Són “trilerus” els partits independentistes?

Ja se sap que el joc del “triler” és una mena d’estafa on hi ha una persona que mou un cigró o un altre objecte entre tres cubilets i la gent ha d’apostar, després que els hagi mogut el trampós, a quin lloc es troba el cigró. El negoci consisteix en el fet que la majoria de gent mai encerta.

En alguns aspectes, els partits independentistes catalans presenten semblances amb aquest joc. L’única diferència és que en lloc d’un cigró hi ha la proclamació de la independència.

Aquest fet explica dues evidències.

La primera, que segons les enquestes del CEO la resposta afirmativa a la independència es troba en el nivell més baix d’ençà que va començar a testar-se a partir del 2017. Ara, segons les dades de juliol del 2023, un 41,8% votarien que “sí” a la independència i un 52,5% optarien pel “no”. Són més de 10 punts de diferència, la distància més gran que mai s’ha produït excepte el febrer del 2018, que va arribar a ser de 13 punts. És cert que l’opció pel “sí” quasi sempre ha estat inferior a la del “no”. Només entre el maig del 2018 i el mateix mes del 2019, els vots a favor de separar-se d’Espanya van guanyar als que n’eren contraris.

Però a aquest primer fet cal afegir-n’hi un segon. En la pitjor hipòtesi, si el 42% de la població opta per la independència, és una massa electoral extraordinària que, curiosament, no trasllada la seva força a la política. Tenim un govern de la Generalitat migrat, deficient i feble. I una presència a Madrid que durant tota la legislatura ha estat subalterna de Sánchez.

Això explica que el PP vingui prosperant electoralment des de principis del 2021 quan va superar a ERC i hagi batut tots els rècords amb les eleccions del 23 de juliol en obtenir el 34,5% dels vots, quan ERC només assolia el 13,6%, per darrere de Sumar i també del PP. Les forces independentistes quedaven en tercera i quarta posició. Això no havia passat mai, excepte als inicis de la transició.

Al mateix temps, i malgrat que la comparació no parteix de bases homogènies, és evident que l’assistència a la manifestació de la Diada ha estat clarament decreixent. Ho va ser d’una forma espectacular el 2016, es va recuperar en els dos anys següents, però a partir del 2018 la caiguda ha estat continuada.

Si s’utilitzen dades de la Guàrdia Urbana, resulta que en l’última manifestació hi va haver 115.000 persones, mentre que el 2014, la major de totes, es va arribar a les 1.800.000 persones. Però no és un fet aliè que en aquest recompte hi hagués un canvi de govern a l’Ajuntament i passés de ser governat per Trias a les mans de Colau i la Guàrdia Urbana ja no comptava de la mateixa manera als manifestants. Sigui com sigui, però, el decalatge és cert.

L’única explicació racional a aquesta dinàmica és l’actuació d’ERC, en primer terme, i també de JxCat.

Ho exemplifiquen molt bé les últimes declaracions del minoritari president de la Generalitat. No havien passat ni 24 hores des de la manifestació de l’11 de setembre en la que Aragonès va assenyalar com a objectiu irrenunciable la independència, perquè la mateixa persona refusés activar una declaració unilateral d’independència com li demanava l’ANC.

Evidentment, el referèndum pactat és impossible d’entrada i en tot cas només pot ser el resultat d’un llarg i costós conflicte, però és evident que el camí constitucional per arribar a aquell objectiu és tan llarg i difícil que en condicions més o menys normals no s’assolirà mai. Per tant, quan Aragonès torna a guardar a la caixa, passat el dia 11, la reclamació independentista, el que fa és descoratjar a tota una part d’aquest món.

Un cas diferent és el de JxCat que ha mantingut una posició molt més radical en aquest sentit.

Puigdemont ha situat una fita molt clara: amnistia abans d’obrir tota negociació amb Sánchez perquè aquest repeteixi mandat. La primera qüestió és si aquest requisit es mantindrà amb claredat i concreció, o una vegada més quedarà difuminat en el marc del verbalisme del govern espanyol i de la capacitat per embolicar la troca jurídicament que sempre ha tingut l’estat.

La segona qüestió és que si no es dona aquesta condició, Puigdemont deixarà caure a Sánchez, tal com va dir, o preferirà mantenir oberta la porta a l’esperança, que mai es perd. Segons com evolucioni JxCat en aquest moment crucial, l’independentisme es desmobilitzarà encara més o bé s’activarà entorn d’aquest partit.

De fet, la cruïlla de l’amnistia no té per què significar un enduriment de l’independentisme per anar a més, és a dir al referèndum, sinó que senzillament pot ser la condició necessària perquè Puigdemont i els seus puguin normalitzar la seva presència política i recuperar el paper que progressivament s’acostés cada vegada més a l’enyorat rol històric que va jugar CiU.

 Loading ...