Rússia, Xina i Occident. Mites i realitats

Potser no està familiaritzat amb el nom de  Thomas L. Friedman, però és un columnista consagrat, guanyador de tres Premis Pulitzer, cosa que ja dóna una idea del seu relleu professional. Un dels seus  últims articles  al New York Times,  la Xina i Rússia exposen les debilitats de l’autoritarisme, mereix atenció perquè és una documentada anàlisi de les situacions d’aquells dos països i conté totes les virtuts del gran periodisme. També expressa les limitacions de la forma actual d’entendre’l des de l’apriorisme liberal, en el sentit que es dóna al terme a l’altra banda de l’atlàntic: l’ús del relat establert per la ideologia dominant com a marc de referència per examinar la realitat.

La seva tesi és molt concreta. Considera un error creure que els sistemes autoritaris són més eficients que les democràcies, i utilitza dos grans fets recents per demostrar-ho: l’atac rus a Ucraïna i la lluita contra la pandèmia en el cas de la Xina.

Friedman considera que Moscou es va equivocar greument en pensar que podria acabar amb rapidesa amb Ucraïna, un país de 44 milions de persones, cada cop més inclinat cap a Occident i més  “armat i entrenat per l’OTAN ”. El resultat fins ara ha estat un fracàs militar i polític i un fiasco econòmic. La causa és que el “sistema” de Putin se sustenta a mentir cap amunt —tots els diuen als seus superiors allò que volen sentir, fins i tot a Putin— i a perforar cap avall, per extreure els recursos naturals de Rússia. Literalment, “la Rússia de Putin es basa bàsicament en petroli, mentides i corrupció, i aquest  no és un sistema que pugui resistir ”.

Per part de la Xina, la mutació òmicron del SARS-CoV-2 ha posat contra les cordes la política de Pequín de  “zero contagis”  i ha conduït a tancar Xangai i parts de 44 ciutats més, cosa que afecta uns 370 milions de persones. Friedman sosté que els èxits del règim es basen en el treball dur i els talents de manufactura de la seva població, dirigida de manera fèrria i vertical pel Partit Comunista Xinès, que és inflexible però semblava ansiós per aprendre de l’estranger”. Aquest afany d’aprenentatge ha estat en gran mesura devorat per l’èxit dels seus resultats, fent creure que era possible enfrontar-se sols a una pandèmia i produir les seves vacunes pròpies, en lloc d’importar millors vacunes d’Occident. El seu afany era demostrar, amb menys morts i menys mal econòmic, que “el comunisme xinès és superior a la democràcia nord-americana” .

El nostre periodista critica el que considera  una gran negligència en la vacunació  de la gent gran, i ara en paga les conseqüències, perquè, a més, les seves vacunes Sinopharm i Sinovac, semblen no ser tan efectives contra la variant òmicron com les vacunes d’ARNm fabricades a Occident . “A la Xina, més de 130 milions de persones de 60 anys o més grans no estan vacunades o han rebut menys de tres dosis ”, i cita el The Financial Times  que alhora remet a un estudi de la Universitat de Hong Kong.

Les seves conclusions són que els sistemes autoritaris d’alta coerció ho són, alhora, de baixa informació i això és una debilitat greu quan s’enfronta a grans reptes com pot ser una pandèmia o una guerra. El seu corol·lari  és un cant a l’actual democràcia Occidental a causa del gran avantatge competitiu, que significa poder votar per reemplaçar líders incompetents, i una llibertat d’informació que evita les “mentides sistèmiques”, cosa que permet adaptar-se més i millor a la dinàmica de canvis sota la qual vivim.

El contrast amb la realitat

Però és realment així? El diagnòstic amaga molt de veritat, però també una deformació dels fets perquè encaixin amb el relat preestablert.

L’exèrcit rus fins ara ha  fracassat a causa, segons els experts militars, d’una estratègia equivocada i d’una logística defectuosa i insuficient. Cal veure si té èxit la rectificació i la segona fase empresa, dirigida a operar en espais oberts sota una direcció centralitzada, a fi d’embutxacar l’exèrcit ucraïnès de l’est, el que es troba al front  Donbàs.

Però, a més, per interpretar la situació i perspectives de Rússia, cal considerar necessàriament quatre factors claus:

• Ha envaït Ucraïna sense mobilitzar el seu exèrcit  format per reservistes, utilitzant només els recursos humans que disposava en condicions normals, als quals ha afegit mercenaris txetxens i els procedents de la guerra de Síria.
• Rússia és una gran potència en gas i petroli, de manera que tant l’FMI com l’OPEP han advertit sobre la dificultat de substituir aquests subministraments d’energia a escala global. Això li confereix una força estratègica important, com mostra l’actitud alemanya d’evitar que es bloquegi el subministrament de gas rus a Europa, la factura del qual cobreix sobradament la despesa militar a Ucraïna.
• El seu gran potencial nuclear i balístic.
• El més decisiu, la reacció del poble rus davant la invasió, que no té res a veure amb el mainstream  interpretatiu d’Europa i els Estats Units. Veuen la invasió com una defensa de l’agressió occidental, que significa la progressió de l’OTAN a les fronteres. Rússia té, amb raó o sense, el sentiment profund de la humiliació a què l’ha sotmès Occident des de la fi de l’URSS, i el sentit històric que les principals agressions n’han vingut. El resultat és un Putin en màxims de popularitat.

En el cas de la Xina, la informació de Friedman no és del tot exacta. La vacunació a les ciutats amb dues dosis a la gent gran és propera al 100%. No així a l’àmbit rural, que és molt més baixa. En tot cas, si les dades oficials són certes, el 20 d’abril la taxa de vacunació és de 230 per 100 habitants, mentre que la  dels EUA és de 172 , clarament inferior a Xina.

La decisió d’implantar el Covid zero respon a una necessitat: el sistema sanitari d’aquell país no suportaria unes taxes d’afectació com les patides a Europa. El resultat està a la vista:  0,32 morts per 1000 habitants,  per  175 a Espanya  i  182 a EUA. Els mitjans de comunicació occidentals relaten la confusió inicial dels primers dies de tancament de Xangai, però parlen molt poc de la relativa “normalització” posterior al subministrament d’aliments. El que sí que té el tancament, i tindrà conseqüències per a tothom, és a nivell econòmic, però per ara no resulta evident la superioritat Occidental contra la Covid.

Corol·lari

El problema no és la major o menor eficàcia dels règims, sinó la decadència de les institucions polítiques i socials d’Occident. Espanya n’és un bon exemple. De l’èxit històric de la Transició i dels Pactes de la Moncloa, a la situació actual, va un món… a pitjor, sense aspecte de ser remeiat. El resultat de les recents presidencials franceses és un altre signe evident. Ho explicava en el meu article anterior,  La caiguda de la democràcia liberal, i a   La incògnita francesa  a l’edició en paper de La Vanguardia del  25 d’abril. De fet, i ara mateix, l’administració Biden veu la guerra d’Ucraïna com una forma de desgast a Rússia per mitjà d’un país interposat, estratègia que tant la Comissió Europea com el govern de Kíev segueixen acríticament, però que és una mala solució per a Europa i Ucraïna.

El risc per a la democràcia Occidental no sorgeix de la major o menor eficiència russa i xinesa, sinó de la seva capacitat per ser  inclusiva, eficaç i eficient. És allà on està fent fallida. En realitat, res de nou sota el sol, perquè aquestes són les condicions que han validat, o expulsat, la democràcia al llarg de la història.

Article publicat a La Vanguardia