immediatament a un país i a una cultura l’etiqueta de societat fracassada: les xifres de morts de persones grans, sobretot en residències de la tercera edat. No hi ha xifres oficials, però els mitjans de comunicació ens parlen de més d’un 50 per cent dels morts.
Estremeixen les xifres, però al mateix temps ens interpel·len . Què hem fet o estem fent malament perquè això estigui succeint? Haurem oblidat estils de vida sobre la cura dels nostres pares que tradicionalment eren contemplats com sagrats? O potser, la indiferència cap a ells formi part connatural de la cultura dominant tan impregnada d’un radical individualisme?
La cultura actual és hereva del moviment històric conegut amb el nom de modernitat. Moviment que va néixer amb el lema de “llibertat, igualtat i fraternitat” i es va construir sobre tres pilars fonamentals: el descobriment de l’autonomia del subjecte, la lluita per conquerir la llibertat, i l’exclusió de la dimensió religiosa de la vida pública, prevista com un vestigi arcaic del passat. I amb aquest bagatge, els homes es van llançar a la conquesta del progrés. Però vet aquí que en aquesta llarga i àrdua tasca de diversos segles, la fraternitat es va anar perdent pel camí, l’autonomia personal, social, política que reclama llibertat -una cosa bona i desitjada- s’ha transformat en un individualisme egoista on només impera el “campi qui pugui”, i la igualtat atén simplement al “Tant tens tant vals”.
Aquesta cultura nostra, postmoderna i triomfant, ha oblidat els seus deures cap als sectors més desfavorits de la societat entre els que es troben els nostres grans, i ha fomentat el que molts ja qualifiquen com a cultura de l’exclusió i del descart. Una cultura que fidel als seus postulats heretats ha promogut un laïcisme excloent en àmplies capes socials que, amb gran ceguesa intel·lectual i social, desestima la dimensió religiosa de la persona i com a conseqüència elimina la principal font constructora de solidaritat cap als més necessitats. Entre altres raons perquè això forma part essencial del seu ADN.
La pandèmia, bé per negligència, bé per mala gestió de les institucions -reconeixent, això sí, el treball generós i fins i tot heroic de la majoria del personal de les residències- ens està oferint un quadre tan desolador i deshumanitzant que obliga a preguntar si el gran progrés tecnològic i material de què presumim val la pena sense el compromís ètic personal, social i polític de treballar “per assegurar a tothom una digna qualitat de vida” (Preàmbul de la Constitució Espanyola). I en aquest tot està inclòs als que més hauríem de cuidar a les nostres vides: els nostres progenitors, que en aquest cas representen a una generació que va viure el disbarat de la Guerra Civil, va patir la fam de la postguerra, i va treballar aferrissadament per deixar-nos la societat més pròspera de la nostra història contemporània.
Hi ha una dada que sens cap dubte col·loca immediatament a un país i a una cultura l'etiqueta de societat fracassada: les xifres de morts de persones grans, sobretot en residències de la tercera edat Share on X
