Hi ha silencis que no són absències, sinó declaracions polítiques en estat pur. El de Pedro Sánchez després de la patacada del socialisme a Extremadura és un d’aquests. Resulta, com a mínim, sorprenent que a hores d’ara —i després d’una derrota que ha fet miques un dels feus històrics del PSOE— el secretari general i president del govern no hagi comparegut per fer-ne la més mínima valoració. Com si no li importés. I, tanmateix, importància en té. I molta.
Extremadura no és una comunitat qualsevol per al socialisme espanyol. El PSOE no havia baixat mai del 40% dels vots en cap convocatòria rellevant: ni municipals, ni autonòmiques, ni generals. Aquesta vegada, però, el resultat ha estat d’aproximadament el 30% del vot, una davallada històrica que explica bona part del terratrèmol polític viscut el diumenge 21. Un resultat pírric, sobretot si es posa en relació amb el que havia estat, durant dècades, la seva columna vertebral electoral.
A les ciutats s’ha confirmat una tendència ja coneguda: domini del PP a les capitals i a les grans poblacions intermèdies. Però Extremadura és, sobretot, una comunitat rural. I és precisament en els municipis de menys de 10.000 habitants —clau demogràfica i simbòlica del socialisme— on el cop ha estat més dur. L’abstenció ha esmicolat les rengles del vot tradicional del PSOE, que s’ha desmobilitzat com mai.
I, tanmateix, el silenci de Sánchez no és ingenu. La interpretació que guanya força —entre propis i estranys— és que al president del govern li importa relativament poc que el seu partit perdi poder territorial, sempre que el seu projecte personal continuï intacte. La seva aposta, arriscada, però coherent amb el seu comportament recent, seria deixar que el PSOE s’ensorri parcialment mentre Vox creix i condiciona el Partit Popular.
L’objectiu és conegut: recrear, una vegada i una altra, l’escenari del “o jo o el caos”. Si Vox creix, el PP es veu obligat a pactar-hi, i Sánchez pot tornar a presentar-se com el darrer dic de contenció davant “l’amenaça reaccionària”. Només cal repassar les pàgines de La Vanguardia per comprovar que aquesta lectura no és marginal, sinó gairebé hegemònica en determinats cercles. Paradoxalment, l’únic partit que realment no té gens d’interès que Vox creixi és el PP. El sanxisme, en canvi, sembla disposat a alimentar el “monstre” que diu combatre.
La història, però, ens adverteix que aquestes estratègies solen acabar malament. Salvant totes les distàncies, els exemples són coneguts: els Estats Units a l’Afganistan, Israel amb Hamàs. Sense arribar a aquests extrems dramàtics, el mecanisme és el mateix: potenciar un adversari per afeblir-ne un altre… i acabar pagant-ne el preu.
El problema afegit és que Vox no només creix a costa del PP. A Extremadura ho ha fet, també, a costa del vot socialista, tant als barris perifèrics de Badajoz i Càceres com al món rural. Un fenomen que Europa coneix bé: a Itàlia, i especialment a França on el vell vot obrer socialista i comunista ha acabat engreixant la família Le Pen.
A tot això s’hi suma el col·lapse del projecte polític de la vicepresidenta Yolanda Díaz. L’artefacte electoral que havia de refundar l’esquerra alternativa fa aigües per tot arreu. A Extremadura, on Díaz no s’hi ha implicat, qui ha resistit ha estat la vella aliança entre Izquierda Unida i Podemos. El resultat deixa en una posició molt feble l’aliat teòricament imprescindible de Sánchez.
Avui, el gran baluard del sanxisme és Catalunya. Hi governa als principals centres de poder institucional i mediàtic, amb majories escasses però sòlides gràcies a aliances fidels amb ERC i els comuns. Més que una hegemonia de vots, és una hegemonia cultural i política. El reducte de la Moncloa i Catalunya: aquest és el mapa real del poder de Sánchez.
Amb això n’hi ha prou per continuar governant Espanya? Difícilment. Encara han de passar moltes eleccions i moltes coses. Però si l’estratègia continua sent cremar els vagons per fer avançar la locomotora —com a aquella vella pel·lícula dels germans Marx— pot arribar un moment que només quedi la màquina. I la màquina, en aquest cas, es diu Sánchez.
El problema és que, quan el tren s’atura, ja no hi ha passatgers. I aleshores ni el millor cabdill pot salvar-se.
Sánchez calla a Extremadura perquè la derrota també pot ser part del pla. #Sánchez Share on X
