Ara es practica el revival de CDC, aquell gran contenidor polític posat a punt per Jordi Pujol amb l’eficaç ajuda d’altres. Volen refer-la, ressuscitar-la, i el que és més interessant encara, els més públics defensors de l’afer són els mateixos, però amb més anys a l’esquena, que aquells que amb els seus reiterats i greus errors polítics varen destruir-la. La idea d’una CDC traslladada a la tercera dècada del segle XXI continua essent vàlida, però mai com un vulgar mimetisme, sinó a la manera com CiU reproduïa la funció de la Lliga dels inicis del segle XX, però amb formulacions molt diferents.
CDC no pot ressorgir perquè les condicions són substancialment diferents i perquè no es tracta de recuperar-se després d’un període de declivi o decadència. Res d’això, perquè el que hi ha hagut és una desaparició total, un refús fins i tot en el nom, i la decisió d’enterrar-lo per fer una andròmina nova i fracassada. No hi ha hagut interrupció, sinó liquidació i aquesta és una segona característica decisiva.
CDC només, i és una hipòtesi, pot aparèixer en l’escena política catalana com a renaixement i, per tant, funcionalment com a refundació. Però renaixement és una paraula que designa unes condicions concretes gens fàcils de produir. En primer lloc, significa la recuperació del passat en allò que es considera necessari. No hi ha renaixement sense tradició. Però, com es manté viva aquesta tradició? Doncs seguint a MacIntyre, mantenint allò que són els acords fonamentals, i alhora en competència doble amb altres tradicions, d’una banda, i en el debat intern sobre la mateixa tradició, d’una altra. L’expressió política més reeixida és sempre aquella que millor articula aquelles qüestions. Històricament, ha estat el catalanisme iniciat per Prat de la Riba i Cambó amb la Lliga. Ni només tradició entesa com una herència incommovible – el carlisme-, ni la taula rasa amb la tradició com va fer el republicanisme.
Tradició catalana i tradició política significa recuperar els eixos intemporals del passat.
I quins eren aquests eixos?
Doncs el d’un projecte de país molt vinculat a la visió històrica de Vicens Vives i allò que ell considerava com a essencial de la condició catalana.
Una concepció política basada en l’afirmació nacional de Catalunya i en un sentit nacionalista -el de Pujol- que poc té a veure amb el que s’entén per nacionalisme avui i també aleshores. Una concepció basada sobretot en la llengua, la cultura i el dret civil català, la cohesió social, la preocupació per la integració de la immigració, tot al servei de la unitat: “som un sol poble”, la capacitat de poder dur a terme polítiques pròpies en aquells vessants i en la dimensió econòmica. Tot això i l’aspiració a un cert reconeixement singular en el marc estatal, europeu i internacional, però res que tingués a veure amb la separació d’Espanya. CDC era l’expressió política de la cultura catalanista sorgida en la recuperació posterior a l’ensulsiada de la Guerra Civil.
També, la idea clara que la seva força radicava en els estaments que representaven la societat civil de la “gent petita”, burgesia menestral i treballadors qualificats, i gent de les comarques dotades de vida pròpia, que expressaven els estaments, d’una banda, i les famílies, d’una altra. Estaments i famílies més que individus isolats, molt lligades a la importància del que avui coneixem com a capital social i capital humà i la vocació de fer-lo créixer. L’ara ja incert “los catalanes de las piedras hacen panes” és una vella, però excel·lent forma de definir-ho.
Els nostres recursos naturals han estat escadussers, com també ho explica Pierre Vilar en una altra obra paradigmàtica “Catalunya dins l’Espanya Moderna“. No hem disposat de grans recursos financers com l’Imperi Espanyol i les nostres infraestructures i equipaments, o són un factor d’estrangulament, i aquesta sí que és una constant històrica, o han estat el fruit de la iniciativa privada, com el gran regadiu de l’Urgell, o el primer traçat de ferrocarril de Barcelona a Mataró, ambdós realitzats en el segle XIX, com tantes altres innovacions fruit de l’empenta d’una burgesia, avui desapareguda com a grup social.
L’element bàsic de la societat catalana no ha estat l’individu, sinó la llar en la seva doble i complementària dimensió de casa física i família. No foren els individus els que s’ajuntaren per constituir la cosa pública i avenir-se amb el príncep; foren les llars. “Catalunya era ja llavors un aplec de famílies … Casa i família, mas i terra vet ací el poderós enreixat de la subestructura catalana abans i després del segle XIV, àdhuc fins als nostres mateixos dies”, escriu Vicens Vives. I és aquesta infraestructura social la que fa possible la transmissió primària del catalanisme com a experiència viscuda, com a tradició. L’URSS es va ensorrar perquè el comunisme com a ideologia no tenia transmissió familiar. El catalanisme ha perviscut a l’adversitat de les repressions per la raó oposada. Fins ara.
La nació són evidentment les persones, però ni molt menys només elles. La nació és per mitjà de les seves institucions socials. La nació es configura en les persones del passat, la història, la cultura i llengua i les institucions que ho apleguen. Tot això significa la condició prevalent del dret consuetudinari, la tradició, la comunitat de memòria i la consciència històrica. Pujol i el que d’ell impregnava CDC, com als pares fundadors d’Unió, veia en tot això el fonament i impuls.
En aquesta visió, la societat civil no pot ser nacional si no reuneix aquells dos atributs esmentats, la comunitat de memòria i la seva conseqüència, la consciència històrica. És tot això i no només la llengua aïllada del seu context, el que configura una cultura pròpia.
I junt amb la comunitat de memòria, la de projecte. Compartir majoritàriament un mateix horitzó de sentit.
L’aportació cristiana és un altre perfil essencial de la cosmovisió convergent, perquè sense ella no hi ha cultura catalana: el cristianisme, expressió d’una fe religiosa que dona lloc a una concepció cultural alhora específica i universal, distintiva de Catalunya. CDC era expressió d’un catolicisme cultural, fins i tot entre els que no creien i que ocupaven llocs destacats en la seva direcció.
Per exemple, no existeix mite de la Catalunya de 1714 sense aquesta tradició. Encara avui han onejat les ensenyes negres de Santa Eulàlia. I cada vegada que Catalunya ha esdevingut antagonista del cristianisme, tot ha acabat en una ensulsiada. La cultura cristiana és a Catalunya el que el confucianisme continua essent a la Xina. Aquesta cultura cristiana no necessita la fe per ser compartida, sinó la tradició, la història i el dret i, per tant, no implica cap confessionalitat de les institucions, però sí del seu reconeixement i de la seva col·laboració. Per aquesta raó el laïcisme de l’exclusió religiosa, que avui es practica, és tan contrari a la concepció nacional. Vetar els pessebres nadalencs a l’escola o a les institucions, no és tant una censura religiosa, com la cancel·lació de part de les nostres arrels com a poble. Perquè aquesta pràctica, no expressa tant una adscripció religiosa com una forma d’estar en la vida, fruit d’una tradició que no necessita la fe per participar-hi.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.