Sobreviurà la Unió Europea (UE) fins al 2040?

Aquesta pregunta tabú, impensable fa poc, ha estat debatuda recentment al si d’un think tank europeu.

En el pensament de molts dels seus participants hi havia probablement un llibre publicat el 1970 pel dissident soviètic, Andrei Amalrik, 21 anys abans de la implosió de l’URSS, amb aquest títol: Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1986 ?

Abundaven entre els ponents arguments preocupants sobre el futur de la UE. Els fonaments de la integració europea apareixien als seus ulls en fase d’enfonsament. El malestar de la unificació europea radicaria fonamentalment en el caràcter incomplet del projecte. El nivell d’organització de la UE és alt i el seu marc jurídic molt ambiciós, però continua sent un cos al qual manquen instruments essencials per preservar el benestar i la seguretat dels pobles d’Europa.

El mercat únic continua inacabat, ho acaba de reconèixer l’ Informe Letta. Manca d’un mercat de capitals comú o de plena competència comercial. No hi ha un mercat únic per a equips de defensa i gairebé no hi ha una contractació pública comuna, tampoc una protecció fronterera comuna efectiva, ni una política d’immigració comuna, ni una política de defensa comuna, molt menys unes forces armades integrades.

El magnetisme fundacional de la UE va donar un gran impuls a la integració europea. Les propostes de les elits de Brussel·les van ser aplaudides pels ciutadans europeus des del 1950 fins al 1989 en forma de “consens passiu”, però després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i l’enfonsament de l’URSS (1991) les coses es van torçar. Els ciutadans van començar a votar en contra de les propostes de les elits de Brussel·les. El Tractat de Maastricht (1992) i següents van ser defectuosos en la forma i el fons.

Els darrers anys del segle vint i primers anys del vint-i-un van constituir el darrer període d’eurooptimisme de la història comunitària, basat en quatre pilars: euro (1999), Agenda de Lisboa 2000-2010, ampliació a l’est (2004) i elaboració del Tractat constitucional que havia de coronar l’edifici institucional comunitari.

Aquell optimisme es va esfumar a partir del 2005 amb el rebuig en referèndum del Tractat constitucional (a França i els Països Baixos). L’Agenda de Lisboa 2000-2010 -que prometia assolir l’economia més competitiva del món, la més justa socialment i la més respectuosa amb el medi ambient- va resultar un gran fiasco. L’ampliació a l’est va travessar de seguida greus dificultats i l’euro – en haver nascut sense unió política, pressupostària, bancària o fiscal i en no operar en una zona monetària òptima (ZMO) – era un “mal nascut” que aviat coneixeria (2010) una crisi tan greu que va fer tremolar els mateixos fonaments de la UE.

Les coses es van fer bé en les primeres dècades – “treinta anys gloriosos” (1945-1975) amb la unió duanera i el mercat comú, el període Delors amb “el mercat únic“ (1985-1992) – però es van torçar a partir del 1992 i fins avui .

Des del 2005 i fins a l’actualitat, la UE ha conegut una concatenació de crisis molt importants. En conjunt formen el que s’ha anomenat indistintament “policrisi”, “crisi heura”, “permacrisi” o “crisi existencial”. Les principals: fracàs del tractat constitucional (2005), presentació de Putin a la Conferència de Seguretat de Múnic que va assenyalar el final d’un Putin complaent amb la UE i Occident (2000-2007), Gran Recessió (2008), crisi de l’euro (2010), Crimea a mans de Rússia (2014), immigració massiva procedent de Síria (2015), Brexit, primera presidència de Trump (2016), pandèmia (2020), invasió russa d’Ucraïna (2022), segona presidència de Trump (2024).

Cadascun d’aquests desafiaments va desencadenar processos polítics intensos i nombroses decisions per superar cada crisi, però no es va aconseguir ni es va intentar seriosament enfortir de manera duradora l’eficàcia de la UE a través d’una integració més profunda.

Nous reptes procedents de l’entorn internacional i de l’interior de la UE

El gir geopolític de Rússia contra Europa i Occident exposa i exacerba el problema de la incompletitud d’Europa. No es tracta d´un repte aïllat, sinó que forma part d´una agitació global i de l’aparició d´un nou ordre mundial imperial, caracteritzat per la primacia del poder i la força sobre la llei, la recerca de l´interès propi a costa de l´equilibri d´interessos i el rebuig de la idea d’ordre basada en valors i regles que havien regit les relacions internacionals fins fa poc.

Els actors més poderosos –Estats Units, Xina, Rússia– prefereixen les relacions bilaterals, que poden dominar més fàcilment, a els processos multilaterals preferits per la UE. L’entrada dels Estats Units a aquest cercle perjudica les relacions transatlàntiques i pot trencar el procés d’unificació europeu.

D’altra banda, l’Europa institucionalitzada també es pot desintegrar des de dins. Un terç dels eurodiputats de l’actual Parlament Europeu, resultat de les eleccions del 2024, pertanyen a forces polítiques d’extrema dreta que posen en dubte el procés integrador europeu i defensen la primacia dels estats nacionals.

Cinc canvis que marquen una lenta decadència

1- Manca d’una idea d’integració

Abans del canvi de segle, la visió d’una formació progressiva d’una comunitat va servir de guia; es perseguia “una unió cada cop més estreta entre els pobles d’Europa”. Des del canvi de segle aquesta idea s’ha anat evaporant.

2- Absència de coalicions per configurar la integració

El desenvolupament de la UE és inconcebible sense coalicions estables i a llarg termini entre els Estats membres. El tàndem franc-alemany ha estat indispensable.

3- El concepte de sobiranisme

El nacionalisme ha tornat a Europa. Posa èmfasi en la identitat nacional. Els moviments i partits nacionalistes de dreta han guanyat pes en molts dels nous membres, però també en els antics com França (Rassemblement National (RN) i Alemanya (Alternative für Deutschland (AfD)). Aquests partits tenen en comú l’èmfasi en la sobirania nacional, el desig de preservar o tornar a les decisions per unanimitat i el principi que la legislació nacional ha de prevaler sobre l’europea. El sobiranisme cerca transformar la UE en una cooperació voluntària d’Estats independents amb les seves fronteres, les seves pròpies institucions i la seva pròpia moneda.

4- Malestar amplificat pel populisme

Els partits nacionalistes van a més a la UE, tot i que, segons les enquestes de l’Eurobaròmetre, les actituds positives cap a la UE es mantenen altes. S’observa una creixent polarització a les societats europees. La integració impulsa conceptes com pàtria, nació o religió com a categories immaterials d’autodefinició que prometen estabilitat, pertinença i distinció.

5- Estats Units sense un paper europeu

Els Estats Units han tingut un paper decisiu en la construcció de la UE. Va condicionar la provisió de fons del Pla Marshall a la cooperació entre els estats receptors, i des de la fundació de l’OTAN ha estat la potència líder indiscutible i garant de la seguretat dels europeus . El retorn de Trump a la Casa Blanca ho ha canviat tot. Les relacions transatlàntiques es deterioren greument. Per Trump, la UE és un instrument amb què els europeus s’aprofiten econòmicament dels Estats Units. Trump va celebrar el Brexit i recolza partits i governs a Europa que són crítics amb la UE.

La UE pot sobreviure amb tot això fins a l’any 2040?

Per primera vegada des de la seva fundació, amb la Declaració Schuman del 1950, el fracàs i la desintegració de la UE sembla un escenari realista. 

El futur de la UE, com a mínim, és dubtós i no només pel renaixement de la política de les grans potències, sinó també per l’enemic interior. “Brussel·les és el nou Moscou” és un dels lemes del líder hongarès Viktor Orbán, que comparteixen molts dels seus amics sobiranistes. La referència a la “nova Moscou” recorda el famós assaig d’Andrei Amalrik abans esmentat.

De tota manera, s’estima que la UE podrà sobreviure després del 2040 perquè poques vegades les entitats polítiques col·lapsen tan espectacularment com ho va fer l’URSS. Podria continuar existint institucionalment, alhora que perd importància i força vinculant de manera progressiva.

Conclusions

A la UE hi conviuen avui dues visions contraposades sobre el futur d’Europa. Una d’elles, esperonada pel lideratge nacional-populista de Trump, vol desconstruir la integració europea tornant els poders de Brussel·les a les capitals nacionals. L’altra és l’Europa que vol avançar en la integració com a única recepta per actuar en un món de gegants. És l’Europa dels que reclamen avançar en competitivitat (Informe Draghi), seguretat i defensa (Informe Niinistö) i completar el mercat únic (Informe Letta).

Perquè la UE no s’extingeixi, necessita una empenta integradora, un nou impuls cap a la unió política i un pensament estratègic. Cal “més Europa”, particularment en la realització de la unió econòmica i monetària, seguretat interior, àmbit general de la immigració, així com en política exterior, seguretat i defensa. 

Es podria donar el cas que un grup d’estats membres de la UE es proposessin avançar més ràpidament que la resta cap a aquests objectius. De fet, ja hi ha una Europa asimètrica, geometria variable i diferents velocitats d’integració (dos exemples: euro, Acord Schengen sobre llibertat de circulació de persones). La integració diferenciada es pot convertir en una recepta inevitable.

L’enfortiment d’Europa es pot aconseguir trencant els motlles de l’Europa geopolítica mitjançant coalicions estables dels Estats europeus, amb presència de membres i no membres de la UE. Avui hi ha intents, com els dos següents: 1) accés al mercat interior de la UE sense lliure moviment de persones a canvi d’una unió en defensa (coalició formada per alguns Estats membres de la UE més Regne Unit i Turquia), i 2) converses entre Alemanya, França, països nòrdics membres de la UE, Països Baixos i Noruega sobre formació del braç europeu de l’OTAN. En tot cas, el gran pas endavant –unió política per ser un veritable actor a l’escena internacional- quedaria pendent.

Molt, sinó tot, depèn d’Alemanya. De la manera com els polítics alemanys interpretin la situació d’Europa i les conclusions que en treguin. Una Alemanya indecisa paralitza Europa. Si la unificació d’Europa s’ensorra, Alemanya serà tant la víctima principal com la principal culpable.

 Loading ...