Ho diu el manual: un any, 15 mesos abans de les eleccions municipals, el govern genera una allau de propaganda per demostrar el molt que farà en el futur i elevar a la màxima categoria el que ha fet. Alhora és en el període dels 4 anys on es concentra la major part d’inauguracions. Colau i Collboni compleixen rigorosament aquesta norma.
Per exemple, ahir ens informaven amb multitud de dades del nou Passeig Marítim que agafarà tot el litoral, convertint-lo en una zona esportiva. Després, en la pràctica, tot això queda en molt poc. Només cal recordar les promeses sobre la cobertura de la Ronda de Dalt per constatar-ho.
També, ahir mateix, La Vanguardia oferia un reportatge de 36 pàgines, “Cap a la Barcelona 2030“, que començava amb un fastuós article de Colau, “Barcelona lidera”, acompanyat d’una fantàstica imatge de ciència-ficció sobre la futura Mercedes al Bon Pastor i una esplèndida foto de l’alcaldessa degudament repassada pel Photoshop. Al llarg d’aquestes 36 pàgines ens explicaven què formidable serà Barcelona el 2030 a través d’un seguit d’actuacions. D’aquest conjunt de propaganda cal destacar un fet, però, que és el seu to. Colau ja no és l’alcaldessa dels desfavorits, sinó que, seguint la matriu del PSC de tota la vida, ara és la del lideratge, la de ser primers del món, la de la tecnologia, la innovació, la creativitat, la neoindústria, les start-hubs i les tecnologies Deep-Tech.
Tota aquesta quantitat d’imatge no amaga la crua realitat de Barcelona. Per exemple, des de principi d’any, 10 persones que viuen al carrer han mort; és a dir, 1 cada 9 dies. L’últim cas està sent investigat pels mossos. És un escàndol, però són morts que no semblen importar gaire ni a l’Ajuntament ni als mitjans de comunicació.
O, per citar una altra referència, la crisi permanent que viu del Raval i que dona lloc al fet que persones que hi havien anat a viure fiades en la promesa d’una millora de la qualitat del barri, marxin i siguin substituïdes per altres que pertanyen al món de la immigració o d’escassos recursos. Cal recordar que amb el pla Del Liceu al Seminari de 1980, és a dir, fa 42 anys, es van iniciar una sèrie d’actuacions al Raval per millorar les seves condicions de vida i aconseguir que hi arrelés població amb millor capacitat de renda, famílies amb fills que, en definitiva, transformessin el barri i el traguessin de la marginal. Mig segle després i al final del segon mandat de Colau, cal constatar que la situació ha retrocedit als pitjors moments: la delinqüència, les drogues, la prostitució, les baralles constants, els botellots nocturns i el soroll, l’ocupació de pisos per màfies que els relloguen, han fet del Raval un lloc difícil per viure, que té com a principal base humana la de la immigració, perquè difícilment poden trobar res millor.
És un greu fracàs de la ciutat, del govern municipal, que curiosament les 36 pàgines de “Cap a Barcelona 2030” no esmenten. Perquè naturalment només es poden donar bones notícies. Per la Barcelona de Colau i Collboni no hi ha problemes com els esmentats, ni de degradació urbana, ni de formació slum centrals.
Com tampoc hi ha problemes de mobilitat en el si de la ciutat i d’accés a ella, ni una sola línia de “Cap a Barcelona 2030” fa referència a la mobilitat. Tot va com una seda malgrat que l’últim pitafi, el del túnel d’accés a Barcelona per la plaça de les Glòries demostri com es poden gastar 200 milions d’euros per augmentar els embotellaments i la contaminació de la ciutat: un perfecte desastre.
Els que governen l’Ajuntament, amb l’ajuda d’ERC, confien en un fet que també es produeix en l’àmbit de la Generalitat. Per a un gruix de població no massa nombrós, però suficient per governar en aliança, no importa com es governi ni el que es faci mentre siguin de l’etiqueta que ells consideren adequada.
En aquest sentit la ciutat juga amb foc i ho constata un recent estudi de Barcelona Oberta que posa en relleu dos fets. El primer és la importància que tenen per a l’economia de la ciutat els clients no residents, és a dir, que procedeixen de l’entorn comarcal, metropolità i de la resta de Catalunya, i que representen el 28% del total de la despesa.
El segon fet és que més de la meitat, el 58%, estan disposats a no anar a Barcelona si no poden utilitzar el vehicle privat. En la mesura que disminueixi aquesta afluència, l’economia de Barcelona patirà, si bé ho farà d’una manera diferent segons la zona de la ciutat. La més castigada seria Ciutat Vella, i tot el gran centre, és a dir l’Eixample. Mentre que la part alta, l’oest de la ciutat i l’àrea del Poble Sec i la Marina registrarien un impacte molt baix.
El que ens diu aquesta enquesta és que El cop que hem rebut d’un turisme no totalment recuperat s’hi va afegint una lenta pèrdua d’activitat econòmica que té com a consumidor persones de l’entorn català i que fa defugir venir a Barcelona per les dificultats d’usar el vehicle, i que aquest fet el que castiga sobretot és l’àrea central de la ciutat, a més de la seva economia global.
Aleshores es produeixen grans contradiccions. L’Ajuntament es veu en la necessitat d’invertir 150 milions al centre per revitalitzar la seva activitat econòmica perquè encara no s’ha refet de les conseqüències de la covid i els confinaments, però alhora, a causa de les travetes a la mobilitat al vehicle privat, es genera un forat per on s’escapen ocupació, feina, renda. El que es gasta per una banda, es perd per l’altra i el resultat és una doble pèrdua, per a les finances municipals, que són de tots, i per a l’economia de la ciutat. Barcelona no pot viure de publicitat, sinó de realitats, i aquestes només fan que constatar que la conducció de Collboni i Colau porta a la ciutat contra les roques.
Loading ...
