Ha estat un trasbals, s’ha remogut tot el govern de dalt a baix, però amb un límit ben clar: no tocar ni un dels ministres d’UP, malgrat que n’hi ha de desprestigiats i socarrimats. La primera conclusió, que els corifeus del govern intenten emmascarar, és que tenim dos governs en un. El diktat imperial de Sánchez sobre els seus té una frontera rotunda on comença l’imperi dels medes regentats per una triarquia femenina Díaz, Belarra, Montero.
És la constatació d’un fracàs important que obliga a canviar gran part de les veles i sobretot la major, el nucli dur format per Redondo, Calvo i Ábalos. Quan s’introdueixen tants canvis ministerials i cauen els números dos al govern i al partit, el principal assessor àulic és que tot ha anat malament, i les enquestes ho constaten. No considerar aquesta explicació com la base de tot plegat és amagar l’ou. No un nou horitzó, ni rejoveniment, ni res de res. Necessitat de sortir de la decadència electoral i poca cosa més.
Es va començar volent fer un govern amb independents i amb especialistes de reconeguda vàlua, i s’ha acabat anant a petar a un govern de persones de l’aparell del PSOE, gent d’entre 40 i 50 anys, sense altra experiència que la que li atorga el partit. Estem davant d’un govern d’aparatikis. El PSC ha millorat d’una banda la seva posició, demostrant, però, que és no tant el partit de Catalunya com del Baix Llobregat. Recordem que Iceta va començar també allí la seva carrera política. La nova alcaldessa de Gavà, ara ascendida a un ministeri important, ha tingut com a gran basa l’organització de la Trobada Anual de la Rosa que se celebra anualment en aquell municipi. Allí la va conèixer Sánchez en l’escalf de multituds i bones recomanacions, i la necessitat d’incorporar dones ha fet la resta. D’aquesta manera els socialistes catalans ocupen dos ministeris, però amb un regust agredolç perquè el teòric líder, Miquel Iceta, ha estat desplaçat a un departament sense significació, després d’exercir molt pocs mesos com a ministre de les administracions territorials. Cultura, el ministeri que li pertoca, és una capsa buida sense competències. És el ministre d’El Prado i poca cosa més, perquè tot està transferit a les autonomies. Potser, donada la manca de feina administrativa, podria dedicar-se a l’alta política cultural i normalitzar la situació de les llengües espanyoles, aquelles que no són el castellà, així com de les cultures que són portadores. Estaria molt bé.
El PSC té, doncs, un doble lloc al govern i a més té membres que estan al capdavant d’empreses públiques tan importants com AENA, Renfe, Indra, i ara se li afegeix el ministeri de Foment. Tot això s’hauria de fer notar a Catalunya i caldrà seguir-ho per saber si és cert o no. És l’hora de la veritat del PSC i de veure si és capaç d’exercir un doble lideratge endins i enfora.
L’ascens de la primera vicepresidència de Calviño, convertint-la en la figura que va significar Solves per a Rodríguez Zapatero (però que no el va salvar de la destrossa), té com a contrapunt el pes polític de Yolanda Díaz que ara és més gran que mai perquè no només ha fet prevaldre la seva autoritat a l’hora de no tocar els ministres d’UP, sinó que, a més, ha frenat la reestructuració organitzativa del govern que volia fer Sánchez. L’excessiva compartimentació de competències per alimentar a tants ministres, dona lloc a una descoordinació creixent, com la que s’ha viscut entre agricultura i consum en relació amb la carn, que Sánchez volia corregir. Díaz no li ha permès. Per tant malgrat l’ascens de Calviño, les espases continuen en alt en relació al salari mínim, la reforma laboral i per a més endavant la patata calenta de la veritable reforma de les pensions.
La nova política del govern sembla bastant clara. D’una banda ortodòxia econòmica i poca broma en relació amb Brussel·les. D’altra banda, progressisme a tope en tot el que siguin lleis que modifiquen la societat. El feminisme més bel·ligerant continuarà de la mà de la nova ministra de justícia, Pilar Llop, que ha fet tota la seva carrera sota aquesta bandera, i el govern d’Europa amb més dones. I en aquest sentit, ja no hi pot haver motiu ni excusa per dir que el feminisme no és qui talla de manera absoluta el bacallà a Espanya. De fet Sánchez es converteix en el president d’un govern de dones que, alhora, intenta frenar l’expansió per aquesta via, que pot fer el seu soci de govern amb Belarra, Díaz i Montero al davant a la qual volen incorporar a Colau i atraure a la líder de Más País, Mónica García. La política espanyola, en aquest espai almenys, s’ha convertit en una política de dones. Més ben dit, no en una política de dones sinó en una política feminista. Ara caldrà veure com es tradueix tot plegat en la pràctica.
I un últim comentari col·lateral però no menor, i que no té el seu origen en aquesta crisi, però que accentua i posa en relleu la qüestió: les portes giratòries entre els jutges i la política. Ara, el ministre de justícia tornarà a la seva professió, com ja ha fet en anteriors ocasions. És el mateix que passarà amb Fernando Grande-Marlaska quan plegui d’Interior i amb Pilar Llop que també és jutgessa. No pot ser, no poden impartir justícia aquelles persones que s’han alineat clarament amb una determinada ideologia i opció política. Ningú podria pensar que tindria un judici just en moltes qüestions. Els jutges no es poden reincorporar automàticament a la seva activitat professional i haurien de romandre com a mínim un llarg període sabàtic abans de tornar al que és la seva professió. Mentre aquesta condició no imperi, el desprestigi està assegurat.
