La victòria per un estret marge a Portugal del Partit socialdemòcrata amb aliança amb altres forces menors, incorporarà un nou membre de govern al partit popular europeu (PPE), que és de lluny el que governa a més estats membres. Ho fa de manera recent a Polònia i Luxemburg, també a Grècia i Suècia, Finlàndia, Letònia i Lituània, Croàcia, Àustria, Irlanda i Xipre. S’ha trencat, per tant, el mite dels països nòrdics socialdemòcrates perquè només en el marc de la Unió Europea, Dinamarca està governada per un partit socialista que només ho fa a Alemanya, a Espanya i a Romania, si bé en aquest últim país el president, que pertany al PPE, té atribucions molt importants i és qui assisteix, i no el primer ministre, a les reunions del Consell Europeu.
Per tant, de ser la primera força de govern a Europa, el partit socialista i els socialdemòcrates han anat perdent posicions. Fins i tot, dels quatre estats on governen, dos tenen una situació precària. A Espanya i a Alemanya ho fan en complexes coalicions de govern i en els dos casos l’oposició, segons les enquestes, té clara majoria. Fins i tot en el cas espanyol, on el primer partit en els resultats electorals va ser el Popular, si bé l’aliança de Sánchez amb altres partits li van atorgar la majoria al Congrés, que és el que en definitiva compta.
Previsiblement, les eleccions europees que es produiran a primers de juny consagraran al Partit Popular Europeu (PPE) com la primera força que és, però la idea que es tracta d’un “partit europeu” pot induir a malentesos perquè en el seu si hi ha una gran heterogeneïtat, de manera que és difícil interpretar quina és la seva línia en molts aspectes.
En realitat el PPE va ser la denominació que van assumir els partits democratacristians a partir del 1976. Va ser constitut pels partits d’aquesta naturalesa d’Alemanya i Baviera, els belgues i els flamencs, el cristiademòcrates i Centre Democràtic Humanista, l’irlandès Fine Gael. La democràcia cristiana italiana que ja no existeix, el PP socialcristià i els tres partits d’inspiració cristiana holandesos integrats en la Crida Demòcrata Cristiana.
El precedent d’aquest PPE era la UE de democratacristians constituïda el 1965, que encara tenia com a precedents anteriors els nous equips internacionals de 1947. Aquesta opció demòcrata cristiana no va voler mai formar un únic grup amb els conservadors, malgrat que aquesta era la tesi del partit democratacristià alemany, fortament refusada per la democràcia cristiana italiana, que va aconseguir prevaldre les seves tesis fins que el seu afebliment i liquidació a Itàlia i el convenciment que calia posar fi a l’hegemonia socialista va propiciar la unificació del centredreta europea en la dècada dels 90 i culminà el 2002 amb la fusió del PPE, format per democratacristians i l’anomenada Unió Demòcrata, que estava integrada per partits conservadors, sobretot del nord d’Europa.
Precisament per aquesta raó i per l’esforç que va fer el polític finès, Sauli Niinistö va ser nomenat president honorari del nou PPE. En les eleccions al parlament del 1999, en les quals ja havien anat junts, van obtenir 233 escons per 180 del grup socialista.
Però, és clar, al llarg d’aquest procés s’han acabat integrant idees molt diferents a més de l’evolució que han enregistrat alguns partits. Per exemple, el Fine Gael que governa a Irlanda és definit formalment com un partit conservador i democratacristià, però és un dels impulsors de la legalització de l’avortament en aquest país, del matrimoni homosexual en una campanya impulsada per l’actual primer ministre, que va fer pública aquesta condició, i que ara ha dut a terme un referèndum, en el qual ha estat derrotat, que volia eliminar de la constitució la referència al matrimoni.
Aquesta política està en els antípodes dels populars croates o austríacs. L’avortament és un tema particularment divisiu, però és previsiblement un dels grans temes polítics de l’actualitat, com ho demostra la utilització que en fa Macron.
Però aquesta heterogeneïtat es manifesta també en un aspecte tan decisiu en política com és el de les aliances. Una de les notícies de Portugal és que el guanyador de l’Aliança Democràtica, que és el centredreta portuguès, no vol pactar amb el Chega de la dreta radical. És la mateixa actitud que té la CDU alemanya en relació amb l’Aliança per Alemanya. Però el PP austríac ha governat i governa en aliança amb la dreta radical del seu país, com també és dona aquesta característica a Finlàndia i no diguem ja a Itàlia, on Força Itàlia de Berlusconi, membre del PPE, és una peça de confiança del govern de Meloni dels Germans d’Itàlia.
Per tant, quan es vota a PPE en les eleccions en aquest àmbit, hom no té massa clar què està votant, i això ho exemplifica molt bé la trajectòria diametralment oposada entre la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, i el president del PPE, el bavarès Manfred Weber, que tenen actituds absolutament contraposades, per exemple, en relació amb què fer amb els partits a la seva dreta, especialment amb el grup que encapçala Meloni.
Loading ...
