Fa un segle i mig, eren freqüents les caricatures representant les potències europees en el súmmum de la seva esplendor imperial repartint-se l’Àfrica o la Xina.
En l’any que clou el primer quart del segle XXI, les caricatures de moda van en el sentit oposat: les grans potències de la nostra època, els Estats Units, la Xina i a vegades Rússia i l’Índia, rient-se o disputant-se el control d’Europa.
La Unió Europea ha fracassat en la seva ambició de convertir-se en un líder internacional. Per a no ser, no és ni tan sols rellevant. Ucraïna, Pròxim Orient, Veneçuela, Taiwan: els conflictes del nostre temps s’afronten sense que ningú esperi Europa.
Pitjor encara, l’única esfera on la UE tenia probabilitats d’alçar-se com un interlocutor de tu a tu amb els grans del món, perquè disposava de les competències necessàries, el comerç, ha acabat amb una desfeta estrepitosa davant Donald Trump.
Efectivament, la UE liderada (per a dir-ho d’alguna forma) per Ursula von der Leyen acabà l’estiu passat per acceptar un aranzel base del 15% sobre totes les seves exportacions envers els Estats Units.
Hi ha analistes que afirmen que Europa donà el seu acord per por que la Casa Blanca reduís encara més les garanties de seguretat en un context en què Rússia està desenvolupant noves capacitats militars en la seva guerra contra Ucraïna.
Sembla, però, que l’argument de més pes hagi estat que les institucions de la UE no disposen dels dos elements clau en qualsevol negociació.
En primer lloc, dels mitjans de poder per amenaçar els Estats Units amb represàlies (és evident que Europa era la gran beneficiada del comerç transatlàntic: només cal observar la balança comercial per a donar-se’n compte).
I, en segon lloc, de la voluntat política per a fer front a un rival unit: la majoria política sobre la qual Von der Leyen actua és feble, i pitjor encara, no està acostumada a trobar oposició competent i ferma dins de les seves fronteres europees.
La mateixa recepta de fracàs s’aplica a les vacil·lacions europees envers la Xina, o a la política de demonització de la Rússia de Vladímir Putin combinada amb l’estranya lentitud i manca de rigor a l’hora d’aplicar les sancions contra el gas i el petroli.
Però, tot i les derrotes en sèrie, Von der Leyen i els líders nacionals europeus segueixen concedint-se el luxe de donar lliçons a dreta i esquerra.
Recentment hem vist com el canceller alemany Friedrich Merz acusava els Estats Units d’ingerència per haver escrit en la seva nova Estratègia de Seguretat Nacional que la política nord-americana envers la UE hauria d’ajudar a corregir el rumb de les seves polítiques actuals (polítiques autodestructives, com explicàvem recentment). Afirmació absurda i que és de fet un pleonasme: resulta obvi que qualsevol política internacional d’un estat cerca influir en el comportament dels altres.
Mentre els discursos grandiloqüents prossegueixen, la UE està cada cop més dividida.
A l’est d’Europa, les forces que s’oposen a la política de Brussel·les contra Rússia són cada cop més influents entre els votants.
Al sud, els estats més fortament endeutats, com França i Espanya, intenten eludir les seves responsabilitats fiscals i carregar el deute als altres amb l’excusa de seguir aprofundint en la integració europea.
Al nord no volen ni sentir-ne parlar i, per la seva banda, es desentenen del que passa a les fronteres del sud, les més exposades a la immigració clandestina.
Països amb forta immigració de països concrets, com Turquia en el cas d’Alemanya, Algèria en el de França i Marroc en el d’Espanya, es veuen cada cop més condicionats per les polítiques que es dicten des d’Ankara, Alger i Rabat respectivament.
La divisió europea és tan gran que les veritables potències del segle XXI comencen a mirar Europa, o millor dit, els països europeus, com preses fàcils. El repartiment d’Europa ha començat.
La Unió Europea ha fracassat en la seva ambició de convertir-se en un líder internacional #UE Share on X
Loading ...
