En l’article precedent, situava les dificultats que envolten el pacte sobre el finançament d’ERC i el PSC. Aquestes dificultats es veuen agreujades per l’opacitat que, des del govern, impera sobre la naturalesa i concreció del pacte. El fet de no voler explicar en què consisteix va quedar palès a la sessió del dimecres 4 de setembre al Senat, en la qual la vicepresidenta Montoro es va limitar a reiterar, una vegada i una altra, la literalitat del text de l’acord, sense glossar cap precisió o aclariment.
La manca de transparència és particularment greu perquè l’explicació d’ERC i la del govern espanyol són diametralment oposades. Com més es vol apaivagar una part del problema, més s’excita la part contrària. Això és evident, per exemple, en la doble pàgina de Manuel Pérez a La Vanguardia, que té com a finalitat apagar els incendis en el camp socialista, especialment el causat per Borrell amb la seva interpretació del pacte. Una lectura atenta de l’argumentari “apagafocs” deixa clar que:
- No és una confederació fiscal.
- No és un concert fiscal.
- No és una reforma global del sistema fiscal, ja que serà bilateral, però al mateix temps haurà d’encaixar amb el sistema general de finançament. Aleshores, què s’ha pactat?
- No pot ser, en contra del que diu Sánchez, un projecte federal, ja que caldria modificar substancialment la Constitució, acordar-ho, portar-ho a referèndum, convocar Corts constituents i aprovar-ho en aquestes Corts. Impossible.
- Tothom serà compensat, però no queda clar com, tot i que es poden fer algunes consideracions en aquest sentit, com veurem més endavant.
- La Generalitat gestiona, recapta, liquida i inspecciona tots els impostos suportats a Catalunya. Tanmateix, això ho fa només per delegació, i aquest fet significa que es manté l’administració de l’Estat en matèria tributària a Catalunya. Si això no acaba en un consorci fiscal, com diu l’Estatut i ja plantejava el PSC d’entrada, ja em direu com es resoldrà.
- Malgrat el que es diu sobre la competència de la Generalitat, Illa també remarca que el govern autonòmic no té carta blanca en matèria fiscal i que el que es recull en el text no són objectius absoluts, sinó que assenyala l’augment substancial i progressiu de la capacitat normativa en coordinació amb l’Estat i la UE. No hi ha cap mena d’autogovern fiscal, sinó unes atribucions que delimita l’Estat.
Cal veure com es resol tot això. En qualsevol cas, i malgrat l’opacitat, com més intenta el govern defensar la seva posició, més sembla que ERC hagi caigut una vegada més en una nova versió del “parto de los montes”.
Hi ha un punt en tot plegat molt decisiu, sobretot perquè determina l’actitud final de les altres autonomies. Ja ho ha formulat Sánchez en el seu discurs triomfalista d’inici de curs, en el qual es congratulava del septenni de govern progressista, que ha donat lloc als millors anys d’Espanya.
Anunciava que hi hauria més diners per a tothom. Quants més? No se sap, però si fem cas a la tesi de Mas-Colell, del que ell anomena “objectiu Santander”, és a dir, que l’ampliació de recursos doni lloc a una despesa autonòmica per persona que iguali la de Cantàbria el 2024, es necessitarà una abundant provisió de recursos.
Recordem que el finançament total homogeni ajustat per habitant d’aquell any 2024 dona, per a un índex 100 igual al d’Espanya, un 124,6 per a Cantàbria. Per igualar aquesta xifra, i suposant que Cantàbria no millori, això implicaria que Madrid hauria de registrar una millora del 25%, Múrcia i Andalusia del 30%, igual que la Comunitat Valenciana. Per l’altra banda, La Rioja només es beneficiaria d’un increment del 5% i Extremadura, malgrat presentar un dèficit astronòmic, d’un 6%.
Seguint aquesta lògica, Catalunya hauria de veure incrementats els seus ingressos en un percentatge similar al de Madrid, és a dir, entre 7.000 i 8.000 milions més. Això significa que l’acord entre ERC i el PSC, per diferenciar-se del que seria el règim autonòmic normal “objectiu Santander”, hauria de superar aquesta xifra, perquè, si no, hi hauria molt de canvi en la lletra però poca millora en el calaix.
Tot plegat és molt embolicat, i això en política no sol acabar bé, sobretot si hi afegim que la negociació ha de ser, com és lògic, entre la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, i la consellera d’Economia de la Generalitat, Alícia Romero. Si és així, el desnivell en l’autoritat que cadascuna té respecte de l’altra no constitueix un bon auguri. En tot cas, esperem i encenem una espelma a Santa Rita.
Loading ...
