Finalitzada la marató electoral, arriba l’hora de complir amb el promès. Però no em referiré a això, sinó al silenci electoral, és a dir, al que ningú, o gairebé ningú, ha dit.
Coincideixo amb el president en funcions que no es tracta de pujar o baixar els impostos, sinó de com es redistribueixen. Voldria tan sols recordar que, considerant la Seguretat Social com un impost, el pes de la imposició progressiva (bàsicament, IRPF) amb prou feines arriba al 25% del total dels ingressos. Difícilment es pot doncs afirmar que el nostre sistema tributari compleix amb el postulat de la progressivitat a què l’art. 31 de la Constitució es refereix. És cert, però, que la redistribució no només s’aconsegueix a través de tipus progressius, sinó també a través de polítiques de despesa progressives.
Però abans d’aprofundir en això, cal centrar-se en els pilars que constitueixen l’essència de l’anomenat “contracte social” i que contribueixen a edificar la percepció interior que el contribuent té de la seva Administració.
El primer és la despesa pública. Excepte error, cap partit polític ha proposat reduir-lo. Sembla com si fer-ho equivalgui a retallar l’Estat de Benestar oblidant la imperiosa necessitat d’eliminar les duplicitats, la despesa supèrflua, la despesa clientelar, i de revisar l’eficàcia de les subvencions, exempcions, reduccions, privilegis i similars. L’austeritat, eficiència i eficàcia són pilars essencials en la gestió de les polítiques públiques que en res interfereixen en la qualitat de l’Estat de Benestar. L’objectiu és un Estat eficient i polítiques eficaces i de qualitat. És doncs imprescindible començar la casa pels seus fonaments i revisar el seu estat actual: la despesa pública.
El segon és la gestió de la cosa pública. Hi ha la creença que aquesta ha de ser necessàriament pública presentant-nos com antagònics dos models que no ho són: públic i privat. Sigui com sigui, no em refereixo a privatitzar la cosa pública, sinó a fomentar la seva gestió privada mitjançant contractes de concessió o contractes programes en què aquesta es reguli amb tot detall. Exemples tenim, i molts. Un d’ells, el transport públic municipal. Un altre, la ITV. Aquest és també el model suec d’Estat de Benestar. Aquest important canvi de mentalitat en la gestió del que és públic és al seu torn l’avantsala de la imprescindible col·laboració publicoprivada en l’impuls i desenvolupament de projectes estratègics; col·laboració que cal completar amb el necessari compromís del sector privat en les polítiques socials (lloguer, habitatge, etc.), i l’imprescindible foment al mecenatge. L’objectiu, recordem-ho, és un Estat eficient amb serveis de qualitat.
El tercer dels pilars és l’anomenada regeneració democràtica i que s’acostuma a limitar al problema de la corrupció, al de les portes giratòries, i al dels aforaments. S’obliden, però, altres qüestions molt més importants. La primera, la necessitat d’òrgans administratius de control veritablement independents tant en l’orgànic com en la designació dels seus membres; òrgans que requereixen l’adequada dotació de recursos. I òrgans, en definitiva, que han de garantir la transparència, el correcte funcionament del mercat i avaluar les polítiques públiques. Es dirà, i és cert, que ja existeixen. Però ni són independents ni estan dotats dels recursos necessaris i la designació dels seus membres és a dit. La segona, és la necessària separació de la política i el públic mitjançant una reforma de la Llei de la Funció Pública que permeti que els funcionaris de carrera arribin amb criteris de meritocràcia els màxims nivells de l’Administració separant la gestió tècnica de la decisió política. En definitiva, professionalitzar l’Administració; despolititzar-la. I el tercer, revisar l’actual règim del funcionariat i els seus privilegis amb relació al sector privat. Si la igualtat és l’objectiu, cal obrir el meló de la cosa pública i preguntar-nos si l’actual desigualtat entre ocupació pública-privada és lògica o cal replantejar-la. Els amants del model suec, que tant ens recorden la seva pressió fiscal, s’obliden que els seus funcionaris a penes tenen privilegis en relació amb el sector privat.
I finalment, tres qüestions que considero vitals. Una, la cotització a la Seguretat Social en funció dels ingressos de cada un i amb independència de la seva condició, autònom o treballador dependent; cotització a la qual cal vincular el dret a iguals prestacions en igualtat de condicions. Una altra, garantir la seguretat jurídica, és a dir, qualitat i estabilitat legislativa i mecanismes per reduir la conflictivitat. I la tercera, el caràcter subsidiari de l’Estat. El ple desenvolupament de la persona exigeix que aquell es limiti a promoure i possibilitar un marc social i econòmic en què aquesta pugui desenvolupar en igualtat de condicions i oportunitats seu ple potencial. En definitiva, l’Estat al servei de de la persona, i no a l’inrevés. Un Estat possibilitador i no subsidiador.
Afrontats aquests “silencis” electorals, que són els que resten vots, és quan cal afrontar, i no abans, les promeses electorals, que són les que els sumen. Però per a això cal que el “contracte social” assenti les seves arrels en un Estat eficient, eficaç i possibilitador, que, amb empatia, transparència i seguretat jurídica, presti amb eficàcia serveis de qualitat i transmeti confiança en un marc de benestar, igualtat i professionalitat sota la permanent supervisió i avaluació d’òrgans independents; objectiu, això sí, que obliga a socialitzar amb valentia i sentit d’Estat els “silencis” fiscals.
