Així titulava “Aznarisme d’esquerres” el sempre ben informat periodista Enric Juliana a La Vanguardia. Era un intent de presentar la versió més amable de l’entrega que Sánchez ha fet dels interessos espanyols als EUA. Interessos econòmics, depenents d’ells pel gas natural, liquat i el petroli, geoestratègics i militars.
És cert que mai la Unió Europea havia estat tan subjugada per Washington com ara, malgrat que la de Biden és una presidència molt feble, tant com la de Carter en el seu moment. Malgrat aquest fet, ha aconseguit un èxit extraordinari que és arrossegar Europa a la confrontació amb la Xina amb l’excusa d’Ucraïna. Per a això serveix l’OTAN.
En aquell nou escenari plana el risc d’una temptació: la de la guerra preventiva que els EUA ha utilitzat en més d’una ocasió. Fins a l’any 2040, potser abans, els EUA serà el líder militar del món, però a partir d’aquella data la Xina haurà ocupat la primera posició, i molt abans ja serà un adversari temible. I aquí entra en joc la temptació de la guerra preventiva:
Remuntem-nos al 1912. La I Guerra Mundial encara no havia esclatat i Rússia, un continent immens en si mateix, s’estava refent a passes agegantades de la seva vergonyosa derrota en la guerra contra el Japó. Tenia un creixement industrial accelerat i les noves línies de ferrocarril creixien també a bon ritme. L’estat major alemany considerava que en el termini d’una dècada seria la primera potència europea i la primera o segona mundial. Alemanya, sempre preocupada per haver de fer una guerra en dos fronts, el francès i l’oriental, va arribar a la conclusió; millor dit hi va arribar l’alt estat major, que calia accelerar el conflicte bèl·lic amb Rússia perquè en l’actual correlació de forces encara podia guanyar –no va ser així- una guerra en dos fronts. Naturalment, tot conflicte bèl·lic necessita una preparació prèvia de la població, i aquesta va consistir a presentar els russos com uns bàrbars i uns criminals. Tot això té un aroma que podem reconèixer en el nostre temps.
En aquest context i dins la UE, Sánchez és el mes proamericà dels americans fins a l’extrem de supeditar el futur d’Espanya a la seva entesa personal i poc transparent amb Washington. El seu canvi sobtat de política exterior amb el Marroc, contra l’oposició de tot el Congrés, té com a raó principal l’alineament amb la doctrina Trump plenament assumida per Biden, de fer del Marroc un aliat privilegiat dels EUA, i això exigia del règim espanyol deixar de fer equilibris al Magreb i abraçar-se a la monarquia alauita sacrificant per això els seus compromisos de potència administradora del Sàhara.
Per si no fos prou, subministra gas procedent dels EUA al Marroc en una operació que tampoc és un model de transparència. En aquest moment la nostra dependència energètica dels EUA és total perquè és el nostre primer proveïdor de gas i petroli. Qui ho havia de dir! L’altra gran concessió i risc és l’augment de les fragates porta míssils a la base de Rota. Els exegetes de la Moncloa ens volen fer creure que aquest fet és molt positiu per a Espanya perquè ens protegeix del flanc sud. Quina immensa enredada. Per què necessitem un sistema de míssils capaç d’identificar 200 objectius simultàniament en relació amb el Magreb i Àfrica? Les fragates de Rota només tenen sentit en relació amb el que són realment, la plataforma de l’escut antimíssils dels EUA a Europa encarats no a protegir-nos dels centenars de míssils que ens poden llençar Mauritània o Algèria o Líbia, sinó del ben consolidat arsenal rus. Per tant, com hem explicat a Converses, el sud d’Espanya s’ha convertit en un objectiu nuclear destacat per a Rússia en el cas d’una conflagració. Naturalment, les fragates es mouen, però el risc per a la península no vindria dels míssils terrestres, sinó de la flota de submarins nuclears russa que es mou més i es veu menys que les fragates americanes.
Loading ...
