Aprofitem la tardor abans que l’hivern ens escombri, suggereix Benedetti. L’estació de la plenitud és també la de la mudança, en el fullatge i en els ritmes vitals. Els tons ocres o vermellosos transformen als paisatges en espectacles fascinants. Mantinc a la retina les precioses arbredes castellanes o les de les fagedes de la “Fageda d’en Jordà” en aquesta època, però hi ha moltes altres així al nord de la península. Abans de morir, les fulles mostren el seu millor color, volent acomiadar-se de res.
El clima temperat de la segona herba convida igualment a la introspecció. És el moment de tornar sobre un mateix, d’apuntar a l’essència de les coses i contemplar la nua veritat que hi ha en elles. Cap altra temporada ho permet: ni en la següent som capaços d’anar més enllà de les inclemències; ni a la primavera el sol encegador renúncia a enlluernar. L’estiu és la veritable antítesi de tardor: és l’aparença i l’aparador frívol, el ball de disfresses en què consumim les hores exhibint allò que no som. Sempre m’he preguntat què serà del “chuloplaya” en aquests mesos amb cels de panxa de burra.
No haver d’entrar ni sortir de casa a la força és, sens dubte, un regal de Déu. I poder tornar a la santa rutina sense que t’emprenyin els plans estivals, un autèntic plaer. Quan en les sèries d’adolescents veig plorar a llàgrima viva als seus protagonistes en acabar l’agost, em malicio que ho fan d’alegria per deixar de fer el “caneló” i de representar personatges diferents dels que porten dins
Loading ...
