Recuperació econòmica i pensions sense fills?

El diumenge passat en un extens reportatge a La Vanguardia amb el títol  “El suïcidi demogràfic d’Europa”, s’explicava que d’aquí al 2050 la Unió Europea necessitarà 60 milions d’immigrants. Doncs bé, si la baixa demografia és el suïcidi d’Europa, Catalunya i Espanya encapçalen triomfalment la marxa cap al precipici, i ho fan a més per una doble raó. Primer, perquè la seva taxa de fecunditat (el nombre de fills per dona en edat d’infantar) és de les més baixes, no ja d’Europa, sinó del món, i després perquè és el país d’Europa que dedica menys ajuts a la família i als fills.

Aquesta mancança es fa palesa d’una manera espectacular en els dos projectes de futur oficials que s’han posat sobre la taula. Un, català, que són les propostes del grup Catalunya 2022 que van ser presentades per la Generalitat, i un altre el molt ambiciós Pla de Recuperació, Resilència i Transformació 2050, presentat per Sánchez.

En el projecte català no hi ha cap referència a polítiques familiars relacionades amb la descendència, ho ignora completament. Hi ha poques referències a la família, però que són d’aspectes molt col·laterals i que en tot cas no expressen cap política concreta. Menys accentuat, perquè és molt més extens el text, però una cosa semblant succeeix amb el pla espanyol en el qual sí que hi ha una mesura concreta relacionada amb la compensació a través de les pensions de la maternitat, però sense establir, a diferència d’altres projectes, cap cost.

D’altra banda les polítiques familiars que s’apunten tenen més a veure amb projectes específics, com la perspectiva de gènere o les famílies monoparanetals, que amb el problema que la gent no té fills o en té molt pocs o els té molt tard, amb un afegit que, sovint, quan en tenen aquest emparellament es trenca aviat i per tant un percentatge important d’aquests menors es troben vivint en famílies desestructurades, monoparentals, amb les conseqüències que això comporta pel seu ple desenvolupament. Aquest problema és més accentuat a Catalunya on quasi la meitat dels fills han nascut fora del matrimoni, o bé de mares solteres o més majoritàriament de parelles de fet, que estadísticament tenen escassa durada amb una mitjana inferior als 5 anys. La imatge de tot plegat és que no només hi ha poca descendència, sinó que part  la que hi ha la fem créixer en condicions desfavorables per al seu desenvolupament educatiu.

La població espanyola pel que fa a naixements és clarament decreixent i de manera accelerada. Si el 2010 van néixer a Espanya 486.575 persones, el 2020 van ser 339.206. És a dir, 140.000 menys, pràcticament un 25%. Això fa que des del 2015 la diferència entre naixements i mortalitat sigui negativa amb un fort impacte el 2020 quan van morir 153.167 persones per efectes de la pandèmia, el triple que l’any anterior. Però és molt difícil que es pugui estimular la decisió de tenir fills si tot juga en contra.

La famosa bretxa salarial entre homes i dones és en realitat una bretxa maternal, perquè al llarg de la vida laboral no és que les dones cobrin menys que els homes que duen a terme tasques equivalents, sinó que és a partir de la maternitat i quan es reincorporen que es produeix el lògic decalatge. Molt recentment un estudi realitzat a Espanya per l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones, demostra que les universitàries al cap de 3 i 10 anys d’haver-se llicenciat no presentaven diferències salarials entre homes i dones i que aquestes augmenten 20 anys després de graduar-se, és a dir, amb posterioritat a la maternitat. Malgrat aquest fet evident, els poders públics, les elits culturals i econòmiques sempre parlen de la bretxa de gènere com si hi hagués discriminació entre home i dona, quan en realitat és una discriminació contra la mare, que tindria una bona resposta en les polítiques que permetessin compensar aquest decalatge de la maternitat. Però no hi són. No hi són ni s’esperen. I aquest és un forat d’efectes terribles.

Però, encara funciona un segon factor perpetuat poderosament sobre la gent jove. En el V Foro Stop Suicidio Demográfico organitzat per l’Asociación de Famílias Numerosas de Madrid, amb dades de la Fundació pel Renaixement Demogràfic, s’afirmà que el 40% dels joves no estan disposats a tenir fills, és a dir, hi ha una cultura absolutament adversa a la maternitat. Aquest fet es fa palès per exemple en el tipus d’educació sexual que s’imparteix a les escoles, en les quals l’embaràs és tractat com una malaltia de transmissió sexual, la seva única significació radica en evitar que es produeixi. És evident que l’adolescent educat amb aquest judici difícilment pot veure en la maternitat una font de realització personal.

Per raons ben poc comprensibles des del pensament il·lustrat, el progressisme del nostre país té una forta vessant antifamilia i antinatalitat, i aquest mal social el pateix també d’una manera descarada el mateix independentisme, quan precisament hauria de promoure el contrari, i no per una mesura xovinista, sinó de pròpia supervivència de la comunitat nacional que vol defensar, com fan països com França o Suècia, per citar-ne dos, que aboquen més recursos a facilitar que les parelles puguin tenir fills amb la facilitat més gran possible.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Creus que el Govern Català està gestionant bé la pandèmia?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú