La victòria del partit socialista ha estat inqüestionable i el mèrit fonamental és de l’actual president del govern que ha aconseguit insuflar vents de victòria a una formació alacaiguda no fa tant de temps. Tota la història va començar amb una imprevista moció de censura. Sánchez no agrairà mai prou el suport que li va donar l’independentisme català.
La victòria del PSOE té a més una forta ressonància europea perquè el consolida com un dels grans triomfadors en una contesa electoral que ha consolidat la davallada socialdemòcrata. Avui el país més gran governat pel socialisme, amb plenitud del sentit de la paraula, és Espanya i alhora és qui assoleix una més elevada representació en nombre d’escons al Parlament europeu, si bé cal esperar al recompte italià, perquè el partit democràtic malgrat quedar segon, ha fet un bon resultat. En tot cas triple victòria, èxit en les municipals, en les regionals i europees.
Dit això, cal dir que l’edifici construït amb els vots té grans forats. Bàsicament dos.
En contra del que semblava, no ha aconseguit el govern a Madrid, ni a la comunitat. Era l’autonomia amb major pressupost de totes les que anaven a eleccions aquest diumenge; de fet la xifra de més de 20 mil milions dobla els següent govern autonòmic. Tampoc ha quedat ben resolta l’elecció municipal, on Carmena més el PSOE no han tingut prou força per guanyar la majoria absoluta. És un cop molt fort, de manera que Madrid continua sent la gran assignatura pendent del socialisme espanyol.
L’altre forat guarda relació amb el fet que la seva victòria a la majoria d’autonomies no es traduirà en una hegemonia de la mateixa dimensió, perquè en vàries d’elles l’aliança dels tres partits de dretes pot governar. És clar que aquí entra en funció un fet que no està ni molt menys clar: el de la relació entre VOX i C’s. Aquella escissió del PP posa com a condició la negociació a tres bandes. En altres termes, demana el reconeixement polític de la seva significació per part de C’s. I aquest és el problema que té Rivera sobre la taula, que d’altra banda no va sobrat d’èxits. Pactar amb Vox el situa en una difícil posició dins del partit liberal europeu (ALDE) i a més té l’amenaça de Valls, que trencarà tota relació amb el partit si aquells acords amb l’extrema dreta es produeixen. És clar que Rivera, que és un polític de fonaments marxistes (de Groucho, no de Karl), pot considerar que si els principis amb els que s’ha presentat a les eleccions no funcionen, fer fora al PSOE, en té uns altres de disponibles que és pactar amb els que fins ara ha vingut rebutjant. C’s podria fer amb aquest sistema un gran negoci a Madrid i, fins i tot, aspirar a la presidència de la comunitat o a l’alcaldia, i això mateix podria fer-ho en unes altres comunitats. La qüestió seria com quedaria la cara d’una part dels votants, però ja se sap que la memòria és feble i en això confien tots els polítics i no només en Rivera.
Amb els resultats a Madrid, Casado pot intentar emmascarar el que és una crisi profunda. Reduït al no -es a Catalunya, expulsats del feu valencià, havent rebut una forta rebolcada a Galícia i havent perdut la primera posició en el feu històric de Castella-Lleó, el PP es troba en situació crítica. La fotografia amb els candidats guanyadors, si es produeix el pacte a 3 a la capital d’Espanya, no resoldrà els problemes de fons del fracàs del lideratge de Casado i les seves estranyes decisions.
Amb tot, els gran damnificat d’aquestes eleccions, perquè a diferència de tots els altres no tenen ni la possibilitat d’emmascarar els mals resultats, és Podemos i sobretot el lideratge de Pablo Iglesias. La derrota ha estat inqüestionable i en tots els camps. Ha fet un magre paper a les europees assolint només el 10% dels vots, molt per sota del 18% de l’anterior convocatòria quan, a més, competien per separat amb Izquierda Unida. En l’àmbit de les autonomies el PSOE se’ls ha menjat vius de manera que retornem a aquella situació històrica que caracteritzava la relació del molt gran i el petit entre els socialistes i IU. Per últim els ajuntament del canvi han fracassat. No han aconseguit revalidar cap dels seus èxits passats i sovint, com en el cas de Galícia, han estat literalment escombrats. La gestió transformadora que volien presentar com a model ha estat un fracàs. Potser Madrid pot lluir un 30% de vots que no li permeten governar, però que si es mantenen ferms en la seva representació orgànica constitueixen una sòlida opció. Però fora d’aquest assenyalament la resta, inclòs Barcelona, ha presentat un magre resultat. Voler donar lliçons de transformació de la ciutat i de la societat amb el 20% dels vots, cas d’Ada Colau, té difícil presentació. El drama dels ajuntaments del canvi és encara més greu perquè una llei no escrita del municipalisme diu que si no es fa molt malament l’alcalde que guanya unes eleccions acostuma a repetir, perquè la màquina i el pressupost municipal és dels més agraïts que hi ha. La demostració és el cas de Cadis (Kichi) que ha guanyat clarament presentant-se al marge del partit i de Pablo Iglesias. Ha estat la seva gestió el que han votat els gaditans.
