Cap a un segon mandat (2024-2029) d’Úrsula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea?

El nomenament el 2019 de l’alemanya Úrsula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea per al període 2019-2024 va suposar una sorpresa, i no només per ser la primera dona que l’ocupava.

Va arribar al càrrec amb el president francès, Emmanuel Macron, com a mentor, amb l’assentiment de la seva bona amiga i cancellera Ángela Merkel, totes dues militants de la CDU (democràcia cristiana). No havia brillat especialment a Berlín durant els seus llargs anys al capdavant de diversos ministeris que li havia confiat Merkel, amb diferents responsabilitats, com ara defensa, treball i assumptes socials.

El paper d’Emmanuel Macron

El president de la República Francesa va guanyar el 2019 la batalla dels grans nomenaments europeus per als propers anys, per partida doble. Va ser ell qui va prendre la iniciativa de proposar Von der Leyen a Ángela Merkel com a candidata a la presidència de la Comissió Europea, mentre que a la mateixa reunió del Consell Europeu decisori Macron va aconseguir que fos designada una francesa, Christine Lagarde, nova presidenta del Banc Central Europeu (BCE).

Macron era enemic declarat del sistema dels spitzekandidaten per a l’elecció de la presidència de l’òrgan executiu comunitari, consistent que el càrrec recaigués entre els candidats més ben situats de cada grup polític a les eleccions europees. Macron va recolzar Von der Leyen tant per les seves expectatives personals com per la constatació de la seva pròpia debilitat dins del Parlament Europeu, en què el seu grup polític era menor i s’enquadrava en una formació que només suposava ser la tercera força de l’hemicicle.

El lloc de presidenta de la Comissió semblava sentar-li bé, des d’un principi, a Von der Leyen

Era multilingüe, parlava perfectament francès i anglès, a més del seu alemany matern. Havia nascut a Ixelles (barri de Brussel·les), viscut i crescut allà, atès que el seu pare havia ocupat durant anys   llocs de gran responsabilitat a la seu principal de la Comissió Europea a Brussel·les. Ella deia sovint que “havia nascut europea”.

Assumit el càrrec, Von der Leyen va sorprendre els Euròcrates per tres circumstàncies.

La primera, la carrera professional. Havia estudiat arqueologia, ciències econòmiques, medicina, per entrar després en política, nomenada per Merkel ministra a Alemanya, casada, catòlica i amb set fills.

La segona, la seva peculiar decisió d’allotjar-se al mateix edifici central de la Comissió Europea a Brussel·les, el que no s’ha vist mai, segons ella “per treballar allà dia i nit”.

La tercera, la seva premonició sobre parlar des del principi del seu mandat que es disposava a presidir una Comissió “geopolítica“.

El temps li donaria la raó. Von der Leyen ha hagut de fer front a greus problemes i grans crisis geopolítiques durant els més de quatre anys que porta de mandat.

El problema més recent amb què s’enfronta ara mateix és com relacionar-se amb la gran potència reemergent del món: la Xina. La UE ha de definir immediatament una nova estratègia sobre una Xina cada cop més assertiva i poderosa al complicat context geopolític mundial.

Les dues grans crisis conegudes per Von der Leyen com a presidenta de la Comissió han estat la pandèmia i la guerra d’Ucraïna.

La reacció de la UE davant aquests dos reptes, dirigida per ella, ha estat enèrgica i ha enfortit la unitat dels vint-i-set.

El pla europeu de vacunació ha estat un èxit i la Comissió ha propiciat un salt endavant qualitatiu de caràcter federal en el procés dʻintegració europeu, a través de la primera emissió europea de bons i lʻadopció conseqüent del programa Next Generation per fer front a la crisi econòmica provocada per la pandèmia, amb un import de 750.000 milions d’euros.

La guerra d’Ucraïna ha portat la Comissió a l’adopció de severes sancions econòmiques contra Rússia, el lliurament a Ucraïna d’un paquet d’ajudes per valor de 40.000 milions d’euros i enviaments d’armes per un valor de 4.000 milions d’euros més.

El mandat de Von der Leyen acaba el 2024. Es comença a parlar a Brussel·les de com serà el proper. Tot i els seus èxits reconeguts, se li dirigeixen algunes crítiques:

Alguns l’acusen de centralitzar excessivament el poder en petits equips d’ajudants.

Altres consideren que es dedica simplement a canalitzar els interessos dels governs dels estats membres de la UE i li retreuen no perseguir un alt ideal comú europeu, que permeti a la UE acabar el seu projecte fundacional.

Els federalistes més recalcitrants estimen que no es podrà arribar a una unió política federal fins que Europa torni a tenir líders potents que la facin possible. Haurien de provenir de les potències claus de la UE, disposats a donar un cop de puny sobre la taula decisòria europea i exigir un acord general per arribar a una plena unió política amb polítiques exterior i de defensa comunes, que permetés a la UE actuar com un veritable actor global, perquè pogués exercir un poder mediador entre les grans superpotències, els Estats Units i la Xina.

La decisió sobre nous alts càrrecs de la UE per a una futura legislatura 2024-2029 es prendrà després de les eleccions europees que se celebraran a la primavera del 2024.

Circulen rumors a Brussel·les en el sentit que Úrsula von der Leyen podria renunciar a un segon mandat i deixar la Comissió per ocupar el lloc de secretari general de l’OTAN. La caserna general de l’organització atlàntica està precisament a Brussel·les. La seva decidida reacció contra la invasió russa d’Ucraïna i la seva experiència com a exministra de defensa a Alemanya ajuden. Quan se li pregunta sobre el seu futur immediat, ella no fa res més que respondre amb un somriure dolç i aquestes paraules: “ja es veurà “o “no comment”.

Les dues darreres grans crisis, la covid i la guerra d’Ucraïna, hi han trobat una resposta ferma en el marc d’una eficaç unitat d’acció per part dels vint-i-set, no sempre fàcil. Acaba de declarar que “mantenir Europa unida és una feina constant en marxa; és una feina que cal desenvolupar un dia i un altre dia i un altre dia… “

També ha declarat que la preocupa especialment els darrers temps la relació entre la Xina i els Estats Units i el paper d’Europa, en el context de la guerra d’Ucraïna.

Ha acusat recentment Pequín de “repressió domèstica i assertivitat exterior”. Tant ella com l’Alt Representant de la UE per a l’exterior i la seguretat, Josep Borrell, reclamen que la UE adopti ràpidament una nova posició comuna respecte a la Xina.

Pensen que la UE necessita renovar la seva estratègia sobre la Xina, fixada el 2019, que la definia no només com a soci sinó també com a “rival sistèmic“. “Des de llavors, el món ha canviat enormement. La Xina ha canviat. Per això, la nostra estratègia europea també s’ha d’adaptar”, ha declarat la presidenta davant del Parlament Europeu a la seva intervenció de finals de març. També ha assenyalat la necessitat que la nova estratègia es base a “reduir riscos cap a la Xina sense arribar a tallar els llaços”.

Per la seva banda, Borrell ha subratllat davant els eurodiputats una idea que ja va llançar la presidenta fa algunes setmanes: “La nostra relació amb la Xina no es pot desenvolupar normalment si la Xina no fa servir la seva influència a Rússia per aconseguir que retiri les seves tropes d’Ucraïna i posi fi a la guerra”.

Viatge a la Xina

La presidenta va comparèixer davant el ple parlamentari per explicar el seu recent viatge a la Xina, que es va produir pocs dies després que el líder xinès, Xi Jinping, mostrés clarament el suport a Putin durant una visita anterior a Moscou. En el seu discurs, Úrsula va assenyalar que “la manera com la Xina continuï interactuant amb la guerra de Putin serà un factor determinant per al futur de les relacions UE-Xina.”

La realitat és que tothom sap que Pekín està donant oxigen a Rússia, pensa Borrell, que ha criticat que “qualsevol neutralitat que no distingeixi entre agressor i l’agredit és posar-se del costat de l’agressor”.

La presidenta pensa que “ara és el moment que Europa passi a l’acció i demostrar una voluntat europea unida”.

Borrell també ha assenyalat la necessitat d‟unitat d‟acció cap a la Xina. “Inevitablement hi ha punts de vista diferents, perquè els interessos són diferents”.

Sobre Taiwan, Von der Leyen ha afirmat que “sempre hem demanat pau i estabilitat a l’estret de Taiwan i ens oposem a qualsevol canvi unilateral de l’statu quo en particular mitjançant l’ús de la força”. Aquest tema va ser el gran protagonista del seu viatge recent a la Xina.

Macron va acompanyar Von der Leyen en aquest viatge. Ha quedat clar que no pensen igual sobre les relacions Xina-UE.

Macron va realitzar unes polèmiques declaracions a dos mitjans de comunicació (Les Echos i Polític) en el seu vol de tornada a Europa, en què demanava, en referència a Taiwan, que Europa, “no es veiés arrossegada a crisis que no són les seves” . Assenyalava, a més, que “els europeus no han de ser vassalls o seguidors dels americans sobre la Xina”, sinó que s’han de convertir en un “tercer poder entre els Estats Units i la Xina”. Afegia que la UE ha d’avançar urgentment cap a la seva “autonomia estratègica” (concepte inicialment llançat per ell fa uns anys) en relació amb els Estats Units.

Aquestes paraules van merèixer immediatament l’aplaudiment de la Xina oficial (periòdic Global Times), mentre que, en canvi, van encendre els ànims tant a Washington com en algunes capitals de l’est d’Europa, especialment a Polònia.

“Autonomia estratègica oberta”

La proposta sobre “autonomia estratègica” és tradicionalment combatuda a Europa des de dos fronts.

D’una banda, n’hi ha que acusen França de voler transformar el seu poder nacional minvant en un poder reforçat a través de la UE des dels mateixos començaments del procés d’integració per la via comunitària o de les Comunitats Europees, iniciada el 1951 amb la creació de la CECA. França ha pretès ser des de llavors i de diferents maneres una “tercera força” al món.

Altres crítics recelen del concepte perquè representa un distanciament del paraigua de seguretat europeu que garanteixen els Estats Units i l’OTAN.

La UE havia aconseguit, fins ara, un cert consens al voltant de la idea d’una autonomia estratègica “oberta” i cooperativa (precisament el tema central de la reunió del Consell Europeu de Granada, durant la propera presidència espanyola de la UE del segon semestre del any en curs).

El concepte “autonomia estratègica oberta” significa la capacitat de dotar-se de més instruments d’acció a nivell internacional en cooperació amb socis com els Estats Units, però sense renunciar a la capacitat d’acció autònoma.

En parlar de ”vasalls“, Macron ha fet desaparèixer part del consens aconseguit a Europa fins al recent viatge a Pequín. Ara els països bàltics id?Europa Central i Oriental l’acusen obertament d’antiamericanisme i de pretendre fer créixer la sobirania europea a costa de Washington.

Els recels cap a Macron també deriven de les seves declaracions anteriors sobre la “mort cerebral“ de l’OTAN i de la seva política fallida d’apaivagament i apropament a Putin abans de la guerra d’Ucraïna.

Borrell ha replicat directament el president francès declarant que “Taiwan és fonamental per a Europa; és l’estret estratègic més important en particular pel nostre comerç; l’illa es troba al perímetre estratègic d’Europa i l’objectiu ha de ser garantir la pau sense fer llenya al foc; estic segur que tots els països comparteixen aquesta posició”.

L’alemany Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), ha acusat Macron de “destrossar la unitat europea en el seu viatge recent a la Xina”.

Les discrepàncies sobre la Xina entre Von der Leyen i el seu mentor Macron són rellevants.

En vista d’això, si Von der Leyen pretén aspirar a un segon mandat, és evident que haurà de navegar hàbilment entre aigües turbulentes provocades per discordances internes europees sobre el paper de la UE a la guerra d’Ucraïna i sobre les relacions d’Europa amb Washington i Pequín. Les discrepàncies sobre la Xina entre Von der Leyen i el seu mentor Macron són rellevants.

Alemanya es declara favorable a la seva reelecció

El que ja és segur sobre un possible segon mandat d’Úrsula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea, és que el seu país d’origen, Alemanya, l’economia més gran de la UE, dóna suport a la seva reelecció. El vot alemany pesarà, sens dubte, a l’hora de prendre la decisió final sobre la futura presidència de la Comissió Europea que es produirà els primers mesos de l’any que ve.

Cal veure la decisió de la resta de països de la UE, especialment França. Res substancial pot passar a Europa a no ser que el “motor francoalemany” estigui ben greixat. No sembla que ho estigui en els últims temps.

Les pretensions de Macron sobre “sobirania europea” o “autonomia estratègica” no són seguides al peu de la lletra per Berlín, que sembla mirar avui, en plena guerra d’Ucraïna, més cap a Washington que cap a París o Brussel·les. Von der leyen es mostra més propera dels Estats Units que de França en qüestions tan importants com les relacions amb la Xina.

Es plantegen qüestions fonamentals sobre les prioritats estratègiques de la UE en moments propers a la constitució d’una nova Comissió Europea. Von der Leyen podria ser clau a l’hora de greixar de nou el “motor francoalemany” durant un hipotètic segon mandat al capdavant de la Comissió Europea.

 Loading ...