periodisme

Quaresma, Ramadà i periodisme

Fa pocs dies els musulmans van començar el Ramadà d’enguany. També els que resideixen entre nosaltres. Els mitjans de comunicació se’n van fer molt de ressò. No van faltar entrevistes als telenotícies, i es van omplir bastantes pàgines als diaris.

Correcte i acceptar-ho amb respecte. Va bé, però, establir comparacions. Uns quants dies abans havia començat la Quaresma dels cristians. Quants reportatges o entrevistes es van veure als mitjans de comunicació? Ni una. Enlloc.

Per les xarxes socials alguns fins i tot van expressar la indignació i van dir amb molta raó que ja estaven cansats de tant parlar de l’inici de Ramadà, o de l’any nou xinès, i de referències a Buda, mentre cap al cristianisme només agressivitat i silenci. I no tots els que ho deien eren gent molt practicant.

Tinc ben clar que el periodisme ha de reflectir la realitat. Tota. Per tant, en el cas que ens ocupa, el religiós, és plenament correcte que es parli d’allò que fan els musulmans, però segurament no és tan raonable que de les celebracions i praxi de la religió més estesa a casa nostra, i que és la base principal de la cultura occidental, no se’n digui res.

És un fet constatable que a Catalunya, a Espanya, ha disminuït molt la pràctica religiosa en les darreres dècades, així i tot, no es poden oblidar petits detalls com aquest: entre 600.000 i 800.000 persones van a missa cada dia a Espanya, i els diumenges i festius uns 5 milions. Varia segons les zones, no obstant això, en conjunt més de la meitat de la població es continua declarant catòlica. Quina organització, institució, partit polític, sindicat, club esportiu, etc. s’hi pot comparar?

No estic plantejant això des d’una òptica de creient cristià, que ho sóc, i, per exemple els dies la Setmana Santa no seran per a mi unes simples vacances, sinó els de contemplar la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Ho exposo simplement com a realitat sociològica i sobre la praxi del periodisme, la informació del qual  ha de tractar amb imparcialitat els temes. Cosa diferent pot ser l’opinió. Aquesta és lliure i l’autor pot exposar el que cregui, o allò que desitjaria que fos, però la informació ha de reflectir allò que ha passat, al marge de què el periodista hi estigui d’acord o no. L’essència principal del bon periodisme és saber separar informació i opinió.

En el cas de la religió és ben evident que això no es produeix.

Hi ha mitjans de comunicació que en els darrers anys les úniques notícies que han publicat sobre l’Església són les referides a casos de pederàstia, i, fent-ne la informació, ni tan sols han tingut la solidesa professional de situar-los en el conjunt dels abusos produïts a tota la societat. Per adonar-se de tot el que s’oblida, només cal recordar aspectes tan simples com que la labor social més gran que es fa a la nostra societat prové d’una forma o una altra d’institucions de l’Església, o l’enorme tasca de conservació del patrimoni cultural. Sense entrar per a res en aspectes doctrinals o en creences.

És un fet constatable que a Catalunya, a Espanya, ha disminuït molt la pràctica religiosa en les darreres dècades, així i tot, no es poden oblidar petits detalls Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú