La Unió Europea travessa un dels moments més convulsos des de la seva fundació. La guerra d’Ucraïna, l’escalada del conflicte a l’Orient Mitjà —amb els bombardejos dels Estats Units i Israel sobre l’Iran—, la pressió aranzelària de Donald Trump i l’ascens de les dretes radicals han configurat un escenari de tensió sistèmica que ha accentuat les divergències estratègiques entre els seus principals dirigents. En aquest context d’incertesa global, Europa es veu obligada a redefinir el seu paper, la seva cohesió i fins i tot la seva identitat política.
A aquesta conjuntura ja prou inestable s’hi ha afegit un nou episodi de confrontació interna que afecta el nucli dur de la Unió: la Comissió Europea i el Consell.
El detonant va ser el discurs de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, davant la Conferència Anual d’Ambaixadors de la UE. En una intervenció d’alt contingut polític, Von der Leyen va instar a adoptar una política exterior “més realista i basada en interessos” en un món que descrivia com a caòtic i transaccional. Va arribar a suggerir que la mateixa Comissió, concebuda com a guardiana dels tractats, corria el risc d’esdevenir una institució ancorada en un ordre internacional que ja no existeix. Europa —va dir— ja no pot actuar com a custòdia d’un sistema que ha desaparegut.
La presidenta va anar encara més enllà en qüestionar la viabilitat d’un ordre internacional basat en regles, i va evitar condemnar explícitament els atacs contra l’Iran, afirmant que no s’havia de vessar cap llàgrima pel règim iranià. Més enllà de l’acceptació o rebuig d’aquestes paraules, el seu discurs va tenir la virtut de posar sobre la taula una realitat que la diplomàcia europea sovint prefereix esquivar: el canvi d’era en les relacions internacionals.
Tanmateix, només un dia després, el president del Consell Europeu, Antonio Costa, va marcar distàncies amb la presidenta de la Comissió en el mateix escenari. El dirigent socialista portuguès, aliat polític de Pedro Sánchez a Brussel·les, va defensar que la UE ha de continuar garantint un ordre internacional basat en normes i cooperació. Costa va assenyalar els Estats Units, Rússia i la Xina com a forces disruptives, però va insistir que Europa no ha de renunciar als seus principis fundacionals. Aquest contrast públic va evidenciar una de les febleses estructurals de la Unió: la incapacitat de projectar una sola veu en política exterior.
Costa hauria pogut matisar les discrepàncies o gestionar-les en l’àmbit intern. No ho va fer. L’episodi es va convertir en una manifestació visible de les fractures ideològiques dins la UE, fractures que, segons diverses interpretacions, Pedro Sánchez intenta instrumentalitzar per liderar un pol alternatiu dins el socialisme europeu. Aquesta estratègia, orientada a obtenir rendiments polítics interns, corre el risc d’afeblir la coherència col·lectiva de la Unió en un moment de redefinició històrica.
La tensió es va intensificar amb les declaracions de la vicepresidenta de la Comissió, Teresa Ribera, qui va admetre discrepàncies obertes amb Von der Leyen sobre la resposta europea a l’escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà. Ribera va advertir que qüestionar el dret internacional és “molt perillós”, en una crítica poc habitual dins el funcionament disciplinat de l’executiu comunitari. Aquest posicionament, alineat amb el govern espanyol, evidència fins a quin punt el conflicte exterior es converteix en un vector de divisió interna.
El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, va reforçar aquesta línia defensant amb contundència la necessitat de preservar l’ordre internacional basat en regles. La seva tesi és clara: l’alternativa no és un ordre millor, sinó el desordre. Espanya ha arribat fins i tot a proposar la suspensió immediata de l’acord d’associació amb Israel, reclamant “valentia” per apostar per la diplomàcia davant la lògica militar.
Tanmateix, la pregunta de fons persisteix: és viable defensar un ordre internacional que les grans potències semblen haver abandonat? Pot la Xina autoritària actuar com a garant? Pot una Europa fragmentada aspirar a ser-ho? L’anomenat ordre liberal ha estat sovint una façana sota la qual s’han amagat les intervencions i els interessos de les potències dominants. La diferència és que avui les formes s’han despullat de retòrica.
En aquest context, el paper de Sánchez esdevé objecte de debat. Diverses fonts assenyalen que la relació entre el govern espanyol i la cúpula europea viu el seu moment més crític. Von der Leyen hauria arribat a considerar-lo un obstacle sistemàtic per a les seves iniciatives, equiparant-lo en termes de bloqueig polític al primer ministre hongarès, Viktor Orbán. La motivació, segons aquesta visió, seria similar: obtenir rèdits electorals nacionals a costa de la cohesió europea.
La relació amb el canceller alemany Friedrich Merz també s’ha deteriorat, especialment arran de l’anunci accelerat sobre l’oficialitat del català a la UE, percebut a Berlín amb escepticisme. L’aïllament del líder espanyol es va fer evident en la trobada recent entre Merz i Donald Trump, on les crítiques del president nord-americà a Sánchez no van rebre cap defensa pública.
El resultat és que Espanya ha perdut centralitat en els debats clau del 2025, quedant al marge dels formats decisoris en matèria de defensa, indústria i geopolítica. No es tracta tant d’euroescepticisme com d’un desencaix estratègic: mentre Europa accelerava la seva adaptació al nou ordre, Espanya defensava una visió que ja no estructura el poder comunitari.
La pròxima cimera europea es perfila com un moment decisiu. Amb la guerra de fons i les posicions enfrontades, el risc d’aïllament espanyol podria consolidar-se.
En síntesi, Sánchez no és un adversari del projecte europeu, però sí un actor que introdueix friccions en una fase en què la UE busca cohesió sota un lideratge més pragmàtic i atlantista. El seu principal perill no és erosionar Europa, sinó quedar-ne progressivament al marge en el moment en què es redefineix el seu futur.
La gran pregunta: lideratge nacional o cohesió europea? El debat marca el futur del projecte comunitari. #UnióEuropea #Estratègia Share on X
