Fa vint o trenta anys ens haurien pres per bojos si ens haguéssim atrevit a pronosticar que en ple segle XXI les bicicletes i els patinets serien els protagonistes de la “nova” mobilitat urbana. Però aquesta és la realitat: les voreres, els carrils “ad hoc”, i les calçades dels cotxes són plenes –i cada dia més- d’aquests ginys progressivament més sofisticats i que donen resposta a noves necessitats de la ciutadania.
És innegable que sedueixen per la seva practicitat, economia, i adaptabilitat a un ús intermodal, perquè caben al maleter del cotxe, dins d’un bus, al tren, o al metro, i complementen els trajectes que es poden fer amb aquests altres mitjans.
Però també és innegable que, lluny de contribuir a una millora de la convivència en l’espai públic, són un element d’agressivitat i de conflicte, i àdhuc de perillositat.
Aquests efectes nocius per a la convivència pacífica no es deriven de la naturalesa dels esmentats mitjans de mobilitat personal, sinó de l’ús que en fan els seus propietaris, de la inhibició reguladora de les administracions competents, i de la mentalitat que hi ha en el fons.
La progressia sociopolítica s’ha afanyat a beneir l’ús de bicicletes i patinets sota la consigna de la sostenibilitat
La progressia sociopolítica ha corregut a beneir l’ús de bicicletes i patinets sota la consigna de la sostenibilitat, i com un element més de confrontació ideològica contra els cotxes, i les motos de retruc. Aquesta benedicció del pensament políticament correcte ha anat acompanyat de reserves de l’espai públic en forma de carrils o aparcaments, amb uns costos assumits des dels pressupostos públics als quals no contribueixen de manera específica els “responsables” usuaris d’aquests vehicles.
Però, en el fons, aquests nous vehicles de mobilitat personal són una manifestació del subjectivisme moral i de l’individualisme ras i curt, en una flagrant derrota dels postulats de l’esquerra clàssica en matèria de mobilitat, que eren el transport col·lectiu públic i gratuït.
L’esquerra ha renunciat al transport públic i col·lectiu, i s’ha passat al transport privat i individual. No és un canvi menor. De fet, és la manifestació del pas d’una esquerra amb valors col·lectius (que es poden compartir, o no) a una esquerra sense valors col·lectius, i que ha assumit sense despentinar-se el liberalisme radical parent de l’anarquisme com a model de referència sota l’etiqueta de la sostenibilitat inespecífica com a valor referencial, i com a patent de cors del despotisme ecologista.
Els patinets i les bicicletes comporten el sotmetiment de les normes i dels pactes de convivència en l’espai públic als desitjos individuals dels usuaris, que només cerquen la satisfacció de la seva particular necessitat de desplaçament: vaig per on vull, quan vull, i com vull, sense cap autoritat que m’autoritzi a conduir-los, cap assegurança obligatòria, sense pagar cap impost específic, i sense cap limitació més enllà de les meves necessitats personals. Individualisme, insolidaritat, irresponsabilitat, i subjectivisme. El còctel moral hegemònic del nostre temps.
La reconducció d’aquesta situació és possible, si s’adopten les polítiques públiques adequades en la línia del que s’exposa tot seguit:
- La regulació de la mobilitat a l’espai públic compartit ha de ser el resultat d’un pacte entre tots els agents que hi intervenen, sota tres principis bàsics:
- Qualsevol decisió ha de tenir en compte la protecció del més feble, que és el vianant.
- Prioritzar el transport públic col·lectiu de qualitat i equitatiu en les tarifes.
- Tots els usuaris de l’espai públic hi han de contribuir econòmicament, i han d’estar coberts davant d’eventuals danys propis i a tercers.
- Sistema d’identificació i Impost de circulació per a bicicletes i patinets.
- Assegurança d’accidents obligatòria per a bicicletes i patinets.
- Regulació dels serveis de bicicleta i patinets compartits.
- Regulació dels serveis de rickshaw turístics.
Aquests elements i d’altres, liderats des d’unes administracions que tinguin en compte els legítims interessos de tots els ciutadans i sense perjudicis ideològics, posarien els fonaments d’una mobilitat consensuada, endreçada, equilibrada, i respectuosa amb tothom.
La reconducció d’aquesta situació és possible, si s’adopten les polítiques públiques adequades en la línia del que s’exposa tot seguit Share on X
Loading ...
