Durant l’última dècada, Espanya ha experimentat un notable creixement econòmic en termes absoluts, destacant-se per sobre de la mitjana de la Unió Europea. No obstant això, la realitat darrere d’aquestes dades amaga un fenomen preocupant: el retrocés relatiu d’Espanya en termes de renda per càpita, un indicador clau que mesura amb més precisió el benestar real dels ciutadans.
Després de la crisi financera global del 2008, Espanya va iniciar una recuperació econòmica que va permetre superar anys difícils marcats per taxes d’atur rècord i contracció econòmica. Des del 2010 fins al 2020, l’economia espanyola va mostrar un creixement sostingut, impulsat per reformes estructurals i ajustos fiscals que van aconseguir revitalitzar sectors clau com el turisme, la construcció i les exportacions. No obstant això, aquest creixement absolut, expressat en termes de PIB total, no s’ha traduït en una millora equivalent en termes de benestar individual.
La renda per càpita espanyola, que se situa actualment entre el 90% i el 95% de la mitjana europea, mostra que el país continua endarrerit en comparació amb economies líders com Luxemburg, Irlanda o Dinamarca, els nivells dels quals superen àmpliament la mitjana europea. Aquest endarreriment no només persisteix, sinó que s’agreuja si observem les dinàmiques recents. Països més petits com Xipre, Malta i Eslovènia, que històricament se situaven per sota d’Espanya, han avançat a un ritme superior en termes de renda per habitant, superant així el país ibèric en els rànquings europeus.
Fins i tot dins dels últims cinc anys (2018-2022), període caracteritzat per una certa estabilitat econòmica a Espanya, la posició relativa del país en el rànquing europeu s’ha mantingut pràcticament invariable al voltant del lloc 17. Tot i que l’economia espanyola ha continuat creixent en termes absoluts, altres estats europeus han estat més exitosos a l’hora de millorar la productivitat, la innovació i, sobretot, de traslladar aquest creixement econòmic a una millora directa en les condicions de vida de la seva població.
El cas comparatiu amb Itàlia és particularment il·lustratiu. Encara que el 2017 Espanya va arribar a igualar o fins i tot a superar lleugerament Itàlia en termes de renda per càpita ajustada per Paritat de Poder Adquisitiu (PPA), dades més recents mostren que aquest avantatge va ser momentani. Des de llavors, Espanya ha tornat a retrocedir, situant-se novament per darrere d’Itàlia. Aquesta involució reflecteix com, malgrat el creixement agregat del PIB, Espanya no està sent eficaç a l’hora de consolidar millores sostenibles en la capacitat adquisitiva real dels seus ciutadans.
El contrast entre l’evolució del PIB total i la renda per càpita revela amb claredat que el benestar real d’una societat no es pot mesurar únicament mitjançant indicadors de creixement absolut. És fonamental avaluar com es distribueixen aquests ingressos i en quina mesura contribueixen a millorar la qualitat de vida individual. Mentre que el PIB total pot augmentar gràcies a factors com la immigració, l’increment del consum públic o un auge conjuntural en sectors econòmics específics, la renda per càpita reflecteix de manera més fidel si el creixement beneficia efectivament el conjunt de la població.
En definitiva, si Espanya aspira a avançar veritablement en benestar social, és imprescindible posar atenció no només al creixement econòmic agregat, sinó especialment a les polítiques públiques i econòmiques capaces d’elevar de manera real i sostenible la renda per càpita dels seus ciutadans, evitant així retrocedir en termes relatius dins l’entorn europeu.
