Sánchez, Podemos i ERC volen liquidar la llei que va reconciliar a Espanya

Un dels fets més sagnants i destructius de tota la història espanyola va ser la Guerra Civil entre el 1936 i 1939. A aquell desastre el va succeir una dictadura, particularment repressiva al llarg de les primeres dècades, que amb el pas del temps va evolucionar en els últims anys cap a un règim autoritari, entre altres raons perquè el context europeu ja no feia possible l’exercici de la violència com a sistema polític.

A més, aquell règim va tenir l’habilitat de situar les bases del que seria l’enlairament de l’economia espanyola i la sortida del seu desenvolupament crònic a partir del pla d’estabilització de 1959, que va donar lloc a un dels períodes de major creixement i prosperitat que ha viscut Espanya.

En els anys 60 l’economia creixia a un ritme sostingut del 6 i 7% anuals. Aquest procés ascendent va quedar trencat per la primera i segona crisi del petroli als inicis dels anys 70, que si bé es va produir a Espanya amb un  cert retard va tenir uns efectes terriblement destructius sobre l’economia i en particular la indústria. A Catalunya la burgesia industrial va quedar totalment malmesa i de fet no ha aconseguit refer-se mai d’aquella destrucció. Espanya va haver de fer front en la segona meitat de la dècada dels 70 a un doble i insuperable repte. D’una banda el de l’esmentada crisi que va generar un greu conflicte social, d’una altra banda la transició a la democràcia, un procés que la majoria de vegades ha fracassat arreu del món perquè o bé no s’ha consolidat o bé ha donat lloc a sistemes profundament inestables. Tant és així que la Transició espanyola, junt amb els pactes de la Moncloa en l’àmbit econòmic, constitueixen un exemple que és estudiat arreu en les universitats del món, junt amb el cas de la transició de la dictadura racial de Sudàfrica.

Aquí no hi va haver un Mandela, però sí que hi va haver una sèrie d’homes clau que van saber suturar les profundes ferides dels dos bàndols enfrontats a la Guerra Civil, i no només això sinó construir sobre aquesta reconciliació un projecte econòmic d’èxit i un sistema constitucional sòlid. El rei Juan Carlos, Álvarez de Miranda, Suárez, Felipe González, Fraga, un ministre destacat de Franco, Carrillo, un dels presumptes responsables dels criminals afusellaments a Paracuellos, tots ells van ser capaços de superar les seves profundes diferències i treballar plegats. Si no hagués estat així, el país s’hauria vist sotmès a la inestabilitat crònica i a la depauperació econòmica.

La peça clau de tota aquesta entesa va ser la llei de l’amnistia aprovada el 19 d’octubre de 1977, dos anys després de la mort de Franco. Van votar a favor 296 diputats i en contra només 2. Aquest fet ja dona una idea de la gran unanimitat en torn la iniciativa. Tot el PSOE en pes encapçalat per González, Guerra, Peces Barba i el llarg etcètera de l’època gloriosa d’aquest partit, que el va convertir en hegemònic durant molts anys a partir del 1982. Tot el partit comunista, les forces nacionalistes, pràcticament tothom va votar que la llei d’amnistia era la solució, perquè deixava en taules el balanç moral de la comtessa i cessava en tota cerca de culpabilitats que haguessin impedit tancar les ferides.

Ara, per iniciativa d’ERC i Podemos, a la qual el PSOE s’ha plegat, la llei de la memòria democràtica es transforma en una llei justicialista que vol jutjar i condemnar tots els fets que la llei de l’amnistia havia clausurat. És una esmena a la totalitat, no ja de la transició, sinó en particular del mateix partit que avui és majoritari en el govern, el PSOE. Sánchez els diu a la cara dels antics dirigents, que van actuar en contra dels drets humans i que la seva actuació mereix ser rectificada per una nova llei del Parlament.

És un fet de proporcions històriques, que tindrà greus conseqüències més o menys soterrades, però greus, i que fa créixer encara més la polarització de la política espanyola que s’ha convertit en una eina del govern. Ara és el “passem comptes” de la Guerra Civil, però abans ja s’han creat conflictes en molts altres camps, amb la llei Celaá sobre l’àmbit educatiu, una altra transformació que tindrà perjudicials conseqüències pel futur del país si no s’esmena ràpidament. Ha estat la llei de l’eutanàsia i el suïcidi assistit la que ha obert conflictes allà on no n’hi havia, més quan al mateix temps s’ha produït la negativa a dedicar més recursos a les cures pal·liatives i a resoldre el dèficit crònic de la dependència. La llista de factors que polaritzen a la societat espanyola, fins i tot entre les pròpies rengles del govern, com passa amb el feminisme i la llei trans, els fets tan insòlits com l’indult de Juana Rivas  per citar l’última d’aquestes qüestions, han conduït al país a la formació de dos blocs antagònics que perjudiquen greument el seu futur immediat, creen un profund malestar en períodes de crisi i incertesa, i allunyen de la ment dels ciutadans la confiança necessària perquè el país funcioni raonablement bé.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Esteu d'acord que el PDeCat signi amb la CUP, ERC, Jxcat, EH Bildu i el BNG, la supressió del "títol de rei", amb les esmenes que han presentat a la Llei de Memòria Democràtica?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú