Daniel Fernández és un fi intel·lectual. Els seus articles es veuen sempre reforçats per una sòlida i àmplia base de coneixements literaris. És també una persona destacada del món editorial i publica habitualment a La Vanguardia articles que sobresurten per sobre del comú denominador. Però, totes aquestes habituals virtuts no es veuen reflectides en el seu últim article “El roig i el marró” publicat a La Vanguardia el 13 de juny.
La tesi de fons és que l’extrema esquerra i l’extrema dreta d’alguna manera es comuniquen i comparteixen adversaris. D’aquí el color roig propi de l’extingit comunisme i el marró de la iconografia del periclitat nazisme, que sembla que alguns desitjarien que fos viu.
Fernández escriu que a Europa creix la preocupació per aquest pensament roig i marró, i si bé admet que potser no està realment organitzat, però si hi ha uns trets comuns que assenyalen la seva existència real.
Són segons l’autor: el patriotisme, la defensa de les classes desfavorides, l’odi a l’immigrant i a la globalització, el convenciment que una oligarquia conspiradora ens governa, el menyspreu als polítics i a la política, la crítica acerba del parlamentarisme als seus vicis… I també assenyala aspectes com l’actitud davant el feminisme, l’avortament, el matrimoni homosexual, etcètera, i culmina assenyalant el moderantisme de la socialdemocràcia per una part, i per l’altre la dreta d’arrel democristiana que està covant un ou de la serp que no veu com a problema.
D’aquesta manera Fernández ha repartit ja papers i responsabilitats.
Però respon tot el que diu a la realitat, o és una mena d’escenari Matrix, que amaga que els amos del poder i la cultura dominant és l’elit liberal cosmopolita de la globalització, amb una aliança objectiva amb la post esquerra de la ideologia de gènere, que han aconseguit que tots els que discrepen de l’establishment actual siguin sospitosos de poc demòcrates?
Només cal veure com la lluita per la igualtat està en mans d’un ministeri sense cap competència econòmica, per constatar que l’escenari Matrix no és cap ficció, i quin és el fonament de l’aliança objectiva: les elits cosmopolites impulsen la ideologia de gènere injectada en vena, i a canvi trasllada la pugna per la distribució de la productivitat, el benefici, i la forma de participar en el modus de producció, a una qüestió econòmica, sinó d’homes contra dones, heteropatriarcals contra homosexuals i transsexuals: Matrix en estat pur.
Pot ajudar a recuperar la realitat si fem l’exercici d’identificar les antítesis de cadascun dels conceptes que defineixen el roig i marró, segons Fernández, apuntats més amunt:
- El contrari és ser no patriota, cosmopolita, individualista. És més virtuosa aquesta segona condició que la primera? No depèn a cap dels tipus de patriotisme al qual ens referim? Per definició ser patriota és dolent (roig i marró) i cosmopolita bo? És dolent el patriotisme entès com a comunitat, com a virtut, tal com l’explica MacIntyre?
- Defensa de les classes desfavorides. El seu contrari és no defensar-les, i lligaria bastant amb el sentit cosmopolita i individualista, però és la justícia social negativa, i qui la defensa forma part del roig i marró? És aquest fet el que provoca, segons Daniel Fernández, que la democràcia cristiana, per cert quasibé inexistent, covi l’ou de la serp?
- Odi a l’immigrant. No odiar-lo, això està clar. Però a partir d’aquí, què? No odiar-lo defineix alguna política immigratòria decent? La fan els EUA de Biden, i l’Espanya de Sánchez?
- Odi a la globalització. I aquest punt entronca amb el pensament que l’oligarquia ens governa. La classe mitjana i treballadora europea pot estar d’acord amb una globalització que ha deteriorat d’una forma tan extraordinària el nivell de vida? La corba de l’elefant de Branko Milanovic expressa prou bé què li ha passat a la nostra classe mitjana gràcies al cosmopolitisme, la globalització i la visió de les elits. Qui, que no sigui elit, pot estimar-la?
- Menyspreu per la política i els polítics. Admirar-la seria la posició oposada. Però qui pot admirar la política, a qui no li cau la cara de vergonya amb les meses petitòries del PP, i el descomunal encontre de 44 segons entre Biden i Sánchez, per citar-ne dues de les últimes manifestacions del desastre? En realitat la gran majoria de la gent no manifesta tant el refús per política en el sentit estricte i noble de la paraula, la realització del bé comú, perquè ja ni saben que això és la política, l’oposició al càncer de la partitocràcia que ens devora. Denunciar-ho et converteix en un roig i marro? Estar a favor del que fan els partits a casa nostra és convertir-te en un salvador de la democràcia?
- Crítica al parlamentarisme i als seus vicis. La posició correcta seria no criticar-lo, però els vicis són ben reals, i més que del parlamentarisme, és de la manca d’aquesta funció, d’aquest tercer poder, devorat a Espanya i a Catalunya pel poder executiu. El parlament s’ha convertit en una relíquia del passat de la mateixa manera que retrocedim de l’estat de dret a l’estat de lleis, en el qual només alguns tenen tots els drets.
- Feminismes, avortament, matrimoni homosexual i podríem afegir a l’eutanàsia. Estar en desacord amb això és ser roig i marró, i per tant quedar estigmatitzat per sempre més? A la pràctica això ja funciona així. Cada vegada és més difícil escriure críticament sobre alguns d’aquests aspectes malgrat que els seus fonaments ètics i empírics siguin molt i molt febles.
- Existeix realment aquest roig marro? O el que hi ha són desenganys, emprenyades, indignació per com ha derivat la política, i com destrueixen els fonaments de la nostra societat, la concepció d’home i dona, de la vida humana i la seva protecció, del dret natural i la tradició, del dret consuetudinari, dels valors inherents a la cultura universal, la concepció antropològica, el menyspreu i estigmatització del cristianisme, i tantes altres coses?
En el rerefons de l’article, voluntàriament o involuntàriament, s’hi troba la cancel·lació de tot pensament que no estigui d’acord amb el dogma del liberal progressisme existent que arriba a la seva culminació amb l’acusació que la dreta d’arrel demòcratacristiana és la lloca de l’ou de la serp. De fet de partits demòcrates cristians a Europa en queden ben pocs, a Alemanya a Àustria, a Bèlgica i a Holanda. I és difícil trobar una concreció política en el sentit que indica Daniel Fernández: Merkel, cova l’ou de la serp o és que el que es vol dir és una altra cosa?:
La dreta majoritària no pot pactar amb els partits que tenen a la seva dreta. Però, ai l’as!, la socialdemocràcia naturalment sí que pot pactar amb l’extrema esquerra per guanyar i mantenir el govern.
En realitat, la tesi de l’article és tan senzilla com l’esmentada.
Escric tot això des de l’afecte a la persona de Daniel Fernández i l’admiració per les seves virtuts, però no significa compartir determinades visions que més que servir a la realitat, la desdibuixen.
