El passat 25 de febrer va ser el dia en què es va anunciar el primer cas de coronavirus a Catalunya. Mira com estem avui: en tres setmanes estem ja a quasi 2.000 casos reportats.
L’endemà, el dia 26, el calendari litúrgic marcava l’inici del temps de quaresma amb la celebració de l’anomenat dimecres de cendra.
En la nostra cultura occidental, malgrat la desconnexió creixent de la seva base cristiana, la quaresma és un període relativament conegut que es repeteix cada any, associat a penitència, recolliment i perdó. Potser només conegut com aquell període que va de les festes del carnaval a les de setmana santa, si som dels que ens mirem massa sovint el calendari com un seguit de dies poc significats que ens van portant de festa en festa.
I ves per on, la quaresma eclesial s’ha pràcticament superposat enguany amb les setmanes de trasbals social a què ens ha obligat la rapidíssima expansió del nou virus. En quatre dies ho hem tancat tot i ens hem quedat a casa. Més recolliment impossible. Ens hem ben bé submergit en una profunda quaresma civil, física i mental, de durada encara desconeguda, però amb l’esperança que ens espera la pasqua del control del patogen i la resurrecció de l’alegria de viure.
Quan era petit i feia d’escolanet al meu poble se’m van quedar gravades les paraules que el mossèn pronunciava mentre feia un senyal de la creu amb cendra al front dels devots que s’acostaven a missa aquell dimecres, dit de cendra: «memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris». En llatí, com tocava. «Recorda que ets pols i que tornaràs a ser pols».
El missatge té un notable component tètric, en el qual moltes de les predicacions de l’època s’hi rebolcaven amb ganes, però s’ha de reconèixer que és bastant clar: una molt explícita invitació a la modèstia.
La situació col·lectiva que patim aquestes setmanes és també una gran invitació a la modèstia. Pengem d’un fil. Independentment del sentit que li vulguem donar a la nostra existència, és evident que el nostre recorregut per aquest planeta és contingent. El nostre destí físic és acabar com a pols o com a cendres. Els que encara creiem en una dimensió transcendent de la nostra vida tampoc ens n’escapem d’entrada, malgrat el difícil concepte de la resurrecció de la carn.
La forma com estem gestionant aquesta pandèmia segur que serà una font de reflexió durant molt temps i que segurament tindrà conseqüències en la nostra forma futura d’organitzar les nostres vides. Els sociòlegs ho estudiaran i entre tots ho decidirem si ens deixen col·laborar-hi.
Sembla, però, que tendirem a donar més importància als aspectes més elementals que configuren la nostra manera de viure. La primera preferència: viure. Com els refugiats que fugen de conflictes que no poden controlar, com els migrants que busquen una manera de guanyar-se la vida, com les immenses masses de marginats que sense poder moure’s del seu país s’arrosseguen per nivells de subsistència.
En el seu assaig de relacionar el pas regular del temps amb un cert nivell de vida espiritual, l’Església va inventar la quaresma com una manera de posar en relleu la consciència de la limitació de la naturalesa humana.
No cal pas ser creient per a considerar-ho una evidència. Acceptar modestament que tots retornarem, transitòriament o per a sempre, a la terra és un excel·lent punt de partida des d’on contribuir a una convivència més solidària.
L’Església va inventar la quaresma com una manera de posar en relleu la consciència de la limitació de la naturalesa humana. Share on X
