Les imatges de diverses nits amb revoltes generalitzades i greus atacs i saqueigs arreu del territori francès han fet la volta al món.
Nombroses veus, en general profundament ideologitzades i políticament interessades, han atribuït aquest esclat de violència al “racisme” i a la “violència” de la policia francesa, i també a les “desigualtats” existents en el si de França i que afecten particularment els immigrants.
La realitat, però, és força diferent. I en certa manera, molt més inquietant, tot i que com Converses ja havia explicat, a França la por a situacions com l’actual és ben present des de fa temps.
Revoltes a França: quines són les causes?
Odi a la policia
En primer lloc, resulta colpidora la violència dels revoltats contra les forces de seguretat del país gal. A Marsella, dijous passat dos policies fora de servei i que tingueren la mala sort de ser reconeguts foren agredits pràcticament fins a la mort.
A Lió, set policies més patiren divendres ferides causades per armes d’aire comprimit. Els policies ferits en tan sols quatre nits es compten per centenars. I només durant la matinada de divendres foren atacats 31 comissaries de policia nacional, 16 seus de policia municipal i 11 casernes de gendarmeria. Algunes d’elles es van cremar fins als fonaments.
Cal entendre que aquesta violència desfermada contra els dipositaris de l’autoritat pública no és en absolut nova a França. Per a fer-se una idea de la situació, cal tenir en compte que sols l’any 2021 es produïren a França més de 27.000 rebutjos d’acatament de les ordres policials, molts d’ells en controls als automòbils.
Des d’aquest punt de vista, que l’any passat aquestes situacions desemboquessin en només 13 morts per trets de la policia es podria considerar com una xifra més aviat baixa. I és que cal tenir en compte que aquestes situacions, sovint vinculades al tràfic de drogues, són molt perilloses pels policies, i cada any hi ha dotzenes d’agents que hi resulten ferits, sovint de gravetat.
Crisi d’autoritat i contracultura
En segon lloc, i enllaçant amb aquesta crisi d’autoritat pública, cal destacar que a França s’ha covat des de fa dècades una situació explosiva en els barris amb un fort percentatge de població d’origen no europeu.
L’assimilació de les successives onades de nouvinguts a la cultura francesa ha resultat un fracàs estrepitós malgrat els innombrables plans i milers de milions d’euros dedicats a les banlieues i cités. Amb el temps s’ha generat una veritable contracultura antifrancesa.
No és tant que els habitants d’aquests indrets constitueixin un bloc homogeni, tot i que és evident que són un caldo de cultiu de fenòmens com l’islamisme i el tràfic de drogues. També tenen en comú un profund menyspreu envers tot allò que representi la “França oficial”, començant per l’Estat.
Així doncs, no és d’estranyar que a més d’atacar comissariats, els insurgents hagin calat foc a biblioteques, escoles i ajuntaments, a més de saquejar nombrosos comerços. L’objectiu és fer desaparèixer l’autoritat pública dels seus “territoris”.
Polítiques d’immigració absurdes i prestacions socials contraproduents
En tercer lloc, i parlant de territoris, les revoltes han deixat en evidència l’error dels successius governs francesos en matèria de polítiques d’immigració. Aquests han facilitat enormement la immigració no qualificada de països tradicionalment hostils a França, com Algèria, o simplement molt allunyats culturalment, com Marroc o Turquia. Només el 2022, els consolats francesos entregaren més de 130.000 visats a algerians. El 2019, la xifra fou d’uns increïbles 270.000 visats.
Un altre error és el generós règim de subsidis públics gestionat per les “Caixes de Subsidis Familiars”, i l’excés d’habitatge social (la llei francesa obliga els municipis a disposar d’un 25% d’habitatge protegit, sobre el qual els alcaldes no tenen potestat). Els estrangers gaudeixen també d’aquests avantatges que no incentiven precisament el treball i a la superació personal. No s’ha d’oblidar tampoc que França és el país amb la despesa social més gran del món.
Finalment, la repartició geogràfica dels immigrants arreu del territori francès ha estat un altre fracàs, ja que l’efecte aconseguit ha estat que incomptables viles de mida mitjana, tradicionalment tranquil·les, esdevinguin protagonistes de terribles escenes de violència aquests darrers dies i a diferència de la gran onada d’aldarulls del 2005.
El fracàs de la república laica i del progressisme
En quart lloc, i tractant-se de la integració de la població extraeuropea, cal destacar particularment el fracàs de les polítiques de caràcter progressista i laic. Aquestes dominen el panorama polític, mediàtic i intel·lectual a França des del 1905, quan s’aprovà la “Llei de separació de l’Església i l’Estat” que perseguia veladament erradicar el catolicisme de la cultura oficial francesa.
L’educació “republicana”, que insisteix a excloure les arrels catòliques de França i redueix la cultura nacional al mite de la revolució del 1789 i a un seguit de principis buits i procedimentals, com “tolerància”, “civisme” i “democràcia” s’ha demostrat totalment incapaç de convèncer i proporcionar una identitat atractiva als nouvinguts.
A més a més, des dels anys 70, la introducció de postulats encara més radicals provinents del marxisme postmodern d’autors com Jacques Derrida, pels quals la societat occidental és opressora per natura, ha fet encara més mal explicant als immigrants extraeuropeus que estaven sent víctimes de la cultura francesa.
Avui, a les banlieues, el sentiment de victimització, combinat amb el ressentiment al qual aquest inevitablement condueix, està profundament estès gràcies als prohoms del progressisme. Paradoxalment, els mateixos que es queixen de la “violència” policial.
El sentiment de victimització, combinat amb el ressentiment al qual aquest inevitablement condueix, està profundament estès gràcies als prohoms del progressisme. Paradoxalment, els mateixos que es queixen de la violència policial Share on X
Loading ...
