La pregunta és necessària. Primer perquè són molts i molts diners. Recordem-ho perquè potser no tenim una consciència exacta de la seva magnitud.
Sumem. Del mecanisme de Reparació i Resiliència estan venint 77.000 milions d’euros a fons perdut, més una xifra que pot superar els 80.000 milions en crèdits sense interès. Cal afegir-hi 2.600 milions dels fons REPowerEU amb l’objectiu d’independitzar-se de l’energia procedent de Rússia abans de 2030. Finalment, cal afegir els 35.000 milions dels fons de cohesió i desenvolupament clàssics.
En total d’aquí al 2026 hauran arribat 115.600 milions d’euros als quals caldria afegir la part del crèdit que s’utilitzi i que té un potencial d’arribar a mobilitzar en total quasi 200.000 milions d’euros, una xifra inimaginable per a unes finances com les espanyoles. De fet, només els fons Next Generation sumen més que tots els fons de cohesió de les tres dècades anteriors. A aquesta abundància de diners, cal afegir-li els recursos propis. El govern Sánchez disposarà de diners com mai per la via dels impostos per la combinació de l’increment de la pressió fiscal i, sobretot, de la inflació.
Tot aquest volum de diners que ha de gastar en el millor sentit del terme l’administració, xoca amb dos fets
Primer que Espanya no ha realitzat mai a temps els fons ordinaris i, per tant, poden haver-hi tots els interrogants del món perquè pugui fer-ho ara amb una xifra molt més gran. Hi ha a més l’antecedent nefast del “pla Ñ” de Zapatero molt menor en la despesa feta i que va significar un desastre perquè en lloc de transformar i multiplicar la inversió va representar malgastar els diners.
El fet que la Moncloa ho centralitzi tot, no hagi volgut cap mena de control d’una comissió parlamentària o hagi delegat en una instància externa com pogués ser l’AIReF o una de nova planta, incorpora més interrogants a la matèria.
Què juga a favor de considerar que les coses s’estan fent bé? Deixant al marge les afirmacions del mateix govern, la garantia principal ve de la Comissió Europea, que ve avalant reiteradament tota la gestió de Sánchez. Però cada vegada hi ha més sospites que la Comissió atorga un tracte de favor o és molt menys exigent que amb altres països. Perquè, en aquells aspectes que pot mesurar objectivament l’avenç, els resultats són molt minsos. D’aquí l’any 2026 s’haurien d’haver de fiscalitzar 1 milió de PIMES, instal·lar 100.000 punts de càrrega elèctrica i rehabilitarà per generar estalvi d’energia 1 milió d’habitatges. Amb les xifres actuals aquests objectius són impossibles, però això no sembla afectar el criteri de la Comissió.
D’altra banda, les reformes compromeses i que van sent elevades per Brussel·les, presenten en realitat molts interrogants pel que fa al compliment dels objectius que pretenen. És el cas de l’equilibri de les pensions. Però és que hi ha altres aspectes que literalment clamen al cel i un d’ells guarda relació amb el moll de l’os de la qüestió, que és la mateixa administració.
Un objectiu fonamental és fiscalitzar-la, però això en si mateix no és una finalitat, sinó un mitjà perquè del que es tracta és que els serveis públics funcionin millor, atenguin millor a les persones, siguin en definitiva més eficients i eficaços. I el primer trimestre del 2023 la dinàmica funciona en sentit contrari. L’administració pública està feta un desastre, el clàssic de Larra “torni vostè demà” s’ha transformat en un bucle digital en el qual els telèfons no contesten i els ordinadors no donen cites per atendre la gent. Hauríem de retrocedir molt en el temps per trobar uns serveis públics més embussats, situació que arriba al paroxisme en el cas de la justícia, on la combinació de vagues, manca de mitjans i incapacitat del govern per abordar la situació està creant uns endarreriments monumentals que afecten la vida de centenars de milers de persones i d’empreses, i bloquegen milions i milions d’euros. L’objectiu no s’està complint en relació amb l’administració i això és claríssim. I el problema no es resol a força de programes informàtics i comprant ordinadors.
D’altra banda, la qüestió no és gastar sinó fer-ho bé. Hi poden haver seriosos dubtes sobre que el que s’està fent es tradueixi en resoldre els problemes estructurals de la nostra economia, que poden resumir-se en l’elevat atur, i especialment l’atur de llarga durada i en els joves, la baixa productivitat malgrat els baixos salaris, que resulta especialment negativa en el factor clau que és la productivitat total dels factors, i el dèficit tecnològic que és una qüestió de la qual se’n parla poc, però que té com a resultat un desequilibri creixent. Si tots aquests problemes no es resolen, el super pla Marshall espanyol haurà servit de poc i haurem perdut una oportunitat històrica.
La inversió comunitària és evidentment un pou d’atracció per proveir inversió privada addicional. El govern parla de multiplicar per 4 cada euro invertit i es posa com a exemple el cas de la gran inversió de Volkswagen amb la planta de bateries de Sagunt. Però, té el correlat de la progressiva reducció de Seat condemnada perquè no produeix cotxes elèctrics. I un substitut, Cupra, de molta menor dimensió que a més ja ha començat ha produir vehicles elèctrics a la Xina.
I encara quedaria en aquest balanç un últim capítol de necessari aclariment. El Mecanisme de Recuperació prohibeix que es produeixi despesa recurrent, però a la vista d’una part de les inversions conegudes, és molt dubtós que aquesta afirmació es pugui mantenir. Si fos així, el que estaria fent aquest pla per a després de 2026 seria augmentar una despesa generadora de dèficit perquè ja no comptaria amb els recursos d’Europa. I això seria l’equivalent a disparar-se un tret al peu.
Loading ...
