Submergint-nos en la policrisi

Policrisi  és la novíssima paraula que prendrà carta de naturalesa. La va fer servir la directora general de l’Organització Mundial del Comerç, Ngozi Okonjo-Iweala, el juny passat, per definir el que està passant, i ho ha tornat a fer la subgovernadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado, dimarts 25 d’octubre, per definir la situació econòmica actual en la compareixença parlamentària.

Però, el seu origen, si no vaig errat, correspon al professor de la Universitat de Columbia Adam Tooze, autor de “Crashed: How a Decade of Financial Crises Changed the World”.  En un article publicat al Chartbook#73 designa un escenari com l’actual, on es produeixen una sèrie de crisis, una combinació de factors adversos, que tendeixen a retroalimentar-se entre si, donant lloc a una gran incertesa i inestabilitat. Aquestes serien les principals  característiques de la policrisi en què ens submergim:

• Inflació, motivant una reducció de les rendes reals de les llars i de les empreses.
• Reacció contundent dels bancs centrals, cosa que empitjora les condicions financeres i fa més complicada la gestió de les finances públiques en països molt endeutats, com Espanya, on els interessos el 2025 poden créixer fins a un 25%.
• Es produeix una pèrdua de dinamisme de la demanda global.
• La guerra a Ucraïna ha augmentat l’ encariment de nombroses matèries primeres.
• A més, ha alimentat la incertesa sobre la seguretat del subministrament energètic a Europa.
• La  ruptura de la transició energètica per aquella causa i l’accentuació de les contradiccions.
• Una preocupació més gran per un possible deteriorament addicional de la situació geopolítica i la fragmentació geoeconòmica, alterant els fonaments de la globalització.
• La incertesa geopolítica s’accentua pels problemes de l’economia xinesa, d’una banda, i la competició geoestratègica amb els Estats Units, de l’altra.
• Tot això  danyant la confiança i les expectatives dels agents econòmics.

És clar que amb la simple enumeració de les característiques d’aquesta policrisi no n’hi ha prou. Cal presentar la seva articulació i importància, com per exemple fa Tooze mitjançant una matriu que combina 8×8 factors: Covid, inflació, recessió, risc al PIB, crisi alimentària, crisi climàtica i del deute, i escalada nuclear.

Els així definits podrien ser patrons globals. Però hi ha més factors de crisi interactuant en regions del món com la nostra: la crisi de la natalitat i els seus efectes ramificats, els riscos de l’extensió del delicte organitzat, que, per exemple, ja afecten greument Holanda i Bèlgica. Podríem apuntar l‟estancament, fins i tot en alguns casos, l‟emergència educativa.

La policrisi, acumulació temporal de crisi (en el nostre cas des del 2008), provoca unes seqüeles, com el creixement i la cronificació de la pobresa, que són crítiques en si mateixes.

En el cas d’Espanya i d’altres països, l’ atur estructural crònic i l’atur estructural juvenil. La crisi de les institucions sobre les quals, en darrer terme, es fonamenta l’ estat del benestar: el matrimoni, la família estable i la descendència.

Determinades “epidèmies” generades per la pròpia societat: la de les  drogues legals  als Estats Units, tan greu que ha afectat el còmput estadístic de l’esperança de vida, o el creixement de les malalties mentals, també formarien part d’aquestes tendències crítiques assentades.

També cal bussejar a les arrels comunes de totes elles. Perquè molts dels successos apuntats són estructurals, i d’altres tenen una gran inèrcia temporal. Altres estan relacionats amb la cultura i les formes de vida hegemòniques a Occident, fins i tot amb polítiques públiques molt assentades.

I bussejar més significa atendre altres diagnòstics més globals que els només lligats al que percebem en l’àmbit econòmic, perquè en definitiva –i això està molt oblidat–  tota economia és una  antropologia. En aquest àmbit, segurament l’autor amb més capacitat de baixar a les causes primeres el trobem en un dels filòsofs vius de més reconeixement mundial, Alasdair MacIntyre, que ja el 1981 advertia a Tras La Virtud  que, al món actual, llenguatge de la moral està en greu estat de desordre. “Hem perdut la nostra comprensió, tant teòrica com pràctica de la moral. El llenguatge i les aparences de la moral persisteixen, però la substància integra de la moral hagi estat fragmentada en gran mesura i després parcialment destruïda”. “No afirmo merament que la moral no és el que va ser, sinó que allò que la moral va ser ha desaparegut en ampli grau, i que això marca una degeneració i una greu pèrdua”.

I la pèrdua és gran, entre altres raons, perquè el capital moral és el fonament necessari del capital social i el capital humà.

Aquest extraordinari filòsof escocès, assentat als Estats Units, apunta com a principals  responsables d’aquesta crisi moral a l’emotivisme, com a forma de pensar filosòfica i la seva dimensió cultural, i al liberalisme en l’àmbit filosòfic-polític.

L’emotivisme és la doctrina segons la qual els judicis de valor i, més específicament, els morals, no són res més que expressions de preferències; redueix la moral a les preferències personals (o el que és el mateix “acaba amb la moral”). Per tant, per a l’emotivisme no hi ha, ni hi pot haver, cap justificació per a les normes. El que sento és l’única norma vàlida. La  llei trans, actualment en tràmit, és un exemple superlatiu d’aplicació d’aquest principi. El resultat és l’imperi de les emocions, sense límits ni vies de la racionalitat, cosa que converteix la societat en un camp de batalla on es lluita per donar satisfacció a les pròpies preferències. Què és el bé? El que jo prefereixo.

Però això determina una  societat inviable, on la definició de bé comú i béns comuns resulta improbable, i el sistema del benestar s’esquerda pels dos extrems: pel dels agents que han de proporcionar els recursos necessaris que són incapaços d’aconseguir-ho i per la despesa, sotmesa als costos socials del mode de vida emotivista.

Per a MacIntyre, la doctrina central del  liberalisme  modern consisteix en que “les  preguntes sobre la vida bona sobre les finalitats de la vida humana, que es contemplen des del punt de vista públic, són implantables, i pertanyen a l’àmbit privat de cada persona. Aquesta tesi es fonamentaria en el convenciment que la multiplicitat i heterogeneïtat dels béns possibles per a l’home és tan gran que la seva recerca no es pot conciliar amb un ordre moral o polític homogeni”.

Però aquesta visió, que ho redueix tot al procediment com a característica liberal, avui ni tan sols és tal cosa, perquè els estats de democràcia liberal, cada cop més tendeixen a dotar-se d’una ideologia concreta. A Espanya, un cas de manual, l’estat imposa la ideologia de gènere a la seva interpretació Queer. És un estat ideològicament orientat, amb formalitats liberals.

Crec que cal bussejar, com he escrit abans, sobretot això i observar com a partir d’aquí han sorgit les grans ruptures que descrivia a la  Societat Desvinculada: amb Déu i la concepció cristiana, la ruptura moral i antropològica, cultural i educativa, la injustícia social manifesta, la política desvinculada i la ruptura generacional. Són aquestes ruptures l’arrel de les crisis acumulades irresoltes que es ramifiquen i s’articulen entre si. És la policrisi.

Article publicat a La Vanguardia