Resultats de l’actual legislatura europea (2019-2024)

En els primers números d’aquest Blog Pro Europa, dedicats als inicis de la Comissió Europea presidida per l’alemanya Úrsula Von der Leyen (2019-2024), comentàvem els seus projectes ambiciosos a cinc anys, centrats especialment en la consecució d’una doble i difícil transició: la digital i l’ecològica.

Aquells plantejaments inicials han estat enormement afectats per dos esdeveniments inesperats que han envestit amb força des del principi de la legislatura: la pandèmia (2020) i la guerra d’Ucraïna (2022). Davant de tanta circumstància adversa, la continuïtat de la policrisi iniciada el 2005 amb el fiasco del tractat constitucional europeu més el seguiment de crisis posteriors consecutives (Gran Recessió, crisi de l’euro, invasió russa de Crimea, immigració, Brexit, Trump, populismes) semblava assegurada.

Tot i això, al Post anterior explicavem que la UE estava superant la policrisi i es dirigia cap a un nou rellançament del seu projecte d’integració. El moment del canvi o la data simbòlica que marcava el punt d’inflexió d’una nova era podia ser el 31 de gener del 2020, dia en què el Regne Unit va abandonar finalment la UE i es van diagnosticar els primers casos de la covid a Itàlia.

Tot i haver-se viscut moments potencialment demolidors per al projecte europeu tot just començar l’actual legislatura, la suma de perills s’ha transformat en una font de fortaleses.

Dèiem que la Història ja havia dictat el seu veredicte sobre l’enorme error comès pels britànics com a conseqüència del Brexit.

Amb ell, els britànics renunciaven no només al Mercat Interior Europeu, el més important del món, sinó també a la versió més dinàmica i cosmopolita d’ells mateixos. L’actual premier britànic, Rishi Sunak, ja ho està reconeixent i busca un nou acord amb la UE, sense arribar encara a demanar el seu reingrés, un cop superats els temps dels patètics premiers conservadors causants i administradors del desgraciat Brexit, des del gran responsable inicial del desgavell, David Cameron, fins a Theresa May a Liz Truss, passant per l’inefable Boris Johnson.

A la vista hi ha que les conseqüències econòmiques del Brexit han suposat un enorme problema per al Regne Unit i només un problema menor per a la UE. En aquests moments, el Regne Unit s’està enfonsant en el pessimisme econòmic i es torna a considerar a si mateix com “l’home malalt d’Europa”. És l’únic país del G-7 que no ha recuperat el nivell econòmic anterior a la covid. La conseqüència més palpable del Brexit és la caiguda del comerç exterior.

Poc després del fiasco britànic, la pandèmia ha reforçat la UE en diversos fronts:

Un ambiciós pla de solidaritat i modernització vehiculat a través dels fons Next Generation EU, una integració monetària sòlida que incorpora l’emissió massiva de bons comuns europeus per primera vegada a la seva història, un exitós programa conjunt de vacunació, tot i les febles competències de Brussel·les en matèria de salut. El contrast entre la dependència radical de material mèdic xinès durant les primeres setmanes de confinament i l’oferta de vacunes europees feta actualment a Pequín és la millor expressió del camí recorregut.

El trienni de confrontació amb èxit d’adversitats (2020-2022) ha estat també el del despertar geopolític de la UE.

Ningú no s’imaginava el grau d’unitat i determinació mostrat per la UE a l’hora de respondre a la invasió russa d’Ucraïna. Al recent Fòrum de Davos, la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha pogut parlar de “victòria davant de l’agressió energètica de Rússia” i que “la UE està manejant amb èxit la inflació i la guerra a Ucraïna” .

A principis de 2023 es va confirmant el caràcter de punt d’inflexió de l’any 2020 i la recuperació clara de l’impuls rellançador del projecte d’integració europeu experimentat durant l’any 2022.

Acabàvem el nostre Post anterior dient que potser, d’aquí a uns anys, els experts debatrien sobre les causes del nou rellançament de la UE a partir del 2020, i que l’explicació última del debat podria apuntar tres protagonistes: David Cameron (Brexit), un ratpenat al mercat de Wuhan (pandèmia) i Vladimir Putin (guerra de Rússia contra Ucraïna).

La invasió russa hobbesiana d’Ucraïna suposa un desafiament directe a la idea kantiana de pau universal sobre la qual es basa tot el projecte integrador europeu.

El conflicte ha posat en evidència la dependència de la UE respecte als Estats Units pel que fa a seguretat i la necessitat d’assolir una autonomia estratègica, però també ha mostrat una extraordinària resiliència de la UE. Els estats membres s’han revelat capaços de superar la dependència energètica de Putin.Tot i el seu enorme cost, estan proporcionant una ajuda massiva a Ucraïna.

El BCE ha fet front amb èxit a la inflació. Autòcrates com l’hongarès Orban s’han vist aïllats. Rússia està sotmesa a severes sancions, adoptades conjuntament amb els Estats Units. Alemanya ha adoptat una Zeitenwende i ha experimentat el fracàs de la seva aposta de “canvi a través del comerç”, l’elecció de Meloni no ha resultat tan preocupant com semblava ser per al projecte europeu, Roma actua fermament coordinada amb Brussel·les en aspectes crucials com el control del pressupost i del deute italià.

Per tot això, i més, Matthias Matthijs, professor de relacions internacionals de la Universitat John Hopkins, ha pogut escriure el següent en un article que acaba de publicar a la revista Foreign Affairs: “Quan els historiadors considerin el passat recent, possiblement decidiran que l’any 2022 va ser l’any en què la UE va tornar a recuperar el pols rellançador del projecte d’integració supranacional”.

Segons declaracions de l’historiador britànic Adam Tooze, realitzades a la reunió del Fòrum Econòmic Mundial a Davos,

“Europa està emergint com un actor més dur, competent i polític, davant d’una Xina que afronta la crisi de governança més gran des de l’inici del període de reformes i uns Estats Units determinats a preservar el domini global que els queda”

“Europa no té el problema dels Estats Units consistent a reservar el domini global que li queda. Europa no té aquest problema i aquest és un gran alleujament. Un dels seus grans avantatges és que ja ha tingut el moment postimperial. Mentre els Estats Units s’ocupen de preservar la seva preeminència, els europeus s’ocupen de construir el projecte polític més innovador. La UE ha patit una greu i llarga crisi amb les turbulències que van començar fa uns quinze anys, però el que ha passat a la UE a partir del 2020 significa que ha sabut corregir el rumb i el que va passar el 2022 ho confirma”.

“Un cop consolidat aquest nou rellançament de la UE, un més en la història de l’Europa Comunitària, el problema central d’Europa serà acabar de construir el seu projecte polític i assolir la seva autonomia estratègica i poder de mediació entre les dues grans potències, els Estats Units. i la Xina“. Aquesta és, sens dubte, la gran qüestió pendent.

 Loading ...