La ministra María Jesús Montero va declarar a la roda de premsa posterior a la taula de negociació entre la Generalitat i el Govern espanyol que calia construir formes imaginatives per tractar el conflicte català. No anem bé. No és tant imaginació el que requereix el problema com veracitat, seriositat, rigor entre les parts. En altres paraules, voler aparentar menys i ser útils a la societat i no als respectius afanys de poder.
Perquè el que va cridar més l’atenció de la primera reunió d’ahir desviant l’eix dels continguts, va ser la parafernàlia que la va envoltar. Passejades pel jardí de la Moncloa, rebudes cerimonials, processó organitzada jeràrquicament i per parelles del govern espanyol i la Generalitat, roda de premsa de Torra a la Sala Gran en comptes de l’habitual dels presidents autonòmics molt més petita, bandera de Catalunya i Espanya sense la bandera d’Europa. Tot això, i les declaracions d’intencions del mateix Torra i la ministra Montero al final, van enfosquir el tema central, que no és altre que el que varen tractar al llarg de quasi tres hores de reunió. Perquè si tot el resultat és que es reuniran una vegada al mes, doncs és molt poca cosa.
Tot plegat fa pensar que estem més davant d’una cerimònia de la conveniència que d’un procés negociador real. Sánchez necessita els vots d’ERC per tirar endavant els pressupostos i per tant la legislatura, i Torra i Puigdemont ja han decidit que agafant el protagonisme, com així ha estat, i retirant del primer pla ERC, ja els hi va bé de cara a les pròximes eleccions, perquè poden exhibir reivindicació total, autodeterminació i amnistia i alhora guanyar credibilitat com a negociadors. D’aquesta manera es generen beneficis mutus, però no està clar que estiguin resolent el problema, precisament per la sobreinterpretació de les part,s especialment de Sánchez. Quant de temps pot sostenir aquesta ficció en la que no es nega formalment a contemplar l’autodeterminació sense que al seu partit li esclatin les costures?
D’aquí la gran pregunta: quant durarà aquesta taula?
La predicció és aquesta. Un cop aprovats els pressupostos, les posicions del govern espanyol, quant a que no és possible, passaran a ser més clares i contundents. Hauran fet gestos importants, com modificar el delicte de sedició del Codi Penal per alleugerir les penes, però més enllà d’això no hi haurà res, per no haver-hi no hi haurà ni sistema de finançament, mentre que el País Basc aconsegueix el traspàs de la gestió de la Seguretat Social.
En la mesura que Sánchez deixi clares les línies vermelles, justificarà per part de Puigdemont i Torra, i d’aquí a algunes reunions, el trencament de manera d’anar a les eleccions havent:
- demostrat que poden negociar de tu a tu amb el govern espanyol.
- mantingut el llistó alt de l’autodeterminació.
- situat en un segon pla ERC tot demostrant que la taula pactada era inútil, i fins i tot
- utilitzat la taula com a plataforma per llençar el substitut de Torra al conseller Puigneró.
El resultat de tota aquesta operació serà que Sánchez tindrà pressupost i continuïtat en el govern. Els votants més o menys catalanistes però no independentistes, engreixaran l’abstenció decebuda, perquè consideraran que no hi ha res a fer perquè fins i tot el govern espanyol juga a fer enfortir l’independentisme. Com la participació baixarà, aquella opció podrà assolir per primera vegada la majoria absoluta en electors i la història durarà, durarà i durarà… a no ser que…
Taula de negociacions: estem més davant d’una cerimònia de la conveniència que d’un procés negociador real. Click To Tweet
