La distància entre el programa i els resultats és avui el principal problema del Govern Illa. La legislatura s’ha caracteritzat per una notable activitat normativa i un discurs ambiciós, però l’execució efectiva de moltes d’aquestes promeses continua sent limitada. A les portes del debat pressupostari, els principals indicadors socioeconòmics permeten traçar un primer balanç.
En termes macroeconòmics, Catalunya va créixer un 2,7% el 2025, lleugerament per sota del 2,8% registrat al conjunt d’Espanya. És una xifra que confirma la solidesa relativa de l’economia catalana, però que respon sobretot al cicle econòmic general i a factors externs com la política monetària europea. En qualsevol cas, allò que no s’observa és la suposada “prosperitat” diferencial respecte d’Espanya que el Govern havia suggerit.
El mercat laboral presenta una taxa d’atur del 8,2% al quart trimestre de 2025, inferior al 9,9% estatal. La dada és positiva, però el diferencial amb Espanya s’ha anat reduint i ja no marca la distància que havia caracteritzat etapes anteriors. Més preocupant és l’evolució de la cohesió social. L’indicador AROPE ha augmentat fins al 24,8%, fet que indica que el creixement econòmic no s’ha traduït en millores redistributives apreciables. De moment, la prosperitat promesa no s’ha materialitzat, ni tampoc s’ha explicat amb precisió quin era el camí per assolir-la.
L’habitatge continua sent el gran test del mandat. Malgrat l’activisme normatiu, només s’han iniciat entre 9.000 i 9.500 habitatges públics dins del pla de 50.000 anunciat pel Govern. Al mateix temps, els preus han crescut un 11,3% interanual el tercer trimestre de 2025, cosa que confirma que l’oferta generada és encara insuficient per alterar la dinàmica del mercat. A més, el còmput oficial és discutible: es consideren habitatges iniciats solars que els ajuntaments han cedit a la Generalitat, una part dels quals ni tan sols disposen encara de promotor.
En matèria de transició energètica, el retard és estructural. El pes de les renovables se situava al voltant del 19% el 2024, i les estimacions per al període 2025-2026 apunten a un nivell d’entre el 25 i el 30%. La distància amb l’objectiu del 50% continua sent molt considerable.
La sanitat mostra una estabilització en nivells molt elevats de tensió. A finals de 2025 hi havia 914.769 persones en llistes d’espera, amb una mitjana quirúrgica de 142 dies. L’augment de la despesa encara no ha arribat al 7% del PIB compromès i tampoc no s’aprecia cap transformació significativa en el model assistencial.
En educació, la universalització del 0-3 anys avança, però només parcialment. S’han creat o iniciat entre 6.000 i 7.000 places, cosa que representa un compliment aproximat del 60-70% de l’objectiu. L’abandonament escolar ha baixat lleugerament fins al 13%, però res no indica que Catalunya estigui a punt de sortir del sotrac evidenciat pels darrers resultats PISA. El sistema continua situant-se per sota de les mitjanes espanyola —que tampoc no és especialment brillant— i europea.
La reforma administrativa, presentada com la transformació institucional més important de la legislatura, continua sense traducció visible en la pràctica.
Pel que fa al finançament singular, l’acord anunciat continua sent, per ara, un marc polític sense calendari executiu clar. El govern espanyol ja ha deixat entreveure que el traspàs dels impostos recaptats a una agència catalana —amb participació estatal— no està previst. Aquest punt és el principal obstacle del pacte amb ERC. En aquestes condicions, un acord pressupostari tindria un cost polític evident per als republicans.
Tampoc no hi ha millores en altres àmbits sensibles. El servei de Rodalies, lluny de millorar, funciona avui pitjor que abans de l’arribada d’Illa al Govern.
I en l’àmbit agrari, episodis com la presència de pesta porcina africana el novembre de 2025 —encara sense un perímetre estable i plenament controlat— han causat una veritable destrossa al sector porcí català i han posat en evidència la fragilitat de l’administració agrària davant crisis d’aquesta naturalesa.
El balanç global és, doncs, nítid: una elevada producció normativa però uns resultats socials decebedors. La qüestió és com pensa el Govern revertir aquesta situació. I no es tracta només de l’escàs avanç en alguns objectius estructurals, sinó també de la incapacitat d’evitar l’empitjorament de realitats ja existents.
Els indicadors socials són clars. El creixement econòmic no ha reduït la pobresa. L’habitatge continua tensionat. Les llistes d’espera sanitàries es mantenen en nivells estructuralment elevats. La transició energètica avança per sota dels objectius. I la reforma administrativa no ha passat del terreny declaratiu.
A les portes dels pressupostos, el Govern afronta una disjuntiva clàssica: continuar en la política d’anuncis o assumir el cost polític d’una acceleració executiva real. Sense aquest canvi de ritme, la legislatura corre el risc de quedar definida no per la seva ambició programàtica, sinó per la seva insuficiència operativa.
La política no es mesura per la quantitat de promeses formulades, sinó per la magnitud dels resultats acreditats. I és precisament aquí on el balanç, avui, continua sent incòmode.
Sense un gir substancial en la capacitat executiva, els pròxims pressupostos poden acabar convertint-se simplement en una nova ronda d’expectatives ajornades.
Salvador Illa abans dels pressupostos (I): una legislatura de promeses
A les portes dels pressupostos, el Govern afronta una disjuntiva clàssica: continuar en la política d’anuncis o assumir el cost polític d’una acceleració executiva real. Share on X
