René Girard, la Generalitat i el beat Joan Roig

René Girard va morir a Stanford l’any 2015 als 92 anys i la seva concepció a cavall entre l’antropologia, la crítica literària i la filosofia sobre el desig humà és fonamental. Va començar de molt jove amb les grans novel·les del cànon de la literatura occidental. Va començar sent un agnòstic i va acabar, a causa de les seves investigacions, com a cristià, una cosa semblant al que li va passar a Alasdair MacIntyre, en el camp de la filosofia i després de la seva trobada amb Sant Tomàs d’Aquino.

Diria en un moment de la seva vida: “La meva fe cristiana obstaculitza la difusió de la teoria mimètica. No penso com penso perquè sigui cristià, sinó que m’he fet cristià perquè les meves investigacions m’han portat a pensar les coses que ara penso“.  Girard va descobrir -llegint a Cervantes, Shakespeare, Stendhal, Proust i Dostoievski- que el desig humà no és unidireccional, és a dir, no anem directament cap als objectes dels nostres desitjos, sinó que ho fem imitant el desig d’una altra persona . Si aquesta altra persona no s’adona que la imitem no es genera rivalitat, però si s’adona, llavors sí que es genera rivalitat. A aquest primer descobriment antropològic el va anomenar Girard el desig mimètic o desig triangular.

Va dedicar més de deu anys  -de 1961 fins a 1972- a investigar sobre la tragèdia grega, els mites i els ritus de les cultures arcaiques per veure si el desig mimètic també estava en elles. La resposta va ser afirmativa. Descobriment que es pot llegir en la seva obra “La violència i el sagrat”.

René Girard introdueix en aquesta obra el segon element de la seva antropologia: la figura del boc expiatori. El desig a l’ésser mimètic generava rivalitat, la rivalitat feia créixer l’agressivitat entre els membres del grup fins que la violència es desfermava i per canalitzar-se triava un d’entre ells que tenia algun tret victimari (coix, jove no iniciat, bessó, estranger, tarat) i el matava. Com si fos màgia, aquest sacrifici eliminava d’arrel la violència i al mateix temps tornava al grup la pau. El mite és la narració d’una mentida, la dels assassins del boc que repeteixen una i altra vegada que el boc era culpable i per això el van haver de matar. No es poden fer càrrec de la seva pròpia violència si no és inventant una història falsa sobre ella, perquè el model humà que imiten no és altre que un mateix del grup, tan violent com ells.

René Girard, va seguir treballant i amb això va arribar al llenguatge bíblic. Girard demostra que el llenguatge bíblic diu la veritat, no com els mites. Els mites acusen el boc de ser culpable, en canvi la Bíblia defensa al perseguit perquè diu que és innocent. Josep, Job i els profetes són tots innocents perquè diuen la veritat: “Jo vull amor i no sacrificis” llegim a la Bíblia, Os 6,5. Tots aquests plantejaments els podem llegir en el llibre “He vist a Satan caure com un llampec”. El llenguatge bíblic rehabilita els perseguits en la seva innocència. A l’arribar als textos de la Passió de Jesús, la paraula ara ja no rehabilita els innocents, sinó que els lliura en sacrifici. Josep, Job i els profetes no són sacrificats, però Jesús desmunta amb la seva entrega a la creu la gènesi de la violència cultural d’una vegada per sempre. Aquesta és la revelació segons René Girard, podem viure en pau imitant Jesús, sense Ell la societat està abocada a la violència sense remei.

Avui dia la violència està deslligada perquè els que tenen el deure de defensar els innocents en les decisions polítiques els han abandonat Seguint la teoria de l’desig mimètic els nostres polítics estan lluny d’imitar Jesús i han buscat la glòria i l’honor imitant-se els uns als altres de manera rival per arribar a l’objecte, que és el poder, la glòria i la vanitat. Ja ningú defensa els innocents, encara que tots parlin de defensar les víctimes.

Ens queden les ideologies que són els substituts de les mitologies. Entre elles hi ha la de gènere, que per defensar unes víctimes – que n’hi ha – construeixen el mite de la culpabilitat de tots els homes. Aquesta divisió de la societat entre bons i dolents és una pèrdua cultural enorme i un gran camp de sofriment per a famílies, nens i avis .

És el que ha succeït amb la beatificació de Joan Roig Baggle, que va ser assassinat durant la guerra civil per una de les malauradament famoses “patrulles” que es dedicaven a matar a la rereguarda. En aquells moments els catòlics es convertien en tràgics bocs expiatoris. Ara en un àmbit no tràgic, sinó post modern, soft, a cavall entre el drama i la comèdia, ha tornat a ser el cap de turc de la incapacitat del govern.

L’eix de la beatificació de la Sagrada Família , la víctima i el seu perdó explícit als seus botxins, el seu testimoni de bé, han quedat en un segon pla a causa dels atacs que la Generalitat ha dut a terme, en la persona del vicepresident Aragonès, la consellera de Sanitat, Alba Vergés, i fins i tot la directora general de Protecció Civil de Catalunya, Isabel Ferrer, contra l’Església per haver celebrat una cerimònia anunciada, a la qual va ser convidada la Generalitat, el mateix Aragonés, i on hi havia una representació tant de Govern, com de l’Ajuntament. Una cerimònia que complia amb escreix les pròpies normes dictades per la Generalitat.

S’argumenta que les prop de 600 persones que van assistir a l’acte ocasionaven un desplaçament massa gran de gent, sense contemplar que a Barcelona cada dia es produeixen desplaçaments i concentracions molt superiors.

El quid de la qüestió està en la forma en què es contempla la beatificació. La veuen com un acte innecessari. En el fons hi ha aquesta manca de consideració per les creences d’altres conciutadans per als quals la beatificació sí que té importància i transcendència.

Tots obliden que la pràctica del culte és un dret humà i constitucional que pertany a la categoria dels fonamentals.

Però, el més interessant del cas és que ni la Generalitat, ni la inefable Pilar Rahola, ni els artistes que van protestar perquè es moguessin prop de 600 persones per anar a la Sagrada Família, tenen res a dir al fet que el Corte Inglés de la plaça de Catalunya i de Diagonal, no una vegada, sinó cada dia, atreuen i desplacen molts més visitants. O, que la mateixa Generalitat va donar permís perquè puguin funcionar els Encants Vells de la Plaça de les Glòries que estan oberts cada setmana i que concentren i mouen en cada ocasió tanta o més gent que la de la Sagrada Família, sense a més guardar distàncies de seguretat. O el cas del Mercat Dominical de Sant Antoni .

Encara hi ha més: alguns oratoris musulmans a l’àrea metropolitana de Barcelona i a Lleida, en concret, reuneixen cada divendres diversos centenars de fidels en espais petits i tancats, però ni una sola veu ha dit res en aquests casos.

Ara volen limitar al màxim de 100 persones els actes religiosos . Això vol dir que hi ha eucaristies, com la de l’Monestir de Sant Cugat, amb capacitat per a 1000 fidels i que amb 300, que és la xifra actual d’admissió ja fan just, amb la qual cosa es quedarà molta gent al carrer sense poder assistir a missa si no es tripliquen les eucaristies.

Però no cal demanar un tracte de favor. El que cal és demanar que s’apliqui a tots per igual, i que no es canviïn les regles un cop començada la partida.

Cal dir-ho clar: La responsable de les menys de 600 persones de la Sagrada Família no és l’Església, que va complir amb escreix el que estableix, sinó la Generalitat que ara es veu que, al seu parer, la seva norma era defectuosa perquè no fixava una xifra en termes absoluts. És la Generalitat la responsable, que tanca activitats sense adoptar les compensacions necessàries.

La incapacitat, impotència, descontrol del no-govern de Catalunya és tan gran que necessita d’un cap de turc políticament correcte per intentar salvar-se.

René Girard és més actual que mai, i la seva teoria sobre la violència: “quan les societats entraven en crisi es tornaven violentes i buscaven un possible responsable del desordre per eliminar-lo”, Necessitaven un boc expiatori. ERC es manté fidel a aquesta tradició històrica a l’hora d’utilitzar l’Església.