És ben exacte que la pandèmia de COVID-19 va deixar a Espanya una reguera de xifres devastadores, però també de decisions polítiques la legalitat i legitimitat moral de les quals comencen ara a ser qüestionades.
A la Comunitat de Madrid, la Fiscalia ha reobert investigacions contra alts càrrecs per l’exclusió sistemàtica de gent gran en l’atenció mèdica. Tot i això, el focus no ha arribat encara a Catalunya, on l’impacte va ser també greu i les pràctiques administratives, igualment controvertides.
Es pot parlar de justícia parcial si una comunitat s’investiga i una altra, amb xifres similars, roman en silenci?
Darrere d’aquesta asimetria hi ha noms i contextos. A Madrid, el govern autonòmic està a les mans del Partit Popular. A Catalunya, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el mateix que lidera el govern central. I qui avui presideix la Generalitat, Salvador Illa, va ser precisament el ministre de Sanitat durant el primer i més letal any de pandèmia.
Amb aquest teló de fons, és pertinent preguntar-se si la Generalitat va evitar responsabilitats en un moment en què milers de persones grans morien sense haver rebut atenció adequada. I si aquest oblit és ara també institucional.
Excés de mortalitat: Catalunya no va ser una excepció
Entre el gener del 2020 i el juny del 2021, Espanya va registrar un excés de mortalitat de 89.200 persones. Madrid va liderar l’estadística amb 22.000 defuncions, però Catalunya va ocupar la segona posició. Només el 2020, Catalunya va comptabilitzar 79.685 morts, un 23,5% més que l’any anterior, i va superar la mitjana nacional (17,7%). Durant la primera onada (març-juny de 2020), la xifra de defuncions va ser 120% superior a la mitjana històrica. I entre el 13 de març i el 22 d’abril, s’han documentat 6.482 morts addicionals, un increment del 92,7%.
La reducció de l’esperança de vida també va ser significativa: 1,59 anys menys, passant de 83,8 a 82,2 anys. Tot i que aquest descens va ser menor que a Madrid (-2,67 anys), situa Catalunya entre les regions més castigades. El 81,7% de les morts per COVID-19 en aquesta comunitat va afectar a més grans de 75 anys. Una mortalitat aclaparadora que es va concentrar en residències, hospitals i llars on els criteris d’edat van definir l’accés a recursos vitals.
Cribratge per edat: selecció sanitària o discriminació institucionalitzada?
Diversos documents i denúncies, com l’informe Crida a la societat d’e-Cristians (avui, Corrent Social Cristiana) van alertar des d’abril del 2020 sobre el cribratge per edat aplicat per l’administració sanitària catalana. Segons aquest informe, es va arribar a denegar l’ingrés hospitalari o l’accés a ventilació mecànica a pacients més grans de 80 anys, fins i tot quan les condicions clíniques ho permetien. Les instruccions, en alguns casos, procedien directament de protocols de centres sanitaris públics.
El criteri d’edat es va imposar, no com a recomanació clínica, sinó com a política administrativa. Un utilitarisme sanitari que va vulnerar principis bàsics d’igualtat, dignitat humana i no discriminació.
La gestió en residències va agreujar aquesta exclusió: més de 900 morts només la primera quinzena d’abril del 2020, amb mancances estructurals en personal, proves diagnòstiques i equips de protecció. Mentrestant, des del govern de la Generalitat, presidit per Quim Torra i amb Salvador Illa al capdavant del Ministeri de Sanitat, s’oferien missatges d’unitat i de resiliència, però no solucions.
El doble raser institucional: per què no s’investiga a Catalunya?
La reobertura de casos a Madrid respon a la pressió de familiars de víctimes i a una fiscalia que ara, amb altres temps polítics, reprèn expedients que abans es van arxivar. Però a Catalunya, malgrat dades comparables, la mateixa Fiscalia —depenent del govern central— no ha impulsat investigacions similars. És la coincidència política entre la Generalitat i la Moncloa el motiu? ¿Illa, ara president català, és immune a l’escrutini en haver estat ministre quan tot va passar?
L’informe de Gaceta Sanitària publicat el 2024 confirma que Catalunya va patir un excés de mortalitat entre els més alts del país, amb un impacte directe en esperança de vida i desigualtat socioeconòmica. Els barris més pobres van registrar taxes més altes de contagi i mort, i els més grans van ser clarament el grup més afectat. Les decisions adoptades aleshores no han estat ni revisades ni corregides. Ningú no ha rendit comptes.
El dret a no morir sol i sense atenció
El document d’e-Cristians també denuncia que a milers de persones se’ls va negar acompanyament espiritual, cosa que en un país amb majoria culturalment catòlica no es pot descartar com a irrellevant. Més enllà de la confessionalitat, l’exclusió del consol religiós evidencia una deshumanització dels protocols. L’aïllament total dels pacients i la manca de transparència a la gestió van provocar un patiment addicional, invisible però real.
Conclusió: si hi ha justícia, que ho sigui per a tothom
El tractament polític i judicial del drama viscut per la gent gran durant la COVID-19 no pot dependre de la filiació partidària dels que eren al poder. Si Madrid ha de respondre per la seva gestió, Catalunya no en pot ser l’excepció. Les xifres no ho permeten. Les famílies no ho accepten. I la dignitat dels que van morir sense atenció ho exigeix.
Mentre la Fiscalia investiga en unes regions i guarda silenci a altres, la memòria de milers de morts segueix sense justícia. La pandèmia va ser nacional. Les responsabilitats també ho han de ser.
Si Madrid ha de respondre per la seva gestió, Catalunya no en pot ser l'excepció. Les xifres no ho permeten. Les famílies no ho accepten. I la dignitat dels que van morir sense atenció ho exigeix Share on X
Loading ...
