Mai com ara els diputats de la primera minoria catalana al Congrés havien estat tan determinants, perquè mai abans havia existit un govern espanyol parlamentàriament tan feble.
Malgrat aquesta situació excepcional, els partits catalans, i en particular el que té més força a Madrid, ERC, no estan fent un ús de la seva força que comporti resultats per a Catalunya. No es tracta només que el balanç que s’ha obtingut fins ara sigui molt pobre, injustificadament pobre, sinó que ni tan sols hi ha sobre la taula per part catalana una agenda prou ambiciosa, a l’alçada de l’oportunitat que s’està vivint.
El cas més clar és la total absència de la reclamació d’un nou sistema de finançament per part del partit del president de la Generalitat. Resulta absolutament incomprensible que, fins i tot la Comunitat Valenciana governada per un socialista, tingui major activitat en la reclamació de la revisió del finançament que el govern català. Perquè, recordem-ho, es tracta d’una actualització del model que hauria d’haver-se fet el 2014. Al ritme actual, passarà una dècada i continuarem sense abordar un dels problemes principals, per no dir el primer, dels que pateix Catalunya.
No ens enganyem, la mare dels ous rau en el finançament que, en definitiva, determina el grau de despesa que pot fer la Generalitat, la seva autonomia real i, per tant, la possibilitat de dur a terme polítiques pròpies, d’autogovernança, en definitiva. Ara ja no valen aquelles falses excuses que es plantejaven quan havíem d’assolir la independència en 18 mesos. Ara no hi ha horitzó ni compromís de cap mena i, en conseqüència, és qüestió de centrar els esforços en allò que és important, decisiu per a Catalunya.
Cap independentista pot argumentar que un millor finançament és perjudicial per al seu ideal, i tots els catalans, tinguin el color polític que tinguin, estaran d’acord que obtenir-lo és un benefici per a tots.
Per tant, en temps de divisions internes, la negociació per un nou model de finançament és un objectiu que ens uneix i ens dota de cohesió política, cosa de la qual no n’estem sobrats.
Perquè tot plegat resulti encara més incomprensible, ERC no només desisteix de posar sobre la taula tan rellevant qüestió, sinó que a més es posa a defensar una mena de LOAPA fiscal que homogeneïtzi determinats impostos. És a dir ERC, s’apunta a una idea centralista en lloc de reclamar tot el contrari, com correspon a la trajectòria dels qui volen més autogovern. Ho fan per “combatre” els èxits de la Comunitat de Madrid, que juga a reduir la fiscalitat. Però el remei des del punt de vista de l’autogovern, que és el que importa, i el que hauria d’importar a independentistes declarats, és pitjor que la malaltia.
És un clamor que ERC al Congrés, al govern de la Generalitat i al Parlament actuï d’una vegada per totes per exigir la negociació del nou model de finançament, utilitzant la seva força que, per una vegada és absolutament superior a la que pot oposar el mateix govern espanyol per impedir la negociació.
Loading ...
