Sánchez ha anunciat, allà on sempre dona les grans primícies, que no és el Congrés dels diputats sinó a la cadena de televisió amiga de La Sexta, la intenció de modificar ara mateix el delicte de sedició per convertir-lo en un altre tipus que seria el de desordre públic greu que tindria sancions molt menors.
Crida l’atenció aquesta tendència dels nostres governants a passar-se pel forro el Parlament, lloc de les grans manifestacions, i a utilitzar directament els mitjans de comunicació. Hi ha en tot això una degradació de la funció parlamentària i, per tant, de la democràcia representativa, que s’estén en molts altres aspectes que surten al debat, com és el cas de presentar lleis per la via de la proposició i no del projecte de llei a fi d’estalviar-se informes preceptius del Consell d’Estat i de la fiscalia, o també el fet de qualificar-los d’urgents sense justificació adequada a fi d’evitar-se també consultes, compareixences i tramitacions que posin en relleu les nafres de la llei.
Ara mateix es vol fer servir la llei de pressupostos per fer passa bou per vaca grossa una sèrie d’altres normatives, concretament reformes que res hi tenen a veure, com són les lleis del govern, la dels contractes públics i subvencions i l’Estatut Bàsic de l’Ocupat Públic. En aquest context la introducció d’aquest canvi comportarà sens dubte una agitació extraordinària.
La primera qüestió a aclarir, que només es veurà quan es conegui la lletra de la llei, serà si la nova figura substitueix l’actual de sedició o aquesta queda derogada, perquè les seves conseqüències pràctiques seran diferents. La segona qüestió és que òbviament aquesta modificació no resol el delicte de malversació que porta la inhabilitació durant temps i que afecta la majoria dels condemnats excepte als dos Jordis, a la que va ser presidenta del Parlament, Carme Forcadell i a Marta Rovira, qui es manté a Suïssa i no ha estat jutjada. Ella seria sens dubte la més beneficiada, perquè directament el resultat comportaria una reducció substancial del que podria ser la pena. En contrapartida, Puigdemont, no només hauria de ser jutjat, i en el seu cas condemnat pel nou delicte, sinó que a més pesa sobre ell el delicte de malversació i, per tant, la seva situació impediria que esperés el judici des de casa seva sinó que estaria segurament en presó preventiva.
ERC exhibirà aquest resultat com un èxit de la seva taula de diàleg, si bé no està clar que això signifiqui un gran benefici polític i sobretot electoral.
Hi ha, però, una altra cara de la moneda: el cost que aquesta mesura pot tenir per al PSOE en l’any d’eleccions autonòmiques. D’entrada i malgrat la lògica disciplina de partit, cal apuntar que hi ha un soroll sord de disconformitat, en el sentit que Sánchez només cerca la seva permanència al govern i ignora els interessos electorals del partit en els territoris.
La mesura també representa una clara desautorització als jutges i als fiscals; jutges del Suprem, no ho oblidem, que en cap moment van plantejar una reserva per la inadequació de la figura jurídica que utilitzaven per condemnar la sedició. A més ve a donar la raó a les objeccions de la justícia belga en posar inconvenients per lliurar Puigdemont i els altres inculpats per reserves amb els procediments de la justícia espanyola. De retruc, tot plegat, pot influir negativament a Espanya en el contenciós encara no resolt al Tribunal Europeu de justícia.
Un efecte central de la mesura anunciada per Sánchez és que dona arguments al PP per no pactar la renovació de la justícia, perquè pot aixecar amb facilitat la bandera de l’arbitrarietat a partir del canvi que vol fer.
En el rerafons hi ha una cridòria de manipulació del govern que està alimentada per prou fets concrets com per fer-la creïble. Per no anar més lluny, i en una desafortunada intervenció pública, la ministra portaveu es va esplaiar àmpliament demanant que els mitjans de comunicació, especialment els telenotícies, reservessin un espai perquè el govern pogués informar directament de les seves qüestions i ho va argumentar perquè d’aquesta manera no quedaria manipulada la informació, el que alhora significa una acusació als mitjans de comunicació i l’afirmació que l’únic que té la veritat en l’exposició de les mesures governamentals és el mateix govern.
Tot plegat crea un clima que accentua el caràcter convuls creixent de la política espanyola, que sembla que és l’ambient en el qual Sánchez es mou millor i en el qual confia per guanyar vots i tornar-se a imposar en les eleccions. Des del primer moment ha jugat a la polarització sense gaires limitacions. Cal veure al final de la història si Sánchez haurà dut a terme una gran partida de pòquer o haurà estat jugant a la ruleta prement el gatell del revòlver més de cinc vegades.
Loading ...
