En plena segona o tercera onada de calor, perquè ja hem perdut el compte, la política espanyola no se’n va de vacances i manté una activitat equivalent a l’energia que carrega l’atmosfera i que facilita un estiu d’incendis forestals extraordinaris; sobretot, en el camp socialista. En el popular encara han d’estar meditant com han permès un debat de “l’Estat de la nació” sense estat de la nació.
El preludi de vacances ha quedat lluït per l’anunci del, de moment, racionament voluntari de l’energia dictat per la Comissió Europea i establert en un 15%, amb l’anunci que és possible que la mesura es transformi en obligatòria. És clar que per això cal que prèviament tots els Estats membre s’hagin posat d’acord, i de moment no és el cas de Portugal, Polònia i Espanya, que ha reaccionat amb una duresa insòlita per boca de Ribera, la ministra de la Transició Ecològica. Al seu rerefons es perfila la por del Govern que interpretin el seu europeisme i atlantisme com un estrènyer-se el cinturó en una situació que ja és francament difícil.
L’escenari europeu es complica encara més per la dimissió del primer ministre italià Draghi i la possibilitat d’unes eleccions anticipades a l’octubre, que en definitiva és el que desitgen els partits de dretes, als quals, ara com ara, les enquestes els atorguen la victòria. La guerra d’Ucraïna ens està fent molt de mal, un de més visible i un altre de més ocult, però no menys tangible, el de les quantioses ajudes econòmiques en armament que rep aquell país, sobretot, dels Estats Units, però també de la Unió Europea. De fet, ja significa de l’ordre del 40% del pressupost militar de Rússia. Són molts diners i moltes dificultats econòmiques per als europeus, sense que les anunciades contraofensives que explica Zelenski es vegin reflectides, més enllà de les paraules, en avenços territorials.
Tot això arriba en un moment que troba el PSOE sumit en una profunda reorganització. La retirada forçada d’Adriana Lastra i Dolores Delgado no són fets menors, encara que la primera hagi trobat un substitut fàcil amb García Ortiz, el segon d’abordo de Delgado i també fidel intèrpret de les necessitats del Govern. D’aquesta banda, l’únic que es pot apuntar és la continuïtat del malestar dels fiscals, com ha expressat per boca de la presidenta de l’associació majoritària Cristina Dexeus. Molt més enrenou ocasiona el cas de Lastra, perquè és possible que doni lloc a una completa remodelació dels principals dirigents i portaveus del partit al Senat i al Congrés. Cal veure-ho, però tots els rumors assenyalen la tornada de l’incombustible Patxi López, l’avanç de posicions d’Antonio Hernando i Óscar López, potser més responsabilitats per a Pilar Alegría, la ministra d’Educació que, de passada, si fos així, es trauria de sobre la patata calenta del nou curs escolar, el primer de la llei Celaá, que posarà el sistema potes enlaire. Potser, més enllà de tot això, es produeixi ara o al començament de setembre, una remodelació del Govern. La fragilitat de la situació ve determinada pel fet que l’actual govern i la direcció del PSOE són molt recents, tenen un any de vida. Potser el problema no és tant d’aquests personatges, que certament no tenen res de brillants, com del mateix Sánchez, encara que això, és clar, difícilment ho pot reconèixer ell mateix.
Per constatar la debilitat política de Sánchez només cal acudir a la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques de Tezanos. El 70% dels enquestats afirma que Sánchez no inspira cap o poca confiança, per un 61% el partit de l’oposició. Només un 29% té molta o força confiança en Sánchez, per un 35,5%, que afirmen el mateix de l’oposició. Sobre la preferència de ser president del Govern, no hi ha pràcticament diferència entre Sánchez i Núñez Feijoo, només 1,3 punts percentuals, una magnitud que queda pràcticament absorbida pel marge d’error de l’enquesta. Que avui un president en exercici empati amb el candidat de l’oposició, que s’acaba d’estrenar al càrrec, no és sens dubte un bon signe. A tot això, se li afegeix que Núñez Feijoo avantatja en qualificació d’1 a 10 Sánchez d’una manera clara, 4,89 per al primer, i només 4,33 per al segon. El PSOE té un problema en el mateix president del Govern.
La informació que l’ingrés mínim només cobreix el 20% de les famílies amb risc de pobresa i que l’ajuda social arriba només al 57% del pressupost, és una galleda d’aigua freda al discurs social del Govern, perquè fa temps que es critica aquesta inoperància pràctica de l’ajuda sense que se li posi remei, i més aviat sembla que una vegada anunciada la mesura i obtingut l’efecte propagandístic consegüent, el seu compliment importa poc i sobretot perquè a més genera un estalvi a les arques públiques.
L’anunci per part de la banca de les condicions del crèdit a empreses i llars crea unes males perspectives, fins i tot abans de l’estiu, i assenyala la desconfiança de les entitats bancàries en el futur a curt termini
És clar que no tot són males notícies per al govern, per fi Escrivà ha aconseguit el pacte amb els autònoms perquè la cotització s’ajusti més als seus ingressos. És un objectiu perseguit de sempre, però que fins ara no s’havia aconseguit, i que, juntament amb inconvenients, perquè tota novetat sempre en té, cal afegir que l’acord estableix a més una millor redistribució de les cotitzacions, dotant d’una proporcionalitat més clara al sistema.
Aquest és l’esbós del panorama quan entrarem a l’última setmana de juliol. Alguns d’aquests vectors, sobretot els relacionats amb Europa, poden multiplicar els problemes fins i tot abans d’una tardor que tothom perfila amb tints més aviat negres.
Loading ...
