L’actualitat espanyola és absolutament frenètica, perquè la realitat està desbordant totes les previsions. Si a aquest fet se li suma un govern lent, molt lent, en totes les seves decisions, el plat està servit per als ‘idus de març‘.
Revisem els principals fronts oberts. En el front exterior continua pesant de manera decisiva el conflicte del Magrib. El fet més evident és que possiblement Sánchez hagi cremat el segon ministre d’afers exteriors en 8 mesos. Cal veure com se’n sortiran ministre i president del govern de les seves anunciades compareixences al Congrés. De moment la informació que es va coneixent, que és poca i fragmentada, no és encoratjadora per la posició governamental.
Per exemple, ara se sap que Sánchez va cedir en l’anunci del contingut de la carta al govern de Rabat donant així una mostra més de feblesa, que el mateix president subratlla quan amb la seva visita d’ahir a Melilla, en la qual per cert no hi va haver el més mínim contacte visual i presencial amb la gent, va qualificar de “crisi insostenible” la que Espanya tenia amb el Marroc, assumint així que era un pacte forçat per la força marroquina, i no per la convicció espanyola, que per cert quan s’explica interessadament que comparteix posició amb França i Alemanya, s’oblida un fet decisiu: Espanya té una responsabilitat diferent amb el Sàhara perquè ella era, i en un cert sentit continua sent, la potencia administradora del territori, d’acord amb les Nacions Unides. La sortida forçada pel mateix Marroc el 1975 és evident, més aviat tot el contrari, que no ha anul·lat la responsabilitat especial que té amb els sahrauís i que és molt diferent de la francesa, que de sempre ha estat partidària de la posició del Marroc.
En aquest àmbit internacional és cridaner el fet que, malgrat la guerra d’Ucraïna, la finalitat absoluta de Sánchez en la política nord-americana i el conflicte amb el Magrib, el president Biden el continua ignorant, malgrat que d’aquí a 3 mesos serà l’amfitrió de la reunió de l’OTAN.
En aquest front exterior, la gira europea per aconseguir defensar la seva posició de desacoblar el gas en la formació dels preus de l’energia, no ha aconseguit superar l’oposició d’Alemanya i aquí s’apunta un xoc important. De com es resolgui aquesta qüestió i donada la decisió del govern de jugar-s’ho quasi tot en la reunió del Consell de la UE del dia 29, el resultat pot tenir una forta repercussió en la política interior.
Aquesta es caracteritza perquè el govern, més ben dit la fracció socialista del govern amb Sánchez al capdavant, es troba més aïllat que mai. No només pel tema de Sàhara, sinó perquè les posicions sobre com abordar la crisi són contraposades. Per una part, l’oposició reclama una reducció d’impostos. Mentre que el bloc governamental postula tot el contrari, incrementar els impostos a les elèctriques i als “més rics”, sense aclarir fins on arriben aquestes riqueses.
La pressió del carrer és tan descomunal que ara sí que Sánchez vol pactar amb els transportistes, després d’haver-los qualificat de ser un instrument de la ultradreta. Però aquest canvi és molt recent i no ben sincronitzat, perquè encara aquest dilluns Calviño va bloquejar la decisió de donar ajuts directes als camioners.
És evident que la pressió mediàtica, els problemes de proveïment i l’anunci de noves manifestacions divendres i diumenge a Madrid, a les quals s’afegirien els taxistes, ha portat a fer que Sánchez mogui peça sense esperar el dia 29. D’una banda, sembla que es pot produir la decisió d’oferir bonificacions semblants a les franceses, però, d’altra banda, hi ha la tesi que s’han de prendre mesures que no tinguin cost pressupostari. I com tot es relaciona, aquí pesen molt els 24.000 milions del cost de les pensions, conseqüència de la decisió de mantenir-les indexades amb el cost de la vida. És clar que el govern disposa de 4.000 milions d’euros, que és l’ingrés extra que registra Hisenda per l’augment del preu de l’energia a través de la recaptació de l’IVA.
En tot cas d’una manera alarmant Sánchez és percebut com una persona orgullosa, tancada i aïllada que, en aquest moment, registra poques adhesions fora de les seves pròpies rengles. De fet, Espanya viu l’anomalia d’un govern que en el seu si hi nien posicions enfrontades en pràcticament totes les qüestions d’actualitat. Només es posen d’acord en temes com l’eutanàsia, les qüestions LGBTI i menys que més en les polítiques de gènere.
Fins i tot la Sarsuela s’ha permès discretament desmarcar-se de la carta de Sánchez al rei del Marroc amb una frase breu, però clara: “la política exterior és seva“.
Loading ...
