Restaurant l’Església

L’incendi i destrucció parcial de la catedral de París ha commogut milions de persones. L’impacte emocional que provoquen les imatges és fort, però també momentani. Crec que passats un dies es pot relativitzar el dramatisme de la notícia. Gràcies a Déu, no hi ha hagut cap mort. A mi m’amoïnen infinitament més les tres-centes persones assassinades a Sri Lanka, la meitat d’elles en esglésies cristianes mentre celebraven la Pasqua de resurrecció, encara que la notícia no desperti la solidaritat ni l’ajuda dels europeus.

Ja s’han anunciat donatius milionaris de multinacionals del luxe i de la cosmètica per a la restauració de Notre Dame. Són unes ajudes que per a la recuperació ràpida del patrimoni històric seran benvingudes, però no se si els catòlics hauríem d’estar molt satisfets de veure com la reconstrucció del temple de Notre-Dame és pagada per Vuitton, Saint Laurent, Gucci i companyia. En tot cas, suposo que l’Estat francès, propietari del temple, prioritzarà la restauració del patrimoni arquitectònic malgrat les hipoteques del consumisme.

El veritable drama d’Europa no és que es cremi una catedral, sinó la disminució progressiva de la fe cristiana que ha conformat la identitat europea des del seu origen. Schumann, De Gasperi, Adenauer, els pares de la Unió Europea, eren catòlics de pedra picada. És simptomàtic que en el preàmbul del tractat de la Constitució Europea de fa 15 anys s’exclogués la referència al cristianisme com a fonament d’Europa, i que la manca d’aprovació d’aquest tractat per França i Holanda provoqués una crisi institucional que encara no s’ha superat.
L’autèntica Església, la que importa de veritat, no és la formada per pedres sinó pels fidels. Aquesta és la que és cal restaurar. En aquest sentit, el proppassat més de març l’Ateneu Universitari Sant Pacià va organitzar a Barcelona el III Simposi Internacional sobre Reforma i Reformes a l’Església. Hi va participar James Mallon, rector de la parròquia de Saint Benedict, a Halifax, Canadà, en la qual ha dut a terme una renovació total, i autor del llibre Una renovación divina (BAC, 2016).

El diagnòstic de Mallon sobre l’Occident descristianitzat és clar. Afirma que els fidels no deixen d’anar a la parròquia per problemes de doctrina o perquè la moral catòlica sigui massa exigent. Sosté que les raons, segons els estudis realitzats a Nord Amèrica, són unes altres: en general les parròquies no són un lloc que faciliti trobar i tractar personalment a Crist, ni on es proclami l’anunci transformador de la Bona Nova; tampoc s’hi escolta el testimoni autèntic de persones que han viscut una experiència profunda de fe. A les parròquies no es promou el creixement espiritual o la maduració de la fe. No s’ensenya a evangelitzar ni s’anima als fidels a portar-hi gent nova. La conseqüència de tot plegat, segons Mallon, és que els més espirituals busquen altres ofertes religioses, i els menys espirituals es queden a casa.

Els consells de Mallon són de pur sentit comú, una qualitat molt anglosaxona i que aquí sovint ens manca: si no canvies res, tot continuarà igual. Si segueixes fent la catequesi infantil com fins ara, els nens continuaran celebrant la seva primera i última Comunió. Si no fas cursos prematrimonials, o els continues fent com fins ara, els noucasats seguiran sense acostar-se a la parròquia i vivint com a pagans l’endemà del casament. Segons Mallon s’han de canviar moltes coses, gairebé tot: llenguatge, estructures, ardor, etc. Menys la doctrina. Aquí sovint ho fem al revés, ens encanta agafar el rave per les fulles, fomentar el complex antiromà i pensar que ja que costa tant cristianitzar el món la solució es secularitzar l’Església i aigualir el missatge.

L’Església anglicana, la reformada més propera al catolicisme, ho ha provat tot: ha ordenat dones preveres i bisbes, i fins i tot té un bisbe gai. Les dades de la seva crisi són contundents: l’any 2016 només el 15% dels britànics es consideraven anglicans, la meitat que a l’any 2000; mentre que el número de persones que se defineixen catòliques segueix estable des de fa 30 anys i es manté al voltant del 10% de la població total.

Un altre sacerdot innovador i amb experiència d’èxit que va passar per el simposi de Sant Pacià va ser Michael White, rector de la parròquia de la Nativity Church de Baltimore. Quan va arribar a aquesta es va trobar una comunitat amb poca vida parroquial i va decidir dur a terme un procés de renovació. Actualment unes quatre mil persones assisteixen habitualment a las cinc misses que se celebra cada cap de setmana. És autor del llibre La reconstrucción de una parroquia: un testimonio de la vida real. (Liguori Publications, 2014).

Els consells de White són aquests: el mossèn s’ha d’envoltar d’un equip potent i ser capaç de delegar responsabilitats. Els fidels han de passar de ser consumidors de serveis a ser participants actius. Cal acollir a la gent nova que ve a la parròquia. Convertir la missa del diumenge en la trobada setmanal de la comunitat i en la gran oportunitat per evangelitzar i crear deixebles.

El bisbe de Solsona Xavier Novell també ha aplicat un pla de xoc a la seva diòcesi, ha potenciat els cursos Alpha d’evangelització i els grups de fe. Segons Novell, cal superar una pastoral de manteniment i la parròquia com a lloc on s’ofereixen serveis que s’usen puntualment. Insisteix que problema no és el missatge sinó l’estratègia, que cal una església capaç de fer deixebles i adreçar-se als de fora, superar el clericalisme i implicar els laics en la nova evangelització.

Es tracta d’aplicar el que demana el Papa Francesc al número 25 d’Evangelii Gaudium: Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per a avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una «simple administració». Hem de constituir en totes les regions de la terra un «estat permanent de missió».

També a la nostra de Diòcesi de Girona tenim algunes experiències esperançadores. Per exemple, qui vagi a Sant Jaume de Salt un dissabte a la tarda a missa de 7, veurà unes quantes dotzenes d’infants al voltant de l’altar. Són nens i nenes de molt diversa procedència, com correspon al Veïnat de Salt, que estan construint la nostra comunitat cristiana del segle XXI.

Article publicat al Diari de Girona