Pedro Sánchez té un talent indiscutible: convertir el que a Europa seria una crisi institucional de primer ordre en una tarda tranquil·la a la Moncloa. La ruptura amb Junts —formal ara, real de fa temps— ha deixat el president sense majoria per governar, però amb una serenitat pròpia dels qui confonen la política amb una herència dels pares.
L’home que governa sense pressupostos, sense aliats i, cada vegada més, sense país, assegura amb un somriure que “no passa res”. I, efectivament, a Espanya mai no passa res fins que tot s’ensorra.
Per tercer any consecutiu, Sánchez no tindrà pressupostos. El 2026 viurem amb la pròrroga dels comptes del 2022, una mena d’arqueologia financera que ja provoca vertigen als economistes. En qualsevol país europeu, la simple incapacitat d’aprovar els comptes hauria portat a unes eleccions immediates.
Ho ha fet fins i tot la presidenta d’Extremadura, que ha entès que la democràcia sense pressupost és com un restaurant sense cuina. Però Sánchez no: ell continua servint plats imaginaris, amb la mateixa carta des de fa tres anys.
Fins i tot L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) reconeix que ara no hi ha manera de saber què es gasta ni com.
El pressupost és l’essència del control democràtic: saber en què es gasten els diners i perquè. Sense això, la política es converteix en màgia negra pressupostària. Fins i tot L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) reconeix que ara no hi ha manera de saber què es gasta ni com. Però a la Moncloa, entre somriures, diuen que tot és conforme… als seus interessos és clar.
Aquesta situació no és només anòmala; és una esmena a la totalitat del sistema parlamentari. La democràcia es fonamenta en dos pilars: un govern amb majoria i uns pressupostos aprovats pel Parlament. Si cap de les dues coses existeix, el que queda és un president que ocupa la cadira, però no exerceix el poder. És la versió ibèrica del “jo m’hi quedo, perquè sí”.
Ara bé, com és possible que aquest esperpent institucional sigui viable? Doncs per una singularitat que només podia sortir d’un país com el nostre: l’anomalia constitucional espanyola. Els articles 113 i 99 de la Constitució van ser escrits amb una obsessió: que el govern fos estable. El resultat és una arquitectura institucional feta a prova de dinamita.
És com si per desallotjar un inquilí il·legal calgués presentar abans el nou llogater.
La moció de censura, per exemple, només és vàlida si s’acompanya d’un candidat alternatiu i obté majoria absoluta. En realitat, és més una elecció que una destitució. A la pràctica, un president pot perdre tota legitimitat, però no marxar, perquè no hi ha prou diputats per posar-hi algú altre. És com si per desallotjar un inquilí il·legal calgués presentar abans el nou llogater.
La moció de confiança, per la seva banda, només la pot presentar el mateix president. Això limita qualsevol control efectiu. El resultat és un sistema dissenyat perquè qui arriba al poder hi pugui viure tranquil fins al final del mandat, encara que governi amb fantasmes.
Aquesta arquitectura absurda potser tenia sentit el 1978, quan els partits eren febles i calia protegir la democràcia d’ella mateixa. Però avui, més de quaranta anys després, el mecanisme serveix per blindar presidents en decadència. El que havia de donar estabilitat ha acabat creant immobilisme; el que havia de protegir la democràcia l’ha convertit en caricatura.
Si això passés a Hongria o Polònia, Brussel·les ja hauria aixecat la veu.
Si això passés a Hongria o Polònia, Brussel·les ja hauria aixecat la veu. Però Espanya juga amb avantatge: té un govern amic a la Comissió Europea. Ursula von der Leyen no té gens de pressa per recordar a Sánchez que governar sense pressupostos i sense majoria no és exactament un model de qualitat democràtica, i no reflecteix els principis de la Unió. Els dobles estàndards, ja se sap, també són europeus.
Mentrestant, el país continua funcionant per inèrcia, amb la mateixa energia amb què gira un molí després de quedar-se sense vent. Els ministres fan rodes de premsa per anunciar plans que no es compleixen com els d’habitatge, i inversions vitals que no es fan com les necessàries i previstes per evitar riuades com la del Barranc del Poyo.
De fet, ja ho va dir, que governaria amb el Parlament o sense. Democràcia en estat pur.
Però el president segueix allà, com si res. Potser perquè, en el fons, és el retrat perfecte d’un sistema que ha après a viure sense rendir comptes. De fet, ja ho va dir, que governaria amb el Parlament o sense. Democràcia en estat pur.
És, al capdavall, la vella història espanyola: quan la realitat molesta, s’aparca. I així, amb la poltrona ben subjecta i el pressupost fossilitzat, Pedro Sánchez pot continuar assegurant que governa. I nosaltres, pacientment, fent veure que ho creiem.
Tres anys amb els mateixos pressupostos. Només a Espanya pot passar i encara diu “tot va bé”. #GovernSensePressupost Share on X
Loading ...
