Racionament de l’aigua i ineptitud dels governants

Llegeixo el que diu Josep Miró en aquest digital “hi ha aigua, el que no hi ha són bons polítics”, i hi estic d’acord. El racionament de l’aigua a tot Catalunya i molts llocs d’Andalusia és el fruit de la passivitat dels governants, a no evitar que una gran part (es diu que fins i tot la meitat) de l’aigua es perdi en la conducció per les canonades, i en un ús poc sostenible de l’aigua per a consum agrícola i ramader.

L’estat d’emergència actual i racionament de l’aigua és senyal de la ineptitud dels governants, que es limiten a confiar que la pluja caigui del cel on nosaltres volem que plogui, en lloc de posar intel·ligència a aprofitar l’aigua de pluja allà on cau.

Mentrestant, a Catalunya els polítics pensen en la independència, per una banda, i de l’altra demanen el transvasament d’aigües des d’Aragó o que la portin de Sagunto, cosa contradictòria per a un país que se sent independent, i que en realitat està pendent de la solidaritat d’altres autonomies. No seria millor focalitzar-se en les necessitats reals?

El focus dels governants s’ha de posar on són les necessitats principals del país, començant per les bàsiques com són l’aigua, que és vida. Amb la sequera que hi ha des del 2018 hi hagut temps per poder fer infraestructures, i si on plou no hi ha embassaments, doncs fem-los, en lloc d’esperar el sant adveniment… com se sol dir: “a Déu pregant i amb el mall donant”.

Es dediquen milions d’euros a la publicitat i campanyes de sensibilització per estalviar aigua, però això no tapa els forats de les canonades, una tasca oculta que no dona visibilitat als polítics; a més, no n’hi ha prou de portar aigua dels pantans que recullen aigua de pluja, sinó que el subsol és ple d’aigua, com a Líbia que van resoldre el problema de falta absoluta d’aigua al mig del desert, traient-la de les bosses d’aigua que té el subsol.

Hi ha un llibret famós: “Qui s’ha endut el meu formatge?” que parla que abans que arribi la crisi, cal cercar una altra manera de resoldre la qüestió; hem vist arribar la crisi de l’aigua des de fa anys, i hem mirat cap a una altra banda en lloc de buscar altres fonts d’obtenció d’aquesta aigua vital per a tothom. Només cal mirar la història, per veure que hem tingut cisternes fins al segle XX quan s’ha monetitzat l’ús de l’aigua amb impostos (també amb més higiene, però no s’ha de reduir l’ús a fi que tota aigua pagui impostos).

La costa catalana té dèficit d’aigua i reduir la llera dels rius causarà un desastre ecològic. La costa de Màlaga tampoc té aigua. Les reunions polítiques de cara a la galeria no resolen el problema, és una visió de catets que pensen quedar bé avui, però no fan plans eficients per al demà: en què pensen els governants? Posar l’interès en polítiques d’ideologies partidistes, buscar aplaudiments d’avui per a demà, ni té arrels ni hi haurà fruits.

És cert que una educació per a l’ús de l’aigua domèstica és important, però no crec útils els 2.000 milions d’euros que la Generalitat de Catalunya s’ha gastat a la darrera campanya publicitària per conscienciar els ciutadans a gastar menys, i està bé la conscienciació i educació, però no només en l’ús domèstic, sinó també en altres camps.

Hi ha maneres de treure més rendibilitat a l’aigua, a banda del que hem dit ja sobre l’estudi de l’aigua del subsol:

1.En agricultura, fer un reg sostenible, ja que es rega a manta en un gran percentatge: una agricultura més eficaç, sostenible i competitiva donaria el doble de l’aigua que ara passa pels rius. A Almeria van ser pioners del reg sostenible, i implementar aquestes formes amb ajudes oficials és molt més útil que fer publicitat de milers de milions d’euros, però millor estaria fer una mica menys d’autopropaganda i resoldre el problema gros. En realitat l’aigua es gasta sobretot en agricultura i ramaderia. Implementar sistemes de reg per degoteig o aspersió per reduir el malbaratament d’aigua; utilitzar tecnologies de sensors per monitorar la humitat del terra i aplicar aigua de manera precisa. Practicar la rotació de cultius per millorar l’eficiència en l’ús de l’aigua i optar per cultius resistents a la sequera. Emprar pràctiques agrícoles que redueixin l’evaporació del sòl i conservin la humitat; i cobrir el sòl amb materials orgànics o tècniques de cultiu mínim. Per exemple s’ha vist que és molt més eficient l’oliverar si té herba i no deixar el terra pelat com s’acostuma a fer. A més, instal·lar sistemes de captació d’aigua de pluja per reutilitzar en reg és bàsic.

2. Ramaderia, gestió eficient de l’aigua potable: implementar abeuradors eficients que redueixin el malbaratament d’aigua; monitorar i reparar fuites en sistemes de subministrament d’aigua; pasturatge rotatiu per mantenir la qualitat de la pastura, i maneig de la pastura per evitar la sobreexplotació dels recursos hídrics; reutilització d’aigües grises (tractar i reutilitzar aigües grises per a tasques com neteja o reg).

3. Optimitzar la conducció de l’aigua, en primer lloc, arreglar les conduccions, ja que a Catalunya es reconeix que hi pot haver pèrdues de fins a un 50%.

4. Instal·lar dispositius de baix flux a aixetes i dutxes és útil, però considerar la instal·lació de sistemes de recol·lecció d’aigua de pluja per a ús domèstic és molt més eficient.

L’aigua de pluja no cau on són els pantans, es tracta d’aprofitar-la com sempre s’ha fet: fer cisternes per arreplegar-la. L’aigua de pluja ha estat aprofitada sempre, per a les necessitats humanes, agrícoles i ramaderes, amb l’ús de pous i cisternes fins al segle XX.

És lògic que es reguli el consum humà d’aquestes aigües quant a salut pública i cura de les capes freàtiques. Però no em sembla raonable que la motivació només sigui permetre a les institucions públiques monopolitzar els impostos de l’aigua, per recaptar més, a costa que no hi hagi aigua utilitzable per a consum humà.

Quan falta l’aigua convé tornar a aquesta saviesa popular de les cisternes: l’aigua és vida, i quan falta tots ho notem. Tornem a la restricció en algunes llars espanyoles, en litres d’aigua o aigua a determinades hores, com les que hem viscut en sequeres semblants.

Però quan l’aigua no falta, com aquests dies de pluja, sinó que no s’aprofita de manera adequada, ens hem de plantejar allò de què si volem resultats diferents, hem de fer coses diferents.

Els pantans no són suficients per recollir prou aigua, en algunes conques, ja que hi ha moltes més conques sense pantans, és a dir, el problema actual és que l’aigua no cau “on nosaltres volem per recollir-la”. Aleshores, el més lògic és “recollir-la on cau l’aigua”: elemental!

A més hi ha molta més gent que fa anys, i lògicament si en lloc de posar més embassaments es treuen pantans, hi haurà menys aigua. Van semblant insuficients els pantans, a més de les limitacions que té (omplert de sediments, impedir la llera natural, etc.). La dessalinització d’aigua del mar té un cost més elevat.

L’aigua de pluja té moltes qualitats. Es pot fer servir per a tot tipus de consum, lògicament amb el tractament adequat si es fa servir per al consum humà.

Des de l’antiguitat, s’ha recollit en dipòsits, anomenats aljubs o cisternes, a Granada es poden veure al barri de l’Albaicín, i és una experiència que tots tenim, ja que des de petit he vist com l’aigua de les teulades de casa meva anava a parar a una cisterna que permetia regar l’hort i donar beguda als animals. Fins i tot als llocs alts com els castells he vist el mateix: sota el pati d’armes, hi havia la cisterna que recollia les pluges caigudes a tota la superfície del castell.

Llegeixo que a Gibraltar, on no hi ha rius ni fonts propis, els vessants de la roca lliscaven l’aigua de pluja a uns enormes dipòsits soterrats. Penso que no només es pot fer de manera individual, a cada casa o comunitat de propietaris, sinó que també es podria fer a nivell de municipis, de manera adequada a les necessitats de cada lloc: sota unes instal·lacions comunes (camps esportius, pàrquings…) podria haver-hi un dipòsit que reculli aquestes aigües.

En resum, es poden fer a nivell personal, a les cases o municipal i comarcal, sota infraestructures com ara aparcaments, camps de futbol, etc. L’aigua cau però se’n va fins i tot en rieres fent més mal que bé, perquè no la sabem aprofitar.

Es tracta de tenir una cultura de captació d’aigua de pluja per no tenir escassetat els mesos que no n’hi ha. A Mèxic ja estan aplicant aquesta saviesa. A Alemanya no hi havia aquesta tradició, però centenars de milers d’habitatges ja gaudeixen d’equips de recollida d’aigua. A Espanya ara estem a la cua dels països europeus en aquest aprofitament d’aigües pluvials. I convé que hi hagi intel·ligència creativa en lloc de victimisme i queixes inútils degudes a un procés de desertització d’Espanya i augment d’habitants. En resum, es tracta de posar d’acord enginyers i altres tècnics per aprofitar la quantitat d’aigua ingent per adequar-la a les necessitats, amb diners públics i inversions privades.

5.Reciclatge de l’aigua, ja que no desapareix un cop l’ha consumida la terra o la persona, sinó que en canvia l’aparença. Optimitzar l’ús de l’aigua després de la seva utilització en activitats com l’agricultura, la ramaderia o l’àmbit domèstic és crucial per a la sostenibilitat del recurs: implementar sistemes de reciclatge d’aigües grises per a usos no potables, com ara reg de jardins o descàrrega de vàters. Investigar tecnologies de tractament d’aigües residuals és fonamental per a la seva reutilització en activitats no potables.

6. Polítiques governamentals adequades que promoguin la conservació de l’aigua és també important. En lloc de destinar milers de milions de fons europeus a una informatització de sectors que encara no són capaços d’assumir aquests canvis tecnològics, em sembla més necessari dedicar fons perquè s’implementin les tècniques agrícoles i ramaderes sostenibles per al consum de l’aigua dites més a dalt. Complir regulacions ambientals relacionades amb l’ús de l’aigua és avui dia prioritari.

Alhora, cal estar al corrent de les últimes tecnologies de conservació de l’aigua i adoptar aquelles que siguin apropiades. Implementar estratègies pot fer que pas a pas es maximitzi l’eficiència d’aquest bé tan vital com és l’aigua.