És obvi que el problema de l’habitatge a Espanya és una qüestió complexa que afecta àmplies capes de la població. No obstant això, la seva complexitat no és excusa perquè, després de sis anys de govern de Sánchez, la situació hagi empitjorat radicalment fins a esdevenir crítica, condicionant greument la vida i el futur de moltes persones i afectant negativament l’economia.
Un factor determinant de la crisi és l’augment dels preus. En els últims anys, Espanya ha experimentat un increment important en els preus de l’habitatge, tant en la compra com en el lloguer. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els preus han pujat especialment a les grans ciutats, com Madrid i Barcelona, dificultant l’accés a l’habitatge per a joves i famílies amb ingressos mitjans i baixos. Un factor clau és l’escassetat d’habitatge social.
Espanya compta amb un dels percentatges més baixos d’habitatge social a Europa, fet que limita les opcions assequibles per als sectors més vulnerables de la població. Falta inversió sostinguda en habitatge públic. A més, la proliferació d’habitatges turístics ha influït en l’augment dels preus i la gentrificació de certs barris. Pel que fa a la inversió especulativa, no és un factor decisiu, ja que només el 8% dels habitatges de lloguer són en mans de grans tenidors; el 92% són de petits propietaris, dels quals el 90% tenen només un habitatge per al lloguer.
També cal assenyalar que el problema de l’habitatge està lligat a les actuacions urbanístiques i a l’ordenació territorial. Mentre que a les zones urbanes i turístiques l’accés a l’habitatge és cada cop més difícil, a les àrees rurals hi ha un excés d’habitatges buits, reflectint desequilibris en la distribució poblacional i econòmica. Els immigrants tendeixen a concentrar-se a les grans ciutats, fet que contribueix a augmentar la demanda. El govern no disposa de polítiques per fer front a aquests desequilibris.
Des de la seva arribada al poder el 2018, el govern de Pedro Sánchez ha hagut d’enfrontar el repte de l’habitatge. Tot i això, ha promès molt i ha fet poc.
Ha aplicat polítiques de regulació del lloguer recentment, amb mesures per limitar l’augment en zones tensionades. La Llei pel Dret a l’Habitatge, aprovada el maig del 2023, inclou mecanismes per controlar els preus en aquestes àrees. Tot i això, ha estat objecte de debat, amb crítiques que assenyalen possibles efectes adversos, com la reducció de l’oferta de lloguer, tal com ja es comença a veure a Catalunya.
El govern ha anunciat plans per augmentar el parc d’habitatge públic en 20.000 unitats. No obstant això, l’execució d’aquests plans és a llarg termini i requereix coordinació amb comunitats autònomes i ajuntaments. Tot i els anuncis fets en el passat, la realitat és que no s’han traduït en fets.
Una altra línia ha estat la mobilització d’habitatges buits. S’han establert incentius i penalitzacions per augmentar l’oferta de lloguer, però aquestes mesures han tingut una efectivitat limitada.
Les mesures de protecció davant desnonaments amb moratòries i suspensions per protegir les persones vulnerables, iniciades durant la pandèmia, s’han estès, però aquesta política ha tingut un efecte contraproduent perquè transfereix el problema al sector privat, i no és l’estat qui assumeix aquest dèficit social. Això dissuadeix encara més la promoció d’habitatge de pagament, ja que ningú vol quedar exposat a tenir el pis ocupat i a suportar les despeses sense disposar d’ingressos.
S’han establert subvencions i bons joves per facilitar l’accés al lloguer. No obstant això, la burocràcia i els requisits estrictes han dificultat el seu abast. També s’han implementat facilitats per accedir a hipoteques en el cas dels joves, però la manca de dimensió i el mal disseny d’aquestes polítiques les converteixen en irrellevants.
Tot i que el govern ha reconegut el problema i ha implementat polítiques, els resultats han estat limitats fins ara. Els preus de l’habitatge continuen a l’alça, i l’accés continua sent complicat per a moltes persones. A més, la necessària col·laboració institucional no existeix: l’habitatge és una competència compartida entre el govern central i les comunitats autònomes. Les diferències polítiques i la manca de coordinació han obstaculitzat la implementació efectiva de les polítiques.
Representants del sector adverteixen que mesures com el control de rendes poden desincentivar la inversió i reduir l’oferta d’habitatges de lloguer.
El problema de l’habitatge a Espanya s’emmarca en discussions més àmplies sobre el paper de les institucions en l’economia, com exploren Daron Acemoglu i James A. Robinson a “Por qué fracasan los países”. També cal considerar com les polítiques governamentals afecten el mercat de l’habitatge, tal com assenyala Douglass C. North a “Institutions, Institutional Change and Economic Performance”.
Des que Pedro Sánchez va assumir el poder el juny del 2018, la construcció d’habitatge social no ha assolit els nivells de dècades anteriors: entre 2019 i 2022 es van iniciar uns 13.000 a 15.000 habitatges protegits anualment, molt lluny dels 80.000 que es construïen entre 2003 i 2010. La xifra d’habitatge social continua sent molt inferior a la mitjana europea, amb només 0,9 habitatges socials per cada 100 habitants.
Loading ...
