El catalanisme convergent, la idea pujoliana de la societat civil catalana, la concebia configurada per tres tipus d’institucions interrelacionades entre elles, per raó de la seva capacitat generadora de societat.
La primera de totes elles no és únicament socialment valuosa, sinó que a més és insubstituïble: les seves funcions no poden ser desenvolupades per cap altra institució. Es tracta del matrimoni com a vincle fort i la família. Aquestes institucions insubstituïbles socialment valuoses del primer nivell i que responen a una lògica antropològica, tenen uns efectes poderosos fins a l’extrem d’incidir en l’activitat econòmica.
La seva funció social fonamental, però no única, és la de generar descendència i posseir la capacitat d’educar-la. La família lligada a la llar, el parentesc i la nissaga, tenen un valor cabdal en l’origen i formació de l’especificitat catalana, allò que junt amb la llengua li confereix una cultura especifica, en el sentit de concepció compartida de la societat, el món i la persona. També en la seva articulació en l’espai -el parentesc- i en el temps -la nissaga. Només cal recordar la importància estratègica dels hereus i fadristerns en el desenvolupament endogen català, la protecció de la unitat de les terres, que dona lloc a un desenvolupament desigual en relació amb Castella la Vella i Galícia, i en els orígens financers de la nostra revolució industrial. Un fenomen que podem trobar també en les terres llunyanes del Japó, amb una concepció propera a la catalana, i la Xina on va reeixir històricament la distribució de les terres entre els fills.
Catalunya és una societat feta per dos grans impulsos, el primer i de més llarga volada, el medieval, el segon el burgès, al qual se li afegeix una forta tradició obrerista i menestral, en gran manera també agrària, de caràcter comunitari. D’on surten si no les cooperatives urbanes o el cors d’en Clavé? Tots ells són la causa determinant d’aquelles institucions insubstituïbles socialment valuoses. Elles construeixen el sistema català. És la força estamental de Catalunya, avui tan afeblida pel mercat, el lucre i la subvenció i el control polític.
En un altre nivell, les institucions i cooperacions en les quals s’estructura i representa la societat civil, avui en formulacions més aviat voluntàries que no obligades.
Un altre element cabdal és el que Vicens anomena l’aptitud pel treball. La forma com els catalans responen a cada nova derrota, un resultat dissortadament massa freqüent en el nostre passat, i se’n refan cada vegada a causa de la seva especial valoració pel treball; per la “feina i l’eina”, l’obra ben feta, l’activitat econòmica. Com escriu Jaume Vicens, en el nostre imaginari col·lectiu “Ésser treballador vol dir, a la nostra terra, tenir tots els camins oberts per un esdevenidor com cal” i afegeix, “des de 1936 certes complicacions psicològiques nascudes a l’escalf de la conjuntura econòmica ho han embolicat de bon tros… Ara hi ha qui aconsella més vivor que treball, més destresa que esperit feiner”.
Quan el nostre historiador afegeix la segona reflexió, ho fa en unes coordenades concretes, en els anys cinquanta, durant el franquisme més profund i autàrquic, on la relació de la burgesia amb el poder era més important que el treball ben fet. Després, amb els canvis que va iniciar el Pla d’Estabilització de 1959, es recupera la revalorització, el sentit del treball per assolir “un esdevenidor com cal”. Tant és així que aquesta condició és assumida per molta gent de les grans onades immigratòries del segle XX, murcians, andalusos, aragonesos, extremenys, que donaran peu a la formació d’una petita burgesia i una classe mitjana emergent, forjada precisament en l’osmosi d’aquell sentit català del paper del treball en la vida, formada per famílies immigrants. És en ells on CDC, no en primera instància, però sí un cop desfetes les malfiances, va penetrar amb força. És una de les formes d’integració.
És precisament aquesta tirada a feinejar, que li fa escriure a Gaziel que a nosaltres ens interessa la pau i no el conflicte, i li permet recordar la frase sentida, que si bé tota l’aigua que cau a la península davalla vers l’Atlàntic, amb l’excepció de l’Ebre, quasi tota pesseta que rodola, acaba al Mediterrani, a Catalunya. Tot això cert encara en temps de la fundació de CDC, avui està substancialment alterat, i tendeix cada vegada més a rodolar cap a Madrid. Molt més que durant el centralisme franquista, “sorpresas te da la vida, la vida te da sorpresas”, que diu la copla.
I per no allargar-ho més, el pactisme, una expressió plena de malentesos, és una altra condició catalana. En temps coetanis s’ha volgut entendre com la propensió al pacte polític. No és aquest el sentit primigeni. Pactisme vol dir l’existència d’unes normes catalanes de màxim rang, les Constitucions, que el monarca, el poder estatal, acata per a ser legal i legítim. La lluita històrica del catalanisme ha estat per recuperar aquesta singularitat, tan allunyada del federalisme i que explica per què el catalanisme en general i Pujol en particular, mai varen ser partidaris d’ell. També la voluntat d’entesa política és una derivada d’aquella, però és la causa.
Una CDC refundada, igual que el seu oncle predecessor, Unió Democràtica, ha de donar resposta a tot això en els temps actuals, que no vol dir -cal repetir-ho?- el mimetisme exacte, sinó la recreació fidel al seu esperit i formes; això és un renaixement.
I dotada d’aquell contingut, aleshores sí, la CDC renascuda podria complir les tres funcions polítiques de la primigènia.
La primera ser alternativa política i cultural al bloc d’esquerres que aleshores configuraven PSC i el comunisme del PSUC.
Configurar-se com a pal de paller, versió nostrada del “catch-all party”, sense que aquesta centralitat política signifiqui equidistància.
I si es donen aquestes dues característiques, aleshores sí, podrà tornar a ser el partit de govern de Catalunya, com la CSU ho continua sent després de més de mig segle a Baviera. És clar que els seus dirigents mai han viscut ni acomplexat per ser el que són, ni entotsolats en processos autodestructius.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.