L’esperada reunió entre el president del Govern i el president de la Generalitat s’ha caracteritzat per les bones maneres i també ha servit per constatar la distància sideral que separa els dos plantejaments.
Resulta difícil entendre per a què servirà la taula de negociació si les posicions són tan distants. Torra l’ha formulat amb tota claredat: del que cal tractar és de l’exercici de l’autodeterminació mitjançant un referèndum pactat i amb reconeixement internacional, i una amnistia dels casos ja jutjats, així com la liquidació de tots els altres processos en curs que encara no s’han resolt.
Sobre el primer punt la impossibilitat és total, i Sánchez així ho ha manifestat. Sobre el segon queda una porta oberta, però que no és la de l’amnistia. Tampoc resulta del tot factible liquidar els processos pendents d’un cop de ploma, per molt que la fiscal general de l’Estat sigui una exministra de Sánchez.
Torra també s’ha referit al fet que la taula de negociació estaria encapçalada pels dos presidents, cosa que resulta summament improbable més enllà d’una reunió inicial, per tant, el fruit de la trobada, a més d’una conversa llarga i de bones maneres, no té una continuïtat clara. En realitat el balanç s’ha de buscar en una altra part.
Amb aquesta reunió el president del Govern atorga un reconeixement d’interlocució política destacada al president de la Generalitat, en el moment en que està ficat en un considerable embolic polític i amb la justícia, sobre, precisament, la seva condició de president. En realitat Sánchez no ho fa pensant en el seu interlocutor, sinó contemplant el futur vot d’Esquerra Republicana a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat. Si aconsegueix aquest objectiu, el Govern de Pedro i Pablo tindrà assegurat, pròrroga pressupostària inclosa, com a mínim dos anys de Govern, si no són tres. Per això és tan decisiu atorgar reconeixements que permetin a ERC presentar l’acord de la taula de negociació, que va justificar la seva abstenció en la investidura, i per tant va fer possible l’elecció de Sánchez com a president, com una cosa que permet avançar a l’independentisme.
En realitat no és així, més enllà de l’empassa-la de les imatges de la trobada. Les propostes que fa Sánchez poc tenen a veure amb els objectius dels partits independentistes. Però no es tracta d’un engany, ambdues parts ho saben, el que hi ha és un acord entre professionals de la política per mantenir les seves respectives àrees de poder. Sánchez aconsegueix superar la barrera dels pressupostos, i a canvi d’això atorga munició als líders independentistes perquè la frustració no es tradueixi en abstenció a les pròximes eleccions, i puguin continuar governant a la Generalitat, que en últim terme d’això es tracta, i així disposar de grans recursos econòmics i llocs de treball, que garanteix el Govern autonòmic i el seu complex entramat de més de gairebé 200 ens.
Els líders independentistes ja estan acostumats a que els seus electors tinguin una fidelitat indestructible assumint sempre la versió que se’ls presenta, encara que la realitat, com en aquest cas, no aporti res en relació amb el seu full de ruta que ha de conduir a la independència, a la qual ningú s’atreveix a posar data després dels fiascos anteriors, tot i que el vicepresident aragonès sí que gosa situar-la a 6 anys vista en el seu recent llibre. Per tant, el balanç és clar: protagonisme de l’independentisme a canvi de pressupostos per Sánchez.
En aquesta escenificació hi ha alguna cosa que falla estrepitosament i que en un país en condicions normals generaria una gran polèmica. Es tracta de l’absència de propostes dotades de significació per part del Govern espanyol. I no en relació amb el camí independentista, que això té la seva lògica, sinó simplement cap a les grans reivindicacions del catalanisme i els dèficits històrics del maltractament que ha rebut Catalunya en aspectes determinants i que no han estat superats. També pel que fa a l’incompliment sistemàtic de les sentències de Tribunal Constitucional favorables a Catalunya. En tot aquest buit Sánchez juga amb l’avantatge que té davant els interlocutors, als que no els interessa massa el concret, l’exercici de les competències autonòmiques, perquè es mouen en una altra òrbita; la de les amnisties i referèndums.
El document de 44 punts que ha presentat Sánchez mereix un examen atent que cap partit polític farà. Per interessos diferents tots prefereixen no mostrar que el “rei està nu”. Seria aquesta una gran tasca dels mitjans de comunicació, i dels que abans es deien els intel·lectuals, persones dotades de capacitat i independència, però molt em temo que les dues qüestions no es produiran. El que el govern aporta a la majoria de temes és simplement una redacció dels seus plans de govern, més o menys referits a Catalunya. Per exemple, és clamorosa la manca de tot contingut i compromís en relació amb l’etern i crucial tema del finançament autonòmic (punts 5 i 8). Sobre Inversions, es limita a afirmar que complirà amb el que estableix com ja ho va fer l’any passat, en lloc d’abordar compromisos concrets de gran envergadura, ferrocarrils de rodalies, regadius Garrigues, Corredor Mediterrani, estació de la Sagrera, per situar alguns grans exemples concrets.
