L’origen de la guerra d’Ucraïna és una evidència. Una agressió russa pèssimament calculada i pitjor realitzada, contrària al dret internacional i a les més elementals normes de convivència. Tot això ja ho sabem.
També sabem que Rússia té una altra perspectiva del tema que, hi estiguem o no d’acord, no es pot arraconar. La revista Time, gens sospitosa de russòfila, publicava un reportatge en el qual es preguntava per què occident no havia escoltat abans a Rússia. I recordava que el 1992 el ministre de relacions exteriors rus Andréi Kozyrev, ja va advertir que si occident continuava atacant els interessos vitals russos i ignorant les seves protestes, s’acabaria produint algun dia una reacció perillosa.
Cal recordar que Kozyrev va ser el ministre de relacions exteriors més prooccidental i liberal que Rússia ha tingut des de la destrucció de l’URSS. Ieltsin, un president que va assumir de bon grat la bona relació amb occident, ja va anunciar que estava en contra de l’expansió de l’OTAN a la dècada dels 90, malgrat els compromisos adquirits per part occidental que no s’actuaria en aquest sentit. Malgrat tot, Rússia va acceptar sense fer-ne un problema especial que els antics satèl·lits soviètics a l’Europa central formessin part de l’Aliança Atlàntica, si bé els comentaristes russos de l’època, inclosos els liberals, van assenyalar que una oferta d’integració a l’OTAN de Geòrgia i Ucraïna generaria un conflicte amb occident i un greu perill de guerra.
Per tant, no hi ha res d’extrem o extraordinari en l’actitud russa actual. És la conseqüència de tot un procés d’ignorar durant 3 dècades les reiterades protestes i advertiments russos.
Per a Rússia, Crimea és inqüestionablement part del seu país i és l’única base militar que té la flota russa a Sebastòpol per accedir al Mediterrani. També Rússia ha vist amb recel com el nacionalisme ucraïnès ha actuat per liquidar la cultura i l’idioma rus, que són propis d’una part d’Ucraïna. Però això no es té prou en compte tampoc. Ucraïna, des del punt de vista nacional, està configurada per dues comunitats, una de llengua ucraïnesa que mira sobretot a Europa i una altra de llengua russa que ha mantingut els seus vincles culturals i econòmics amb Moscou.
En aquest escenari l’única resposta que sembla que és capaç de donar la UE és mantenir una guerra de desgast contra Rússia a canvi de la sang i destrucció ucraïnesa. Aquest és el camí que segueixen el president Biden i la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen. Però, a on ens du aquest recorregut? A empènyer més i més Rússia cap a la Xina, un fet absolutament indesitjable per a Europa, a crear un antagonisme històric entre aquest país i aquella cultura i Europa, a la destrucció humana i material d’Ucraïna i al conflicte intern i creixent a la UE perquè els ciutadans es van fatigant amb la informació dirigida que té com a únic objectiu que paguem els costos d’aquesta guerra amb els diners recaptats i encara més amb les dificultats econòmiques que està provocant sobre Europa.
Hi ha veus autoritzades que demanen un altre camí i una altra solució. Una d’elles és la del sociòleg i intel·lectual francès Edgar Morin que suggereix com a solució per fer la pau, que Crimea sigui russa, Odessa i Mariúpol ports francs i que el Donbàs estigui sota un condomini industrial en el qual participin tant Rússia com la UE.
Europa hauria de cercar amb la seva pròpia experiència la perspectiva necessària per resoldre aquest conflicte i en aquest sentit hauria de recordar dues coses molt importants. Primera, va ser la reconciliació i la reconstrucció comuna, especialment entre França i Alemanya, la que va permetre el floriment de l’actual Unió, malgrat les guerres que s’havien produït i la sang vessada. I això ho va fer poc després que hagués finalitzat la més destructiva de totes, la II Guerra Mundial.
L’altre fet que hauria de recordar occident és que la sang que van vessar els britànics, francesos i portuguesos per defensar el seu imperi quan s’ensorrava, en ple segle 20, és un precedent que no està tan lluny del que passa avui entre Rússia i Ucraïna. Només cal recordar la guerra d’Algèria i posar-se en lloc del poble algerià per constatar que d’agressions injustificables se n’han produït a tot arreu i que en aquest sentit occident no és un exemple. En tot cas ho és per la forma com posteriorment ha construït la concòrdia i la pau, i aquesta visió és la que hauria d’aplicar a l’actual conflicte, i dissortadament no ho fa.
