Merkel

Resultats històrics de la presidència alemanya de la UE (juliol-desembre 2020)

El lema de la presidència alemanya de la UE de juliol-desembre 2020 era “Junts per a la recuperació d’Europa“. Des del primer moment, Àngela Merkel va mostrar la seva ferma decisió de centrar-se en la lluita contra el gran desafiament que suposava  la pandèmia de la Covid-19, d’aquí que a Brussel·les es comentés  aviat que  aquella presidència  podria passar a la història com “una presidència corona“, i així ha succeït efectivament. Merkel va declarar que Alemanya  estava “preparada per a mostrar una solidaritat extraordinària“ i no ha fallat.

Un primer element a destacar de la presidència rotatòria alemanya de la UE és que ha estat la darrera d’Àngela Merkel, car ja fa temps que havia declarat que no es presentaria a les pròximes eleccions alemanyes. L’any 2021 posarà fi a quinze anys al capdavant de la cancelleria alemanya. La seva retirada política es produirà el setembre de 2021. Quan arribi aquella data, haurà igualat el record de longevitat a la cancelleria  –16 anys- del seu mentor, Helmut Kohl.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El 22 de novembre de 2005 Merkel feia història com la primera dona i ciutadana de l’est que assolia la cancelleria. 

També era la persona més jove en arribar-hi (51 anys). Ha hagut de fer front a algunes de les crisis més importants de la UE: la crisi financera de 2008, la crisi de l’euro de 2010, la crisi dels refugiats de 2014 i actualment la pandèmia del coronavirus. Durant les crisis financeres de 2008 i 2010 va defensar aferrissadament receptes d’austeritat que li varen valdre el títol de “dama de ferro”. Una de les seves apostes més agosarades va ser la seva reacció a la crisi dels refugiats de 2014 consistent en obrir les fronteres d’Alemanya als refugiats (més d’un milió). Va prometre integrar-los i protegir-los amb la consigna de wie shaffen das (ho aconseguirem). Històrica decisió, adoptada sense gaires consultes prèvies i invocant els seus “valors cristians”. Això no va agradar a bona part del seu electorat i de manera particular al partit nacionalpopulista Aliança per a Alemanya (AFD) , que va entrar amb força al parlament alemany al cap de poc temps, el mes de setembre de 2017. La seva gestió davant la crisi del coronavirus ha revalidat a la cancellera i ha dissipat l’amenaça del Merkeldämmerung (el crepuscle de Merkel), que planejava sobre la fase final del seu mandat com a cancellera. Ans al contrari, durant els sis mesos de presidència europea, Merkel ha vist un rebrot de la seva popularitat, fins a arribar a la cota del 74 %.

Al llarg de 15 anys, Merkel ha consolidat el lideratge econòmic alemany i ha tancat amb superàvits els darrers sis exercicis anteriors a la pandèmia.

Ha sabut tirar endavant governs de coalició amb socialdemòcrates i amb liberals. Ha fet gala d’un lideratge pragmàtic, tranquil, compassiu, analític, europeista. El seu punt fort és l’acció racional i reflexiva, que s’expressa particularment bé en temps de crisi. Obama, en el seu llibre autobiogràfic de publicació recent, la descriu com una persona “sòlida, honesta, intel·lectualment rigorosa i amable per instint”. Tres moments clau de la seva carrera han sigut la duresa de la crisi de l’euro, la defensa dels refugiats i la prioritat a la ciència davant de la Covid-19. No en va és una cancellera científica que té un doctorat en física. S’acaba l’era Merkel i això significa quelcom important a la història europea contemporània. La seva longevitat com a governant és insòlita a Europa i al món occidental. El seu lideratge presenta naturalment clarobscurs i a Alemanya no són pocs els seus detractors. Ha sigut criticada especialment per la seva imprevisió, per la seva impulsivitat i per adoptar mesures exagerades sense consultar a les parts directament implicades en casos com l’obertura als refugiats, el tancament de centrals nuclears o l’aprovació del matrimoni homosexual.

L’aspecte clarament més rellevant de la presidència alemanya ha estat aconseguir un acord sobre el fons de recuperació contra la crisi del coronavirus i sobre el pressupost plurianual. Tot l’altre, que no és poc, ha quedat en segon pla a causa de la pandèmia. Merkel, amb l’ajuda de Macron, ha aconseguit que s’adoptessin mesures sense precedents: la UE demanarà un préstec col·lectiu per ajudar als països més necessitats i assegurar una forta recuperació. En total, es mobilitzaran 1,8 bilions d’euros en els pròxims set anys. En acceptar deute comú, Alemanya ha llençat per la borda la seva ortodòxia fiscal emprada durant dècades. L’acord adoptat pel Consell Europeu el 21 de juliol de 2020 passarà a la història de la UE, perquè per primera vegada s’accepta que la UE pugui endeutar-se a través d’emissions de bons, amb la garantia de tots els seus estats membres. Es tracta d’un fet puntual per a una situació de gravetat pandèmica excepcional, un pas que no s’havia fet mai en tota la història de la integració europea. La presidència alemanya ha mostrat una gran solidaritat a la crisi del coronavirus. La proposta d’inspiració germanofrancesa ha sigut rebuda amb enorme alleujament per la major part dels estats membres de la UE, com és el cas d’Espanya. Reaccionar de manera diferent a com Alemanya ho va fer durant la crisi de l’euro de 2010 era extremadament important.

L’important acord final sobre el Brexit també s’ha produït durant la presidència alemanya. Des del referèndum de 2016, s’han viscut quatre anys d’incerteses, i d’alts i baixos a les negociacions entre les dues parts. El dia 1 de gener de 2021 és l’últim capítol de 47 anys de pertinença del Regne Unit a la CEE primer i a la UE després, i el primer de la seva nova aventura en solitari després de trencar els seus lligams a la recerca d’una sobirania que no existeix en un món globalitzat i d’un control de les mateixes lleis i fronteres (take back control ha sigut l’eslògan central dels brexiters) que en el fons és una quimera. Merkel no ha volgut mai la separació del Regne Unit de la UE, ha procurat evitar-la, però no ho ha aconseguit. Els negociadors britànics tampoc no han aconseguit obrir un una esquerda en el mur negociador compacte dels 27 apel·lant als sentiments probritànics d’Àngela Merkel. Ella no es va cansar de dir-los que la Gran Bretanya mai no havia exercit tanta influència sobre la resta d’Europa com en les últimes dècades, havent jugat un paper decisiu en la creació del mercat únic (Thatcher) i en el procés d’ampliació a l’Europa de l’Est (Blair).

El darrer gran esdeveniment de la presidència alemanya ha sigut l’acord UE-la Xina sobre inversions. És el darrer moviment en el tauler d’escacs geopolític mundial, produït a dos dies del final de l’any 2020, que busca reequilibrar les relacions comercials de la UE amb la Xina. L’acord presenta tres grans parts: a) una major transparència en el sistema de subsidis fixat per Pequín per a les seves empreses, b) una major igualtat de condicions entre firmes xineses i europees, i c) fre a la transferència tecnològica. Arriba després de set anys de negociacions. Brussel·les ha aconseguit que Pequín es comprometi a deixar de prohibir l’accés al seu mercat d’empreses europees o a introduir pràctiques discriminatòries per excloure-les. És un acord tan esperat com polèmic. El pacte no solament genera recels a Washington. El mateix president de la delegació del Parlament Europeu per a les relacions amb la Xina, membre del grup parlamentari dels Verds, ha qualificat l’acord d'”error estratègic de la UE”. Un col·lectiu d’acadèmics europeus han advertit, per la seva banda, que “malgrat set anys de dures negociacions, aquest text només és un modest pas endavant en la promoció de la reciprocitat”.

Brussel·les destaca, sobretot, l’obertura de nous mercats que suposa l’acord, en especial en el terreny manufacturer, de més de la meitat de les inversions de la UE a la Xina.

L’interès d’Alemanya per les seves inversions a la Xina en sectors industrials com l’automobilístic és evident. Pequín es compromet a donar accés a les firmes europees en sectors que fins ara havia considerat tancats: serveis digitals al núvol, finances, salut privada, medi ambient i transport. “L’acord facilitarà un accés sense precedents al mercat xinès per part dels inversors europees, permetent que les nostres empreses creixin i creïn ocupació”, ha declarat la presidenta alemanya de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen. L’acord també elimina l’obligació de crear aliances o empreses de capital mixt – europeu i xinès- per poder accedir a alguns sectors. Es farà el mateix, encara que de forma progressiva, en el sector de l’automoció, que suposa el 28 % de tota la inversió de la UE a la Xina. Un alt directiu de Volkswagen acaba de declarar amb satisfacció que la propera inversió d’Audi a la Xina ja “no requerirà l’establiment d’una empresa mixta ni la majoria de capital xinès”.

Brussel·les ha assenyalat les concessions que la UE ha arrencat a la Xina en el terreny mediambiental i de drets laborals. Segons la Comissió Europea, Pequín s’ha compromès a anar adoptant totes les convencions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), inclosa la que prohibeix els treballs forçats. La UE ha dit que farà un balanç de les relacions amb la Xina durant la presidència francesa de 2022. També ha deixat constància de la seva “seria preocupació “per la situació dels drets humans a Hong Kong. L’acord haurà de ser aprovat pel Consell i el Parlament Europeu, on es preveu que el tràmit serà complicat.

La UE ha firmat l’acord d’inversió amb la Xina sense esperar l’arribada formal de Joe Biden a la presidència dels Estats Units, d’aquí venen els recels americans. El pacte s’ha anat cuinant al llarg dels darrers set anys i Brussel·les no ha volgut esperar a la presa de possessió del president electe prevista pel dia 20 de gener. Un cop entri en vigor l’acord l’any 2022, després de les oportunes ratificacions, l’acord millorarà l’accés dels inversors europeus al mercat xinès. Amb aquesta operació, la UE corre el risc de perjudicar les relacions amb els Estats Units. L’administració entrant nord-americana ja ha manifestat les seves reserves sobre el timing de l’acord. També ha deixat anar que pretenia fer front comú amb Europa per combatre les males arts comercials de la potència asiàtica. Segons acreditats analistes, el principal objectiu de Pequín és obrir una bretxa en les relacions transatlàntiques i sembla que ho ha aconseguit. A part de dividir Occident, Xina pretén vendre’s a l’exterior com a superpotència econòmica paladí de la globalització i de les llibertats econòmiques, sense mai esmentar les polítiques.

A partir del primer de gener, Portugal agafa el relleu de la presidència europea fins a finals de juny de 2021. És la quarta vegada que Portugal assumeix la presidència de la UE. El lema de la presidència portuguesa és: “Temps d’actuar: per una recuperació justa, verda i digital”. Les grans prioritats de la presidència portuguesa són aquestes tres: 1) promoure una recuperació europea en el marc de les transicions climàtica i digital, 2) concretar el pilar social de la UE i assegurar que la transició climàtica i digital es faci de manera justa i inclusiva, i 3) reforçar l’autonomia estratègica d’una Europa oberta al món.

El darrer gran esdeveniment de la presidència alemanya ha sigut l'acord UE-la Xina sobre inversions. És el darrer moviment en el tauler d'escacs geopolític mundial, produït a dos dies del final de l'any 2020 Click To Tweet

Estàs d'acord que Salvador Illa abandoni el Ministeri de Sanitat en plena pandèmia?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

1 comentari. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú