L’Institut d’Estadística de Catalunya disposa del denominat Índex Socioeconòmic Territorial (IST) que, per mitjà d’una sèrie d’indicadors, determina aquells territoris que es troben en pitjor situació socioeconòmica. Concretament fa servir la població ocupada, el percentatge de treballadors de baixa qualificació, la població amb estudis baixos, la població jove sense estudis post obligatoris, els estrangers de països de renda baixa o mitjana i, finalment, la renda mitjana per persona.
L’última dada disponible és del 2018, per tant en plena recuperació de la crisi i abans de la pandèmia, i la sèrie és curta perquè comença el 2015. No és agosarat pensar que a hores d’ara deu haver augmentat el nombre de territoris mal posicionats socioeconòmicament i en alguns casos s’haurà aprofundit encara més aquesta situació.
Si donem un cop d’ull a aquesta sèrie d’anys, podem constatar com la població ocupada i la renda mitjana per persona milloren, com corresponen a la fase del cicle econòmic, es manté pràcticament estancada la proporció de treballadors de baixa qualificació, s’incrementa amb 2 punts la població amb estudis baixos, amb 1 punt els joves sense estudis de secundària no obligatoris, com el batxillerat i la Formació Professional, i en 5 dècimes els estrangers de països de rendes no elevades. Això pel que fa al conjunt de Catalunya, per tant, una evolució que en alguns aspectes immediats tendia a millorar, però en altres que poden tenir un reflex a mitjà i llarg termini hi hauria estabilitat o un cert empitjorament.
Un dels aspectes més interessants d’aquest indicador és que pot donar la informació a un nivell territorial molt petit. Concretament el presenta per agrupacions censals en unitats de 9.000 persones de mitjana. Cadascuna d’aquestes agrupacions està constituïda per un conjunt de seccions censals contigües i semblants des del punt de vista socioeconòmic. En total Catalunya té 853 d’aquestes unitats. Un examen dels indicadors, en el qual el valor 100 expressa la mitjana catalana. Per tant, segons el territori es produeixen oscil·lacions a l’alça o a la baixa i permet constatar que és un país bastant homogeni perquè la immensa part del territori se situa entre els valors 85 i 105. Però això no vol dir que no hi hagi situacions extremes i algunes criden l’atenció.
A la taula adjunta es poden observar quines són les agrupacions censals pitjor situades que hem considerat que eren aquelles que es trobaven per sota del 70% del valor de Catalunya. Destaca en aquest sentit l’agrupació censal de Sant Roc Oest-sector Plaça Camarón de la Isla, amb un valor de 51,1%. Però encara hi ha un altre territori que el supera, i és el que presenta l’indicador més baix de tota Catalunya, el tenim localitzat a Santa Coloma de Gramenet a l’agrupació censal 13, que correspon al Fondo Alt, 50,6%. Però encara n’hi ha un altre clarament pitjor i es troba a Salt, agrupació censal 3, Nucli Urbà Nord-Oest amb un 37%.
Naturalment en aquestes magnituds intervenen a més de la renda els altres factors, i en els casos de Salt i Santa Coloma el pes de la població immigrada és molt alt, i amb ella van aparellades altres característiques relacionades amb el baix nivell formatiu. D’altra banda també són territoris propensos a les rendes irregulars i, per tant, el diner negre no té reflex estadístic.
Aquest conjunt, que com s’ha apuntat recull unitats de més o menys 9.000 persones, permet veure que hi ha unes poblacions en les quals el problema d’aquests territoris és més agut. I en aquest cas dues poblacions destaquen a Catalunya i poden sorprendre. Són Figueres 4 Oest, amb un 55%, i Figueres 5 Est, amb un 64,9%. Són dues unitats per a una ciutat que no és extraordinàriament gran. Hi ha poques poblacions a Catalunya de tipus intermedi que reuneixin dues o més unitats. L’altra és Mataró en els territoris de Rocafonda, 63,9%, i l’agrupació 12 Cerdanyola Sud, amb 65%. Badalona presenta tres d’aquestes unitats però és, recordem-ho, la tercera ciutat de Catalunya. I Santa Coloma, una altra ciutat molt gran, també en registra dues.
També és possible observar, i la taula ho reflexa amb la seva nomenclatura, que molts d’aquests nuclis es troben a l’àrea central de la població. Com Canovelles, Manlleu i Martorell. Altres agrupacions censals comprenen tota la població. És el cas únic de Guissona que crida l’atenció perquè és el centre d’una important producció càrnica i cooperativa, però que no irradia prosperitat al seu entorn. També permet constatar com els dos principals nuclis turístics de Catalunya, Lloret de Mar i Salou, són dels pocs, per no dir únics costaners, que tenen territoris amb aquestes deficients condicions socioeconòmiques. És una crida d’atenció sobre l’efecte d’un determinat tipus de turisme.
Finalment, cal remarcar que Barcelona, amb indicadors a escala catalana, presenta un elevat nivell d’homogeneïtat socioeconòmica. De les 190 agrupacions censals que la configuren, només 3 se situen per sota del llindar del 70% de l’indicador mitjà català. En aquest sentit la visió de la ciutat només referida a si mateixa seria enganyosa, perquè el seu nivell mitjà és realment alt en termes catalans. Aquestes zones de pitjors condicions econòmiques i socials són Besòs Mar, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona, i Barcelona 3 la Riereta, al nucli històric.
Loading ...
