Cap al rellançament de les relacions UE-Estats Units i la definició d’una nova política exterior europea després de Trump

Els quatre anys de  presidència de Donald Trump  han fet molt de mal a la confiança mútua i les relacions entre la UE i els EUA.  Les relacions entre la (encara) primera potència mundial i els seus aliats europeus s’han deteriorat molt.

Recordem que  Trump ha qualificat repetidament els darrers anys a la UE  “d’enemic“ i s’hi ha  referit sovint  com “un producte fallit“.  Ha dit que l’euro era “una recepta segura per  a la ruïna econòmica d’Europa“ i que  Brussel·les era una mena de   “forat infernal“.

Immediatament després de la victòria electoral de Trump, l’any 2016, el director de l’acreditat think tank Consell Europeu de Relacions Internacionals, Mark Leonard, escrivia: “Europa es troba sola en el món de Trump. El president electe veu el multilateralisme i  les institucions globals com restriccions per a la llibertat d’acció d’Estats Units. Des del final de la Segona Guerra Mundial, Europa ha mirat el món a través de la lent transatlàntica. L’elecció de Trump amenaça  posar punt final a aquesta relació. Trump creu més en els murs i en els oceans que no pas en la solidaritat entre aliats, i ha deixat ben clar que vol col·locar Els Estats Units no solament en primer lloc  (America first), sinó també en segon lloc i  en tercer lloc. Trump també s’ha declarat enemic de la globalització, que és vital per a la UE, gran potència exportadora. Els europeus no solament hauran d’acostumar-se a Trump: també hauran de mirar el món amb ulls diferents“.

Al llarg dels darrers quatre anys Trump ha recolzat el Brexit, especialment perquè afeblia la UE. Acabat d’elegir, va declarar que la seva victòria equivalia a “un Brexit Plus, Plus, Plus“. El primer líder europeu rebut per Trump immediatament després de la seva victòria electoral el 2016 va ser precisament Nigel Farage, el líder del màxim partit pro-Brexit, el UKIP (United Kingdom Independent Party). Trump va abandonar de seguida els acords de París sobre el canvi climàtic. Els europeus varen contemplar  després, consternats,   com Trump  es retirava de l’acord nuclear amb l’Iran, menystenia els seus aliats de l’OTAN, paralitzava l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i abandonava l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al bell  mig de la pandèmia.

A la vista d’aquest panorama, no és d’estranyar que la recent victòria de Biden a les eleccions nord-americanes  hagi sigut rebuda a Europa com un veritable alleujament. Una administració nord-americana no dedicada a destruir el multilateralisme és un gran respir per a la UE i  suposa  una pausa per reflexionar junts sobre el futur del món de manera tranquil·la i respectuosa.

Aquesta reflexió haurà de tenir en compte dos factors molt importants.  Un és que Trump, malgrat la seva derrota electoral que li costa tant de reconèixer, ha aconseguit un record de vots als Estats Units,  el trumpisme continua molt fort en aquell país i també és aplaudit a altres països, com a exemple cabdal de l’onada  nacionalpopulista apareguda arreu després de la Gran Recessió de 2007.   Els seguidors de Trump a Europa també són molts. Els governs actuals de tres països membres de la UE -Polònia, Hongria i Eslovènia-  li són favorables. La derrota de Trump no significa, per tant, la fi del trumpisme ni del nacionalpopulisme com a fenomen polític. L’altre factor important és que ha arribat el moment de repensar i de renovar els lligams transatlàntics, tenint en  consideració la realitat d’una  Xina com a potència global cada vegada més assertiva. La Xina ja és la primera potencia econòmica mundial  calculada en termes  de paritat de poder adquisitiu  i té fixats objectius a 2025 i 2050 per esdevenir la primera potència global tecnològica i la primera potència en tots els aspectes.

Les enquestes realitzades pel Consell Europeu de  Relacions Internacionals  indiquen que el 63 per cent dels Europeus coincideixen que la Covid-19 ha subratllat la necessitat d’una cooperació internacional més forta. Les mateixes enquestes  també indiquen  les àrees de cooperació considerades més necessàries: construir una sobirania   europea, liderar la salut global, concertar el canvi climàtic i dissenyar el futur digital.  Existeixen diverses maneres d’utilitzar la relació transatlàntica per assolir aquests objectius. L’administració Biden mostra una bona disposició per rellançar les relacions amb la UE i ja està preparada per iniciar converses immediates sobre àrees concretes com economia, salut, clima  i tecnologia.

El president Emmanuel Macron és l’autor intel·lectual del concepte “autonomia estratègica“ per a Europa en el món. Ell és partidari d’una  autonomia estratègica de la UE “a la francesa“. Voldria que les nacions europees tinguessin una gran independència   respecte dels Estats Units i l’OTAN. El seu enfocament és  “neogaullista“  (ideari polític inspirat en Charles de Gaulle). Desitja  la independència del continent en totes les àrees, i de manera molt particular en economia i defensa. Macron ha declarat que “Els Estats Units només ens respectaran com aliats si som seriosos i si som sobirans respecte a la nostra  defensa“. En el fons, Macron té sempre un arrière pensée gaullista, consistent en una França  dominant entre nacions europees deslligades dels Estats Units, i  té una ambició indissimulada de liderar un  club europeu deslligat dels americans.

Aquests plantejaments “macronians“  provoquen tensions  a l’eix París-Berlín i irrita a molts socis europeus. És una manera de veure les coses   que Alemanya no veu massa clara. La ministra alemanya de Defensa, Annegret Kramp-Karrenbauer, acaba de  declarar, durant un discurs pronunciat en una universitat  militar d’Hamburg, que  l’OTAN i els Estats Units són d’importància vital per a la seguretat d’Europa. “Sense les capacitats nuclears  i convencionals dels nord-americans, Alemanya i Europa no poden defensar-se, aquests són els fets concrets.  Inclús si els europeus assumissin tota la responsabilitat, amb augments significatius en despeses militars, encara es necessitarien dècades per compensar les capacitats militars ofertes pels Estats Units a través de l’OTAN“. Kramp-Karrenbauer és  una persona molt  propera a la cancellera Merkel. Totes dues esperen i desitgen  que Biden reverteixi les decisions de Trump de retirar tropes d’Europa.  Volen més lligams defensius amb els Estats Units, no pas menys o cap, com en darrer terme voldria Macron.

L’Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Seguretat, el català Josep Borrell  acaba públicament de corregir Macron i d’alinear-se més aviat amb el pensament de Merkel. Borrell pensa que l’autocomplaença estratègica, tal com l’entén el president francès, no és una  opció per a Europa.  Cal involucrar molt més als Estats Units.  Borrell acaba de llençar una proposta alternativa a l’“autonomia estratègica“ de Macron, que du el títol de  Strategic Compass.  

Segons aquesta proposta,  la UE necessita aconseguir una autonomia estratègica reforçant alhora les aliances europees, especialment amb els Estats Units,  i preservant el compromís europeu amb el multilateralisme. Considera que la UE s’enfronta a greus reptes estratègics en un context internacional tan polaritzat com l’actual, en què estan augmentant les rivalitats geopolítiques i la competència entre grans potències, sobretot els Estats Units i la Xina. Aquesta és la raó per la qual, com va afirmar en una ocasió la cancellera Merkel, “els europeus hem d’agafar realment les regnes del nostre propi destí “.

Durant molt de temps, el debat sobre l’autonomia estratègica s’ha centrat principalment en temes de seguretat i defensa. Però és fonamental que el debat  s’estengui molt més enllà, ja que, com ha demostrat la crisi de la Covid-19, temes com  la salut pública i la interdependència econòmica son també de gran importància.

Per exemple, ara la UE és més conscient de les vulnerabilitats que genera una relació econòmica cada vegada més desequilibrada amb la Xina, per la qual cosa la UE ha convertit la reciprocitat en un objectiu central en les negociacions sobre un acord d’inversió.  La UE ha optat per un enfocament dual amb la Xina, tractant-la com un soci important, però també com a competidor i rival sistèmic.

El que proposa el nou enfocament del Global Compass és que la UE reforci el seu paper i la seva influència en el món i es converteixi  en un soci preferent. La UE ha d’evitar  que les relacions internacionals entrin en una lògica neoimperial en la que els països es vegin obligats a decidir si estan de part (i sota la influència) dels Estats Units o de la Xina. La clau està a substituir el G-2 en un G-3, en el que Europa estigui al mateix nivell i lideri iniciatives de cooperació que potencies mitjanes com el Japó, Canadà, Austràlia o el Regne Unit, vulguin recolzar. Però la UE no ha de ser equidistant entre els Estats Units i la Xina, car  segueix compartint més valors i interessos amb els Estats Units que amb la Xina, encara que també  ha d’assumir que, independentment de qui governi a la Casa Blanca,  el tradicional “amic americà“ no tornarà a ser el mateix i l’ordre internacional serà cada vegada menys cooperatiu.

Josep Borrell ve repetint darrerament que la UE necessita “aprendre a utilitzar el llenguatge del poder“, ensenyant les dents quan faci falta i estant preparada per adoptar mesures que no agradin als altres, fet al qual no  està acostumada. En definitiva, abans que sigui massa tard, creu que la UE ha d’incorporar el concepte de poder a una renovada política exterior. Si no, corre el risc de ser part del menú internacional en lloc de ser un dels comensals.

 Loading ...