Jordi Pujol, idees, acció, política. El Llegat (4). Quatre discursos claus per entendre la concepció de Pujol

Hi ha quatre discursos de Jordi Pujol que emmarquen molt bé la seva visió en relació amb Catalunya, Espanya i el seu marc de referència europeu.

El primer és en la seva primera presidència, quan va decidir que el seu viatge inicial a una altra comunitat autònoma seria precisament a Castella i Lleó, el nucli primigeni de la nació espanyola. I com tot, o gairebé tot, amb Pujol, la decisió era molt personal i volia tenir un valor simbòlic. El reconeixement del paper extraordinari d’aquell nucli i la consideració de Catalunya vers Castella.

El viatge el recordo amb molta claredat, perquè hi vaig participar en la seva preparació i realització en el vessant polític com a cap del Servei de Documentació de Presidència, una instància molt particular en aquella Generalitat de 1981, administrativament molt prima per necessitat.

Però, més enllà dels records personals, el que compta són les paraules del president fixades sobre paper, llargament meditades i que tenen un fil conductor: quan s’aprofundeix en el nacionalisme, es troben les arrels comunes. Pujol visita terres castellanes en una època políticament delicada. Fa només 6 anys que ha mort Franco, estem a l’inici d’una complexa transició i Pujol viatja al centre de la cultura nacional espanyola sense amagar el seu pensament sobre Catalunya, i a més ho fa amb gran èxit.

El discurs clau el va formular a un lloc ben emblemàtic, la Universitat de Salamanca el dia 29 de desembre i el fa en resposta a la salutació del rector, que en la seva intervenció ha fet referència als problemes que pot plantejar Catalunya, entre altres qüestions molt més afalagadores de celebració i benvinguda per la seva visita.

I Pujol respon en uns termes que hem de retenir perquè configuren l’actualitat del seu llegat:

“Porque esta realidad nuestra, que es Cataluña y que queremos defender, está inserta- cordialmente- en otra realidad que es España. Y hemos de encontrar, pues, la forma de combinar esta realidad de lengua, de cultura, de conciencia histórica, con esta otra realidad que es España. Este es un objetivo fundamental de la política actual… es un objetivo absolutamente principal a nivel personal.

Y soy un político nacionalista y, sin embargo, estoy aquí intentando hacer comprender que mi nacionalismo llevado de una forma en qué pienso debe y puedo llevarse no es incompatible con este quehacer común español al cual y en el transcurso de mi viaje tantas veces he hecho referencia

Porque pienso, que una voluntad de afirmación hecha desde la superficialidad, desde el reflejo, desde la visceralidad, desde la frustración o desde el resentimiento, puede efectivamente implicar los riesgos a que usted, magnífico señor rector, hacía referencia. Pero esta misma política, hecha desde la profundización de las propias raíces, de la propia identidad, puede servir para unir y unir de verdad, no por imposición, por coacción, por peso político sino realmente por auténtica y profunda convicción. En esta tarea estamos y esto es lo que intentamos hacer”.

Un segon discurs és en un marc molt més oficial i solemne, el del Parlament de Catalunya en la presa de possessió del seu segon mandat (15 de juny de 1984) i quan ha obtingut la primera de les majories absolutes, que anirien revalidant els seus següents dotze anys de presidència de la Generalitat.

En aquest cas, el seu leitmotiv podria resumir-se així: Volem ser protagonistes de la història d’Espanya. Pujol, en el marc del Parlament català, enfoca la seva política futura en aquests termes:

“Necesitamos la autonomía para fortalecer nuestra identidad, lo necesitamos como un país, que constituye un caso muy particular en el conjunto de Europa. No existen demasiados casos como Cataluña y como lo que Cataluña representa en el conjunto de España… por lo que representa de voluntad de combinar afirmación propia y proyección Cataluña hacia afuera y España hacia afuera por vocación y a la vez por capacidad de ser crisol de hombres y de culturas.

Nuestra gran tarea ahora es acabar de definir en colaboración con el Gobierno central cómo será finalmente nuestra autonomía. No es nuestra única tarea, pero es muy esencial no solamente por ella misma sino también por otro gran objetivo: el diálogo y el trabajo en común con el resto del Estado. Desde nuestra identidad plenamente respetada queremos ser protagonistas de primera magnitud de la historia de España…. Nos gustaría poder hacer la aportación de una Cataluña fuerte y segura de ella misma y por tanto generosa, a este diálogo y a este trabajo en común”.

El text combina l’autoafirmació catalana (una “Catalunya forta i segura”) amb la idea molt precisa d’intervenció positiva en la política espanyola. És la versió pujoliana de “la Catalunya endins” i la Catalunya en fora” de Prat i de Cambó.

En aquesta línia, però en un escenari molt diferent, el del  Segon Simposi Internacional sobre temes ibèrics (Zúric 1984), Pujol fa valdre la missió de Catalunya a Espanya, amb “Quatre aportacions que Catalunya pot fer pel progrés d’Espanya”. Pujol sosté que ell defensa els drets de Catalunya i alhora “l’aportació del pes de la nostra personalitat  en el que té de positiu a la construcció de l’Estat i de la realitat del conjunt d’Espanya”. Formula una visió de millora del propi estat espanyol i de la societat espanyola i diu com:

Una, amb la idea d’Europa, promovent que Espanya assumeixi amb plenitud aquest destí, fins i tot, assenyala “acceptant algun risc”. Avui aquest fet està més que consolidat. Ja no hi ha una aportació singular a fer.

La segona aportació és la idea de l’autonomia; no hi hauria hagut tal realitat al nivell que s’ha donat sense l’actitud de Catalunya i el País Basc. La seva utilitat és la d’alliberar  tota una sèrie d’energies, que hi ha en el conjunt d’Espanya, que considera “una societat jove, vital i amb iniciativa”. Avui això ja no és ben bé així pel mateix èxit del desplegament autonòmic, i només queda el provincialisme de VOX, més aviat pintoresc, reclamant l’estructura provincial de les Corts de Cadis, que tant va cuidar el franquisme com a vacuna fallida contra el catalanisme. Transcorreguts 40 anys, el que cal és un procés de racionalització, que no pot ser, com postula el socialisme sense cap afany de compliment, el del federalisme, perquè Catalunya sempre significarà una asimetria com ho significa, i molt, el  País Basc amb un sistema confederal de finançament.

La tercera aportació continua més vigent que mai; només que a Catalunya ha perdut pistonada: “la idea de la societat civil… no és suficient amb tenir un bon govern, cosa, per altra part, necessària: cal que el cos social sigui capaç de generar moltes iniciatives i d’assumir moltes responsabilitats; que sigui capaç, en definitiva  de caminar per si mateix”.

Quan Pujol fa aquesta mena de discursos, Catalunya aspira a un bon govern i gaudeix d’una esplèndida florida d’iniciatives sorgides d’una societat, d’un país que, com a tal, com Catalunya, no existia per l’administració pública. Tan sols érem quatre províncies. En l’ordre econòmic, per exemple, la gran revolució del Gas Natural ve de la mà de l’empresa privada i d’un líder econòmic com Duran Farell. Abunden els estudis econòmics, però en el mateix àmbit; la Cambra de Comerç de Barcelona i de forma destacada el Servei d’Estudis del Banco Urquijo, que dirigia un economista del relleu de Trias Fargas, que després seria un dels dirigents de CDC. La llengua se salva i brilla de la mà de les famílies i d’empresaris, artistes, intel·lectuals i d’un gruix social que l’estima. És el Segle d’Or que diu Triadú… forjat en ple franquisme. Avui la qüestió radica en com potenciar la societat civil catalana en tots els àmbits.

El quart discurs exposa la força de la idea d’Europa en Jordi Pujol. És de l’11 de març de 1985 i és pronunciat en el Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà i té un inici impactant: ”Vinc de lluny, dels confins de l’imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut per a Aquisgrà a parlar d’Europa per parlar-ne justament  en el moment que Espanya està a punt  d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”.  En ell, Pujol fa tres coses.

Una, deixar assentada la molt dilatada dimensió europea de Catalunya en la seva pertinença com a Marca, com a frontera, a l’Imperi Carolingi, que en els seus límits reproduïa amb bastanta precisió el que després seria el Mercat Comú, preludi de la CEE i de la UE.

Una segona, lligar contínuament els fets recents amb el passat; el de la incorporació a la CEE  amb el 1200 aniversari de la conquesta de Girona, tot assenyalant que la seva torre encara es coneix avui com la torre de Carlemany i la cadira de la seu episcopal com la cadira de Carlemany. Pujol mai té por a ser qualificat de “romàntic“ en el sentit pejoratiu del terme, entre altres raons perquè és molt conscient que no ho és, perquè juga contínuament amb el passat per a remarcar allò que l’interessa del present.

Pujol comença a Aquisgrà el que podríem descriure com la seva carrera europea, que es pot qualificar de gran èxit, no només en perspectiva catalana sinó espanyola. I ho fa, tercera caracterització, presentant-se com un europeista de soca-rel, com quan diu que ha volgut venir  Aquisgrà, la nostra “antiga capital”- el passat- “per expressar la nostra joia de tornar a casa -el present- amb la incorporació d’Espanya a la CEE. La seva capacitat per utilitzar els símbols i relacionar-los amb la política que fa, mai ha estat igualada.

Jordi Pujol, idees, acció, política. El llegat (3). La nació (segona part)

 Loading ...