Un dels principals problemes de l’alcaldessa de Barcelona per revalidar el seu càrrec és la inseguretat, percebuda ja com un dels principals problemes de la ciutat perquè s’estén arreu. I ja en alguns barris com la Barceloneta, el Raval o Ciutat Vella, constitueix l’eix principal del conflicte. Amb un agreujant: afecta més a la gent que viu en barris de baixos ingressos que teòricament són el gruix dels seus votants. D’aquí que superar aquest repte sigui vital per a Colau. Però, ho pot aconseguir?
Les xifres diuen que no. Si els resultats de les eleccions del 28A són indicador d’alguna cosa, Colau només ha guanyat a dos dels 59 barris de la ciutat, i encara dels petits com Gòtic, o molt petit com La Clota, amb només 479 electors.
Un pecat mortal del seu govern ha estat abundar de la permissivitat en l’espai públic per raons ideològiques en una ciutat desbordada pel turisme i que ja venia d’aquesta cultura. Una política permissiva en una ciutat permissiva, poblada d’un turisme permissiu té com a resultat el desordre, el conflicte i la inseguretat a l’espai públic.
Durant la primera part de mandat l’abandonament de les funcions va ser escandalosa, de manera que les denúncies pel que fa a l’ordenança de civisme, indicadors de l’activitat de la Guàrdia Urbana, es varen reduir substancialment durant els primers vuit mesos del segon any de govern. Les denúncies per la venda ambulant, bàsicament “top manta”, van davallar un 21,5%, pel consum d’alcohol a la via pública, els botellots, un 22,6%, les llaunes decomissades un 6,6% i per prostitució va caure no gens menys que un 70%! Com més ha crescut aquesta mena d’activitat, menys ha actuat la Guàrdia Urbana, que ja ha arribat al seu màxim d’invisibilitat. Una “llei” del conflicte urbà diu que a partir d’una determinada densitat de la petita infracció aflora el delicte. El govern municipal no ha entès per principi aquesta lògica, i ha fet de la impunitat bandera.
El problema de la manca de policia local es multiplica. L’Ajuntament ha publicitat la incorporació de 256 nous agents però no diu res de la jubilació de manera progressiva, de 272 agents, amb la qual cosa, el balanç serà negatiu a curt o a mitjà termini, segons s’apliqui la nova mesura de jubilació a una edat més avançada cobrant pràcticament el mateix sou.
Un factor més de conflicte és la vigència des d’aquest mes de gener de la nova ordenança sobre bicicletes, patinets i altres enginys de mobilitat personal, que limiten el seu ús a la via pública. La qüestió és on serà l’autoritat que la farà complir després d’anys de disbauxa viària? Imposar disciplina quan l’hàbit contrari està consolidat és una tasca molt difícil que requereix recursos i voluntat política. Els primers, els Guàrdies Urbans no hi són, ni disposen dels mitjans necessaris, i la voluntat política es veurà sotmesa a una tensió contradictòria. La d’imposar l’ordenança en any electoral, amb les protestes que comportarà, o no fer-ho i aprofundir més la seva imatge d’incompetència per mantenir l’ordre a la ciutat. A poques setmanes de les eleccions, el resultat és ben palès: l’ordenança s’ha convertit en un símbol del període Colau: dir i no fer.
Y és que en realitat i des del primer moment, la Guàrdia Urbana no ha tingut el suport del govern municipal, la banda de música ha sigut eliminada, durant l’estiu només es disposa del 40% dels efectius (quan és el període punta del turisme), la unitat antiavalots ha estat suprimida. I tot això quan és la pròpia alcaldessa qui per voluntat pròpia té la responsabilitat directa d’aquest àmbit de govern. Des del primer moment va voler marcar qui manava, i ara és molt possible que en pagui el cost
Però no ha estat el carrer l’única víctima de la forma d’entendre la permissivitat dels Comuns. El conflicte sobre la celebració del Saló Eròtic a Barcelona, en un local municipal, El Velòdrom. En realitat una exhibició dels business de la pornografia, no només ha indignat una part important dels grups polítics municipals i de la ciutadania, sinó que el seu enfocament va ser criticat per les alcaldesses de Santa Coloma de Gramenet, L’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès i Sant Boi de Llobregat.
Una visió ideològica conflictiva en moltes matèries i una gran incapacitat realitzadora han fet de Barcelona la ciutat més insegura d’Espanya. Després d’acumular dades desfavorables al primer semestre del 2018, i segons la font més fiable, el Ministeri de l’Interior, per tant són fonts estadístiques i no enquestes les que ho indiquen, Barcelona s’havia convertit en la ciutat més perillosa. Mai havia succeït. L’augment de la criminalitat va ser del 20,5 %. Aquesta és l’herència d’Ada Colau.
