La UE ha sabut reaccionar adequadament i ha aconseguit mantenir un grau d’unitat admirable al llarg de les seves tres darreres grans crisis: Brexit, covid i invasió russa d’Ucraïna.
El 31 de gener de 2020 -dia en què el Regne Unit va abandonar definitivament la UE i es varen diagnosticar els primers casos de la covid a Itàlia- és considerat per molts analistes com una data simbòlica que podria marcar el començament d’un nou rellançament del projecte europeu.
La història ja ha dictat el seu veredicte sobre l’error comès pels britànics en renunciar no solament al Mercat Interior Únic sinó també a la versió més dinàmica i admirable de la seva història. El recent Acord Marc de Windsor entre la UE i el Regne Unit sobre el Brexit, signat el 27 de febrer, reconeix l’error i assenyala l’inici d’una nova fase d’atansament dels britànics cap a Europa.
La pandèmia ha reforçat la UE en diversos fronts: un ambiciós programa de solidaritat i modernització vehiculat a través dels fons Next Generation EU, una integració monetària més sòlida que ja no exclou l’emissió massiva de bons comunitaris (per primera vegada) i un exitós programa conjunt de vacunació, malgrat les febles competències de Brussel·les en matèria de salut.
Ara fa un any, de la nit al dia, els bombardejos russos sobre Ucraïna van obligar la UE a fer una cosa que sempre se li havia resistit: ensenyar les dents i exercir no només com a poder tou (soft power), propi d’una potència econòmica i comercial que defensa els drets humans al món, sinó també com un poder dur (hard power). La UE ha fet passos fins ara impensables per ajudar un país veí a resistir una agressió que és sentida com a pròpia.
Tots aquests esdeveniments -Brexit, covid i guerra d’Ucraïna- han posat a prova la cohesió de la UE i aquesta n’ha sortit reforçada. El mecanisme estímul-resposta ha funcionat. Però també qüestionen la idoneïtat dels instruments dels quals disposa la UE per afrontar cada una d’aquestes grans crisis.
És ben sabut que Jean Monnet ja va avisar que la integració europea es faria “a cops de crisi“ i que “seria el resultat de les solucions donades a cadascuna de les crisis afrontades“. L’última de les esmentades, la guerra d’Ucraïna, està obrint una veritable oportunitat per a Europa. Aquesta crisi mostra de manera nítida la necessitat de disposar de polítiques veritablement europees en quatre àmbits en els quals, fins avui, els avenços han estat molt tímids: polítiques exteriors, defensa, energètica i migratòria. En tots aquests àmbits, la resposta de la UE a la crisi ucraïnesa seria més àgil i efectiva si disposés de polítiques pròpies.
No ha estat necessari canviar els tractats europeus per decidir compres conjuntes d’armes per donar-les a Ucraïna a través de la Facilitat Europea per a la Pau, un instrument pensat per ajudar països tercers llunyans fonamentalment amb equipament no letal. Ja són 3.600 milions d’euros els invertits a través d’aquesta plataforma. S’ha donat formació militar a més de 15.000 soldats ucraïnesos. Els pressupostos nacionals per a defensa s’han disparat. Els tancs comencen a arribar a Ucraïna i ja es parla d’enviar avions de combat.
Veiem la defensa europea en acció. Sobre el paper, continua essent una competència nacional, però el ferm consens sobre la resposta europea a la guerra ha fet que n’hi hagués prou de basar-se no en tractats, sinó en una cosa que no sempre hi ha hagut en altres ocasions: la voluntat política.
L’OTAN no havia estat mai tan rellevant des del final de la Guerra Freda
La cooperació de la UE amb l’OTAN, organització militar dominada pels Estats Units, ja no és una opció, sinó una obligació, per fer més eficaç el suport a Ucraïna. Finlàndia i Suècia, fins ara neutrals, han demanat d’ingressar a l’Aliança atlàntica. El que ha obtingut Putin no ha estat “la finlandització d’Europa“, com pretenia, anticipant una resposta apàtica al seu atac d’Ucraïna, com va passar el 2014, sinó una “organització d’Europa“, com va dir el president Biden. L’OTAN no havia estat mai tan rellevant des del final de la Guerra Freda. La seva “mort cerebral” denunciada pel president Macron és cosa del passat.
Putin es va equivocar pensant que la unitat europea es trencaria aviat. El consens sobre la resposta europea a la guerra, apuntalat per la decidida reacció de l’Administració Biden, ha permès a la UE tirar endavant, per unanimitat, deu rondes de sancions contra Rússia. Són les sancions més fortes que la UE hagi adoptat mai.
Se sabia que no tindrien efecte de cop, però la resiliència inicial de l’economia russa, ajudada pels preus desorbitats de l’energia els primers mesos del conflicte, van sorprendre la UE, que es reafirma en l’estratègia. “Les sancions són un verí d’acció lenta com el que està fet a base d’arsènic. Tarden a fer efecte, però en fan, i de manera irreversible“, ha afirmat l’Alt Representant de la UE en afers exteriors i defensa, Josep Borrell.
Les mesures restrictives, incloent-hi un pacte amb el G-7, que ha posat un límit al preu del petroli rus, estan sembrant el camí per a canvis estructurals bilaterals. El concepte de seguretat econòmica cada vegada cobra més rellevància. La desconnexió amb Rússia va més enllà de l’energia, el principal terreny de batalla econòmica aquest any, que ara per ara s’ha tancat amb una (cara) victòria per a la UE.
Cada nou paquet de sancions ha estat més difícil d’aprovar que l’anterior.
Encara que absolutament aïllat, Viktor Orban és l’únic aliat que li queda a Putin a la UE. És una altra de les conseqüències de la guerra: la invasió russa d’Ucraïna ha engegat en orris l’anomenat Grup de Visegrad, format per Hongria, Polònia, Eslovàquia i la República Txeca.
La proximitat entre Orban i Putin es va convertir en insuportable per a aquests països, en especial per a Polònia, el país que ha assumit el lideratge del bloc de l’est en totes les qüestions relacionades amb Ucraïna, omnipresents, d’altra banda, en tots els aspectes de l’agenda europea.
Aquesta realitat també és part del nou paisatge europeu: el centre de gravetat de la UE ha pivotat i s’ha traslladat a l’est.
Entre les conseqüències d’aquest canvi, una relació més tensa en l’eix francoalemany, que, tot i això, es va poder posar d’acord en la decisió de reconèixer Ucraïna i Moldàvia com a candidats a la UE. És probable que el desembre d’enguany la UE faci bona la rebuda que va donar al president Zelenski a Brussel·les, quan li va donar la benvinguda a “casa“ i accedeixi a obrir negociacions d’adhesió.
Val a dir que la crisi d’Ucraïna també s’hauria d’aprofitar per acabar alguns dels projectes europeus que s’han quedat a mig construir.
La unió monetària d’Europa, la zona euro, és encara un edifici inacabat que es podria enfonsar si és sotmès a un temporal econòmic similar al que vam patir fa una dècada (la crisi de l’euro, any 2010 i següents).
Això podria passar perquè l’economia europea està subjecta a un triple xoc: un encariment substancial de les matèries primeres, una pujada molt forta dels tipus d’interès i un gran augment del deute públic, a conseqüència de les emergències dels darrers quinze anys. La UE s’ha construït sempre utilitzant la integració econòmica com a instrument per aconseguir augmentar el grau d’unió política. El cas de l’euro n’és un exemple paradigmàtic.
En les fases inicials de la integració, aquesta estratègia ha funcionat satisfactòriament. Tanmateix, la unió monetària comporta un nivell econòmic tan extraordinari d’unificació que és impossible que no vagi acompanyada de més unió política.
A més, la política monetària única només pot funcionar bé si la política fiscal del conjunt de la UE és una política d’estabilitat i control del dèficit i del deute. Això exigeix una intromissió efectiva en les polítiques pressupostàries dels Estats membres que únicament és possible amb la corresponent pèrdua de sobirania dels seus respectius Parlaments.
Una unió monetària incompleta no és un problema greu en condicions normals però sí en períodes de fortes convulsions financeres.
El sotrac que suposa la forta i ràpida pujada de tipus d’interès per lluitar contra la inflació pot portar-nos de nou a moments de molt estrès. Si aquest fos el cas, trobarem a faltar no haver aprofitat la crisi ucraïnesa per acabar del tot l’edifici de l’euro. Cal atorgar poders addicionals a les autoritats europees per garantir una política fiscal estable i sostenible dels Estats Membres.
Tal com recomanen acreditats especialistes, el repte que planteja la guerra d’Ucraïna s’ha de veure com una oportunitat per avançar en la integració de les polítiques més directament afectades, com defensa i energia, però també per aprofundir en una política fiscal més unificada que complementi i consolidi l’actual unió monetària.
Una unió monetària incompleta no és un problema greu en condicions normals però sí en períodes de fortes convulsions financeres Click To Tweet
Loading ...
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,