Tot començà el passat mes de juny, quan el govern dels Països Baixos del primer ministre liberal Mark Rutte anuncià un pla de reducció del bestiar holandès en un 30%.
L’objectiu? Reduir les emissions contaminants dels animals de granja, principalment les vinculades al nitrogen i al seu derivat amoníac, en un 50% abans del 2030 i així protegir els espais protegits de la xarxa Natura 2000 impulsada per la Unió Europea.
L’anunci, fet de forma sobtada, desencadenà una protesta insòlita del sector agrícola i ramader del país. Més de 40.000 grangers holandesos es posaren en peu de guerra i han des de llavors mantingut un pols amb el govern d’Amsterdam. Les manifestacions han inclòs talls de carreteres, encerclament d’edificis públics i habitatges de càrrecs governamentals i enfrontaments amb la policia.
Lluny de solucionar la crisi, Rutte hagué de tornar més aviat del previst de les seves vacances d’estiu a començaments d’agost per iniciar una primera volta de negociacions amb els representants del món rural.
S’ha comparat la revolta dels grangers holandesos amb les armilles grogues de França.
D’una banda, els manifestants holandesos, a diferència dels francesos, solen tenir una situació financera bona, i compten inclús amb milionaris quan es té en compte el preu dels terrenys i altres béns que posseeixen.
Els grangers han estat capaços de desenvolupar una agricultura i ramaderia intensives que han fet dels Països Baixos el segon exportador net d’aliments del món
Això s’explica perquè els grangers han estat capaços de desenvolupar una agricultura i ramaderia intensives que han fet dels Països Baixos el segon exportador net d’aliments del món, tan sols per darrere dels Estats Units. Tota una fita tenint en compte que la superfície del país és tan sols un 25% superior a la de Catalunya.
De l’altra banda, trobem a l’origen del conflicte el mateix xoc de fons que encengué la revolta de les armilles grogues a França: un ecologisme dirigit des de les grans ciutats per una minoria acomodada i altament ideologitzada contra un món rural percebut pels primers com retrògrad i “deplorable”.
De fet, una de les pors dels grangers holandesos és que la veritable intenció del govern sigui prendre’ls les terres per tal de construir habitatges.
Com assenyala el periodista holandès Kleis Jager, els Països Baixos pateixen un greu problema d’habitatge, i l’actual ministre pel clima, Rob Jetten, somia convertir el país sencer en un “Berlín sobre el Rhin, una immensa ciutat plena d’obres amb grues de construcció i parcs eòlics per tot arreu”.
Per la seva banda, el que reclamen partits que formen part de la coalició de govern com els liberals progressistes del D66 seria un canvi de model agrícola dels cultius i cria de bestiar intensius cap a la producció ecològica i local. Molt interessant sobre el paper, però difícil de realitzar i sobretot de mantenir en el temps de forma rendible. Sense parlar que la Terra necessita incrementar la producció total d’aliments, i no pas reduir-la.
El conflicte de fons se situa doncs entre el progressisme de les elits, d’una banda, i les perifèries de l’altra.
De fet, no és massa diferent del que detonà la breu polèmica de les suposades macro-granges que hi hauria a Espanya, i que Converses explicà també detalladament.
Són dos mons totalment diferents que tenen moltes dificultats per entendre’s. De fet, la seva distribució geogràfica és molt diferent: els primers ocupen les zones costaneres de l’oest del país on hi ha les principals ciutats: Amsterdam, Rotterdam, Utrecht i La Haia. Conformen el que s’anomena el Randstad.
Els segons viuen i treballen a l’interior del país. Malgrat la petitesa dels Països Baixos, Kleis Jager explica que s’hi troben zones molt poc densament poblades, que els serveis públics com busos i escoles a poc a poc han abandonat.
A aquestes s’hi sumen ciutats petites i mitjanes, que simpatitzen amb els grangers. I finalment, també hi ha urbanites conservadors que expressen el seu rebuig contra el què consideren “la tirania climàtica“.
Si bé és cert que l’agricultura i ramaderia holandeses contaminen de forma desproporcionada a causa de la seva extraordinària productivitat, també ho és que el sector ha reduït les emissions a la meitat en els darrers trenta anys.
D’altra banda, hi ha experts que qüestionen la gravetat de la contaminació per l’amoníac agrari sobre els espais Natura 2000 que el govern vol protegir. També s’ha esgrimit que hi ha un excés d’espais Natura 2000, i alguns serien massa petits o tindrien una natura massa pobra de per sí perquè les emissions de les granges poguessin tenir-hi un impacte realment negatiu.
Per cert, el Delta del Llobregat al centre de la polèmica per l’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat és també un espai Natura 2000…
Loading ...
